Un nom (ulls brillants o plorosos) ben escaient, per cert, per a unes
composicions introspectives que interpretava amb una veu tremolosa fàcilment
identificable, acompanyat inicialment de membres de grups coneguts del blog
com Neutral Milk Hotel o Of Montreal però que, amb la
incorporació del productor i multiinstrumentista Mike Mogis i del
teclista Nate Walcott, prendria el format de trio amb que
publicarien una desena d'àlbums dels que, si no el coneixeu, us recomano I'm
Wide Awake It's Morning (2005), el sisè de la seva discografia.
Un àlbum amb el que va obtenir un gran reconeixement, superat en
popularitat pel següent, tot i què, per a mi, inferior, Cassadaga
(2007), en el que, a base d'instruments, sumptuoses orquestracions i cors, va
sobreposar-se a una crisi existencial, circumstància que no es va repetir amb The
People's Key (2011), potser el més fluix de la seva discografia.
Un resultat que va portar a la banda a, com diuen les parelles,
"donar-se un temps" per reflexionar i emprendre camins paral·lels, en
el cas de l'hiperactiu Oberst amb una carrera en solitari en la que ha publicat
quatres discs i continuar amb un seguit de col·laboracions -com ja havia fet
abans amb Park Ave. o Monsters Of Folk- com Desaparecidos
o Better Oblivion Community Center, a qui recentment esmentàvem a
la CdD de Phoebe Bridgers.
Catorze tracks acreditats musicalment als tres membres i amb lletres d'Orbest qui, influenciat pel desencís de l'època Trump, així com pel seu divorci, després de set anys amb Corina Figueroa Escamilla (qui participa breument en el tema que enceta el disc, Pageturners Rag), dedica a la memòria del seu germà Matthew, mort el 2016 amb 42 anys, dels que m'agraden especialment Dance And Sing, Mariana Trench, Persona Non Grata, Forced Convalescence i la fenomenal One And Done, avui CdD per partida doble.
- BRIGHT EYES. We Are Nowhere And It's Now. I'm Wide Awake It's Morning (2005) / One And Done. Down In The Weeds, Where The World Once Was (2020).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada