Country Music-3:
El tercer post de la sèrie Country Music està dedicat a JOHNNY
CASH, un dels artistes més influents d'aquest estil, del que es va
convertir en una autèntica icona, tot i què, des dels seus inicis el va
compaginar amb el rockabilly, el rock & roll, el gospel,
el blues, el folk i, en els darrers anys de la seva carrera, ressorgint
amb l’alt-country, amb el resultat d'un de propi i personal, al que
contribuïa una veu recognoscible, acompanyada del característic so de la
banda, amb un patró conegut, en base a la seva fonètica, com "boom-chicka-boom".
Nascut a la època de la "Gran Depressió" al si d'una
família de classe humil d'Arkansas, després de passar per l'exèrcit i
diversos treballs poc qualificats va cridar l'atenció de Sam Phillips,
el capitost de Sun Records de Memphis, Tennessee (i descobridor de
glòries com Elvis Presley o Jerry Lee Lewis), amb qui, a mitjans
dels anys 50 del s. XX, va obtenir un gran èxits amb singles com Cry, Cry,
Cry (vegeu aquí); Folsom Prison Blues (aquí) o I Walk The
Line i amb un primer àlbum, Johnny Cash with his hot and blue guitar
(1957), just abans que incompatibles idees artístiques els empenyessin a
trencar la relació i fitxar per Columbia Records.
Una fama que el va portar a un ritme desenfrenat de gires per tots els
Estats Units i Canadà, amb més de 300 concerts en un any, per al manteniment
del qual va caure en l'addicció a les amfetamines, així com a l'alcohol, el
que, tot i seguir publicant hits com Ring Of Fire (aquí), li va
comportar problemes conjugals (divorci de la seva primera esposa) i legals
(presó inclosa per possessió de drogues), que va superar (tot i què anys més
tard hi recauria) amb l'ajut de la seva amiga, posteriorment esposa durant
35 anys i, malgrat alguns episodis de maltractament, amor de la seva vida, June
Carter, membre de la coneguda Carter Family
que esmentàvem al primer post (i aquí), amb qui
compartiria escenaris i activisme polític a favor dels drets civils dels
presoners i dels nadius americans.
Una època en la que, inexorablement vestit amb roba fosca, motiu pel que
se'l coneix com "The man in black" (L'home de negre), va
gravar àlbums com el directe At Folsom Prison (1968) o la seva
seqüela, At San Quentin (1969), uns dels més emblemàtics de
la setantena que va publicar en els més de 50 anys ininterromputs de
trajectòria, alternat composicions pròpies amb versions d'artistes tan diversos
com The Beatles (In My Life), Bob Dylan (It Ain't Me, Babe), Neil Young (Heart Of Gold),
Bruce Springsteen (Highway Patrolman), Depeche Mode (Personal
Jesus), U2 (One), Bob Marley (Redemption Song),
Nick Cave (The Mercy Seat), Soundgarden (Rusty Cage),
Beck (Rowboat), Sheryl Crow (Redemption Day) o Nine
Inch Nails (Hurt).
Una carrera que va patir una davallada als anys 80, superada en part amb
els tres discos en els que va formar part de The Highwaymen, una mena de
"supergrup" de country completat amb Willie Nelson,
Waylon Jennings i Kris Kristofferson i, entrats els 90,
de la mà de l'afamat productor Rick Rubin, la sèrie American
Recordings, de la que n'han sortit sis LP, els dos darrers pòstums a la
seva mort, només uns mesos després que la seva estimada June, l'any 2003, a
conseqüència de les complicacions de la diabetis que patia.
Un matrimoni amb una biografia tan fascinant com polèmica, portada al
cinema en el biòpic Walk The Line (vegeu la imatge), estrenada aquí com En la cuerda
floja (James Mangold, 2005), amb una superba interpretació de Joaquín
Phoenix i Reese Witherspoon en els papers de la parella, que
no heu de confondre amb una altra pel·lícula més antiga, I Walk The Line,
aquí Yo vigilo el camino (John Frankenheimer, 1970), amb un magistral
Gregory Peck com el madur sheriff d'una localitat rural seduït
per la jove filla d'un destil·lador il·legal de whiskey al que
persegueix, el cartell de la qual il·lustra aquest article i amb una banda
sonora en la que destaca el tema homònim, enregistrat el 1956, per el que
compleix el criteri cronològic (ser posterior a la meva data de naixement) per
poder ser la CdD d'avui.
- JOHNNY CASH. I Walk The Line (1956)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada