Hey Jude (The Beatles)

A l'hora de triar la Cançó del Divendres (CdD) d'avui, data en la que aquest blog compleix 10 anys, no ho he dubtat gens, l'elecció ha estat fàcil, es tracta del primer disc que em vaig comprar...o, més ben dit, em van regalar els pares, pel Nadal del 1968, juntament amb un  "tocadiscos", monoaural, com era habitual a l'època, fetitxe a la meva adolescència i que m'acompanyaria fins que, ara sí, em vaig poder permetre  un equip hi-fi amb el meu segon sou de MIR.

Un single, el primer editat pel flamant segell Apple Records, gravat durant les sessions de The Beatles (1968), conegut popularment com The White Album, tot i què sense cap previsió d'incloure'l en el doble LP, amb Revolution, un tema de John Lennon a la cara B i un de Paul McCartney a la A, la CdD, Hey Jude.

Una composició anomenada inicialment Hey Jules, nom que Macca, per la seva millor sonoritat, va decidir canviar per Jude, amb la intenció de consolar a Julian, el nen de cinc anys fill de John Lennon i Cynthia Powell que acabaven de divorciar-se amb motiu de la nova relació del primer amb Yoko Ono. Una intencionalitat que no va quedar clara en el seu moment, fins al punt que el narcisista beatle es pensava que anava dedicada a ell mentre el destinatari trigaria un quart de segle a descobrir l'estima que llavors l'encara amic del seu pare sentia per ell.

Una cançó inusualment llarga per a la època, amb la dificultat que això representava per a la seva difusió a les emissores de radio, que es va convertir en el single més reeixit dels fab four i un dels més venuts de la història. Un tema de 07'11", gravat als Trident Studios, que ja disposaven d'un equip de vuit pistes, contra les quatre habituals dels d'EMI (posteriorment coneguts com Abbey Road), dividit en dues parts ben diferenciades, una primera, de tres minuts, en la que la versàtil veu de McCartney, recolzada inicialment en el piano, al que es van afegint els altres instruments, amb una estructura convencional vers-tornada, al final de cada qual repeteix un breu "Na-na-na-na", fins a la quarta, en que canvia a una coda en la que la resta de la banda, acompanyada d'una orquestra de 36 membres, dirigida pel productor George Martin, repeteix a mode de mantra l'èpic "Na-na-na-na...Hey Jude" durant quatre minuts fins acabar en un efecte fade out (fos final).

Com els seguidors del blog haureu pogut comprovar per les CdD que l’han precedit en aquests deu anys, no la considero ni molt menys entre les millors de la discografia de The Beatles però les circumstàncies la van fer, per a mi, quelcom especial, ja es diu que “la primera vegada (en aquest cas el primer disc) mai no s’oblida”.

Som-hi doncs amb vídeo de Michael Lindsay-Hogg, amb un protagonistes als que es veu ben poc motivats...

          Hey Jude, don't make it bad
          Take a sad song and make it better
          Remember to let her into your heart
          Then you can start to make it better...

...fins al moment de la coda, quan som convidats a sumar-nos als cors i tot cobra vida:

          Na-na-na-na...Hey Jude.

 - THE BEATLES. Hey Jude (1968).