Blue Eyes Crying In The Rain / Alwyas On My Mind (Willie Nelson)

Country Music-2:

El cantautor texà WILLIE NELSON, el protagonista del post d'avui, és un dels artistes més influents de la música country i en gran part responsable de que m'hagi decidit a dedicar una secció del blog a aquest estil genuïnament americà.

Paradoxalment, tot i haver composat grans èxits per a altres cantants, com la coneguda Crazy que, en la veu de Patsy Cline, va inaugurar dita secció (vegeu aquí), no va ser fins que, després de treballar en múltiples feinetes, incloent un breu pas per l'exèrcit, i viure en diversos llocs com el seu Abbott natal, Fort Worth, San Diego, Portland, Vancouver, Springfield, Houston o Nashville, va arribar a Austin, Texas, on va entrar en contacte amb la escena hippie local i crear el seu propi estil, barreja de folk, country, pop, rock, blues i jazz,  a contracorrent del que predominava en aquell moment, el conegut Nashville Sound, amb discos com Shotgun Willie (1973) o Phases And Stages (1974), que va donar lloc a un moviment al marge de la indústria autodenominat "proscrits" o "fora de la llei", terme que es faria famós amb la edició d'un disc recopilatori de diversos autors, a més a més de Nelson, com el seu amic Waylon Jennings, Jessi Colter i Tompall Glaser, amb el títol de Wanted! The Outlaws (1976).

Tot i així, va ser amb el canvi a una discogràfica, Columbia Records, que li va respectar la creativitat, que li arribaria el reconeixement unànime de crítica i públic amb Red Headed Stranger (1975), el seu divuitè àlbum, un disc sobri, desafiantment anticomercial, en el qual s'acompanyava bàsicament de la seva mítica Trigger, una guitarra Martin N-20, el piano, que interpretava sa germana Bobbie, i la bateria del seu inseparable Paul English, una obra conceptual sobre un predicador fugit després d'assassinar la seva esposa i l'amant, en el que en destaca una versió fosca i desoladora, no exempta d'esperança, de Blue Eyes Crying In The Rain, de Fred Rose, que he escollit com a CdD.

Un èxit que van donar lloc a una època de gran popularitat en la que va publicar discos al seu nom com Always On My Mind (1982) en el que interpreta el tema homònim de Christopher-James-Carson, enregistrat prèviament Brenda Lee i el mateix Elvis Presley (i posteriorment pels Pet Shop Boys), i que he afegit com a segona CdD d'avui o amb inusuals versions de temes estàndards com Stardust (1978), produït per Booker T. Jones, alternats amb múltiples col·laboracions amb artistes del gènere com l'esmentat Jennings a Waylon & Willie (1978); Merle Haggard a Pancho & Lefty (1982) i, per sobre de totes, amb Jennings, Johnny Cash i Kris Kristofferson, "superbanda" coneguda con The Highwaymen, de la que han sortit tres LP o altres com Wynton Marsalis, Shania Twain, Ray Charles, Neil Young, Elvis Costello (a qui veurem al Palau de la Música Catalana de Barcelona el proper dia 5 de setembre) o l'inefable Julio Iglesias.

Una prolífica activitat musical que, amb ben bé un centenar d'àlbums impossibles de ressenyar en aquest article, a mode d'exemple Spirit (1996), Teatro (1998), produït per Daniel Lanois; Heroes (2012) o Band Of Brothers (2014), gairebé a ritme d'un per any, alguns novament amb versions d'artistes tan diversos com George Gershwin o Frank Sinatra, arriba fins a l'actualitat, i a punt de complir 90 anys, ha estat de nou reconeguda fa només unes setmanes amb la concessió d'un altre premi Grammy (el dotzè en les 56 vegades que ha estat nomenat) al millor disc de country de l'any per A Beautiful Time (2022), en el que alterna composicions pròpies amb versions de The Beatles o Leonard Cohen entre altres, a la que hem d'afegir l'acabat de publicar I don't Know A Thing About Love: The Songs Of Harlan Howard' (2023). 

Una activitat que el compositor i intèrpret, convertit en una autèntica icona pop, ha compaginat amb una carrera cinematogràfica, on ha actuat en una trentena de pel·lícules -de les que en destacaria la meva favorita, Stagecoach, traduïda aquí com La Diligencia (Ted Post, 1986), remake de la original, dirigida per John Ford l'any 1939 amb John Wayne com a protagonista, paper que en aquesta versió interpreta Kris Kristofferson, acompanyat de la resta de The Highwaymen, amb Nelson en el paper del dentista Doc Holliday-, així com literària i com a activista social, destacant la organització Farm Aid, de la que en va ser cofundador el 1985 per ajudar als petits grangers, o de la junta assessora de la Organització Nacional per a la Reforma de les Lleis de Marihuana (NORML), de la que n'és copresident, a més a més de soci de la Willie Nelson Biodiesel, companyia distribuïdora de biocombustible per a camions, i ferm defensor del bon tracte als caballs amb la organització American Horse Slaughter i del moviment LGTBI+.

-      - WILLIE NELSON: Blue Eyes Crying In The Rain. Red Headed Stranger (1975) / Always On My Mind. Always On My Mind (1982).

 

Angels (Robbie Williams)

 

He de reconèixer que no sóc gaire fan de ROBBIE WILLIAMS i, per descomptat, molt menys que aquella parella de Barcelona amb la que, casualment, al sentir-nos parlar en català, vam establir conversa en un bar de Tallinn, Estònia, l'estiu del 2013, on s'havien desplaçat per assistir al concert que, després de sis anys allunyat dels escenaris, oferia el seu ídol en el marc de la reeixit Take The Crown Stadium Tour i que, de seguir junts, segur que no faltaran a la cita amb ell aquesta nit al del Palau Sant Jordi per commemorar els 25 anys de carrera en solitari, prèvia publicació d'una reinterpretació dels seus grans hits amb el disc titulat, precisament, XXV (2022).

Una carrera artística iniciada amb només 16 anys, com el membre més jove dels britànics Take That, amb qui, entre 1990 i 1995, publicaria tres àlbums de gran èxit entre els adolescents, dels que, a mode d'exemple, en destacaria el tema Bad For Good (vegeu aquí), a qui abandonaria (si no és que l'acomiadessin) per iniciar, superada una precoç addicció a l'alcohol i la cocaïna, una carrera solista que, amb els previsibles alts i baixos, ha obtingut unes vendes descomunals.

Una discografia que no he seguit gaire de prop, ho admeto, però de la que m'atreviria a destacar alguns àlbums com el primer (vegeu la imatge), Life Thru A Lens (1997), sobretot pel quart single que se'n va editar, Angels; el segon, I've Been Expecting You (1998), el de No Regrets (aquí); el cinquè, Escapology (2002), el de Feel (aquí); o, després de tornar a passar, amb 33 anys, per una cura de desintoxicació a fàrmacs i en plena afició al fenomen UFO/OVNI, el vuitè, Reality Killed The Video Star (2009), produït pel prestigiós Trevor Horn, de The Buggles.

Una trajectòria que inclou una breu reagrupació, després de 15 anys, de la seminal boy band l'any 2010, en la que alterna estils que van del britpop al synth, al soft, al dance i, fins i tot al swing -com al disc Swing When You're Winning  (2001) en el que versiona temes de cantants com Dean Martin, Sammy Davis Jr o Frank Sinatra, del que interpreta la coneguda Somethin' Stupid (i aquí), amb la participació de l'actriu australiana Nicole Kidman en el lloc de la Nancy- però majoritàriament de pop-rock comercial, com la balada abans esmentada i CdD d'avui, Angels, amb la que va vèncer tots els meus prejudicis. 

- ROBBIE WILLIAMS. Angels. Life Thru A Lens (1997).

Expert In A Dying Field (The Beths)

Els amics de l'institut Elizabeth Stokes i Jonathan Pearce, la primera com a compositora, cantant, guitarrista i veritable líder, d'aquí el nom, THE BETHS, i ell com a guitarra solista i productor, van completar el quartet amb la secció rítmica formada per dos companys d'estudis de jazz de la Universitat d'Auckland, Nova Zelanda, el baixista Benjamin Sinclair i el bateria Ivan Luketina-Johnston qui, després de l'LP de debut, Future Me Hates Me (2018), va deixar el seu lloc a Tristan Deck.

Una banda que practica un estil que els seguidors del blog coneixeu prou bé, l’indie-rock de guitarres, o power-pop, amb una combinació d'enèrgics riffs de guitarra i addictives melodies, amb harmonies vocals de tots els membres i que, després d'un segon àlbum prou interessant, Jump Rope Gazers (2020), fidels a la seva cita bianual, fa uns mesos van publicar el que els ha de consagrar, Expert In A Dying Field (2022).

Un disc amb dotze precioses tracks, de les que en destacaria les tres primeres, l'homònima, i CdD d'avui, Expert In A Dying Field, Knees Deep i Silence Is Golden, que no és cap versió de la coneguda de The Tremeloes del 1967 (vegeu aquí), amb les lletres més malenconioses que la Liz, la esmentada "lideresa" hagi escrit mai.

- THE BETHS. Expert In A Dying Field. Expert In A Dying Field (2022).

 

Listen To The Music/Long Train Runnin' (The Doobie Brothers)

 

Partint de la base que un "doobie" és com, en argot, s'anomena una cigarreta de marihuana, l'equivalent al nostre terme col·loquial de "porro", no ens hauria d'estranyar que a la formació de THE DOOBIE BROTHERS -per la que, en el seu mig segle d'existència, han passat més de 20 membres fixes i una dotzena més de col·laboradors, en el seu millor moment amb la particularitat de comptar amb dos bateristes i fins a tres guitarristes- no hi trobem cap germà.

Una banda de Califòrnia, liderada en la seva primera etapa pel compositor principal i cantant Tom Johnston qui, després d'un debut que va passar desapercebut amb el disc homònim The Doobie Brothers (1971), va substituir el piano per la guitarra i l'estil entre el country i el folk per una atractiva barreja de rhythm & blues i country-rock, alternats amb alguna balada del guitarrista Patrick Simmons, amb el que obtindrien un gran èxit comercial, amb el següent, Toulouse Street (1972), el del hit i primera CdD d'avui, Listen To The Music, i que mantindrien en el següent i més reeixit The Captain And Me (1973), el de la conegudíssima Long Train Runnin', que comparteix el post d'avui.

Una popularitat que va començar a decaure en els següents àlbums, coincidint amb el continu canvi de músics i la malaltia de Johnston, afectat d'úlcera pèptica (permeteu-me l'aclariment professional, en un moment en el que encara no es coneixia la implicació en la seva patogènia del bacteri Helicobacter pylori i els beneficis de la seva eradicació), el que aconsellava la seva substitució i que, a proposta del nou guitarrista Jeff "Skunk" Baxter, va recaure en un altre, com ell, exmembre de Steely Dan, el teclista i cantant Michael McDonald.

Un personatge que va esdevenir el líder del "Doobies", virant ara cap a un estil proper al soul, el jazz i el soft-rock, el típic "blue-eyed soul", amb el que van mantenir l'èxit de vendes amb LPs com Minute By Minute (1978) però amb una inclinació cap a l'AOR (Adult-Oriented Rock), també conegut com "Yacht Rock", que no era del meu interès, ni la de molts altres fans, el que els va portar a la dissolució, precedida d'un interessant disc en directe, Farewell Tour (1983), enregistrat en un concert al Griffin Park de Los Angeles en el que va tornar a participar en Johnston.

Però, contra pronòstic, el comiat no va durar gaire i el 1989 tornaven a reunir-se, alternant discos d'estudi, el darrer l'any 2000, amb directes i recopilacions que podem obviar, i a la carretera, amb actuacions que, amb la participació ocasional de McDonald però sempre amb l'emblemàtic guitarrista, arriben fins a l'actualitat, això sí, limitades al "circuit de la nostàlgia".

Una vegada més he estat incapaç de decidir-me per un sol tema i així, tot seguit podeu gaudir dels dos abans esmentats, que comparteixen una introducció amb un rascat de guitarra "marca de la casa", unes harmonies vocals i un so de rels tradicionals americanes amb un swing espectaculars.

- THE DOOBIE BROTHERS. Listen To The Music. Toulouse Street (1972)/Long Train Runnin'. The Captain And Me (1973).

Chaise Longue (Wet Leg)

 

Els nadius de la Illa de Wight, al canal de la Mànega, es refereixen, una mica despectivament, als nouvinguts amb el malnom de "cama mullada", que és com s'acaba al baixar de la barca després de creuar l'estret de Solent que la separa de la Gran Bretanya.

I aquest, WET LEG, és el nom escollit per dues amigues del Platform One College of Music de Newport, la principal localitat de "The Island", la cantant i pianista, reconvertida a guitarra rítmica, Rhian Teasdale i la guitarra solista Hester Chambers, per al seu grup. Una banda en format quintet per a les actuacions en viu, hereva de l’indie-rock i el post-punk dels 90 amb la particularitat d'unes lletres que transmeten l'ansietat i desafecció pròpies dels "millennials" però expressades d'una manera tan lúdica com insolent, i amb un particular sentit de l'humor, extensiu en els seus vídeos, insultantment descarats.

El seu àlbum de debut, l'homònim Wet Leg (2022), el llançament del qual va estar precedit uns mesos abans per singles com Chaise Longue (vegeu aquí), Wet Dream (i aquí) i el doble Too Late Now/Oh No, ha estat aclamat de manera unànime per la crítica i el públic, esdevenint una de les sensacions del moment.

Com a CdD he triat el primer tema esmentat, composat per Teasdale mentre descansava ajaguda precisament al sofà tipus "chaise longue" de l'avi de Chambers, en el que, desprès d'una introducció de bateria i baix, entra la veu, a la que succeeixen unes guitarres implacables que desperten l'entusiasme dels seguidors, com es pot apreciar en el vídeo de l'actuació al Festival de Glastonbury del 2022. 

- WET LEG. Chaise Longue. Wet Leg (2022).