Els HERMAN'S HERMITS van ser un grup de Manchester en actiu des de
1962 a 1974, tot i què el seu període de màxima popularitat es limita al dels
anys 1964-65, sobretot als Estats Units, on, a remolc de la tan sovint
esmentada en aquest blog "british invasion", van
obtenir un èxit i, diguem-ho alt i clar, unes vendes, gairebé a l'alçada de The Beatles o The Rolling Stones.
Una banda caracteritzada per un pop alegre i juvenil i la veu i
presència escènica del seu cantant, Peter Noone, el més jove (amb 16
anys, però amb experiència com a actor a la reeixida sèrie de televisió Coronation
Street) i el darrer d'incorporar-se al quintet, la semblança del qual amb
el personatge Sherman, de la sèrie de dibuixos animats The Adventures
of Rocky and Bullwinkle and Friends, va donar lloc, amb alguna variació, al
seu nom artístic.
Una discografia iniciada amb la publicació de I'm Into Something Good (vegeu aquí),
composada per la parella Gerry Goffin i Carole King -que donaria
lloc a la norma d'alternar alguns temes propis i, majoritàriament, d'altres
autors amb versions d'altres com Sam Cooke (Wonderful World) o The Kinks (Dandy)- a la que seguirien grans hits
com Mrs. Brown You've Got A Lovely Daughter, I'm Henry VIII, I'm o Something's
Happening, entre molts altres.
Una carrera tutelada amb ma de ferro pel productor Mickie Most, qui,
per als enregistraments, no dubtaria, com era habitual a la època, a contractar
extraordinaris músics de sessió com Jimmy Page o John Paul
Jones (futurs Led Zeppelin) i esprémer el filó comercial,
allunyant-los, contra l'opinió d'alguns "Hermits", d’altres
bandes coetànies que no paraven d'experimentar al llarg de la musicalment
fantàstica dècada dels anys 60 del s. XX.
Un estancament que implicaria la caiguda en picat de la seva popularitat,
provocant l'abandó de Noone l'any 1971, per iniciar una decebedora carrera
solista i, poc desprès, la dissolució de la banda, seguida de
diverses reagrupacions, amb canvis constants de formació, i amb els
conseqüents litigis per la propietat del nom.
No obstant, abans d'això havien intentat un tímid apropament a l'incipient
fenomen psicodèlic, amb temes com No Milk Today, un dels molts que els
hi va compondre Graham Gouldman, versionat a casa nostra per la catalana
Lita Torelló, amb el títol de Todo Cambió (vegeu aquí) i There's
A Kind Of Hush, el meu preferit de la seva discografia.
Una cançó de Les Reed i Geoff Stephens, enregistrada pel grup
d'aquest, The New Vaudeville Band, inclosa en un
l'àlbum famós pel seu tema homònim, Winchester Cathedral (1966),
i posteriorment per molts altres intèrprets més com Matt Monro, Engelbert
Humperdinck, Barry Manilow, Perry Como o The
Carpenters, però que assoliria la màxima popularitat amb aquesta
versió dels mancunians que he triat com a CdD d'avui.
- HERMAN'S HERMITS. There's A Kind Of Hush. There's A Kind Of Hush (All Over The World) (1967).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada