Listen To The Music/Long Train Runnin' (The Doobie Brothers)

 

Partint de la base que un "doobie" és com, en argot, s'anomena una cigarreta de marihuana, l'equivalent al nostre terme col·loquial de "porro", no ens hauria d'estranyar que a la formació de THE DOOBIE BROTHERS -per la que, en el seu mig segle d'existència, han passat més de 20 membres fixes i una dotzena més de col·laboradors, en el seu millor moment amb la particularitat de comptar amb dos bateristes i fins a tres guitarristes- no hi trobem cap germà.

Una banda de Califòrnia, liderada en la seva primera etapa pel compositor principal i cantant Tom Johnston qui, després d'un debut que va passar desapercebut amb el disc homònim The Doobie Brothers (1971), va substituir el piano per la guitarra i l'estil entre el country i el folk per una atractiva barreja de rhythm & blues i country-rock, alternats amb alguna balada del guitarrista Patrick Simmons, amb el que obtindrien un gran èxit comercial, amb el següent, Toulouse Street (1972), el del hit i primera CdD d'avui, Listen To The Music, i que mantindrien en el següent i més reeixit The Captain And Me (1973), el de la conegudíssima Long Train Runnin', que comparteix el post d'avui.

Una popularitat que va començar a decaure en els següents àlbums, coincidint amb el continu canvi de músics i la malaltia de Johnston, afectat d'úlcera pèptica (permeteu-me l'aclariment professional, en un moment en el que encara no es coneixia la implicació en la seva patogènia del bacteri Helicobacter pylori i els beneficis de la seva eradicació), el que aconsellava la seva substitució i que, a proposta del nou guitarrista Jeff "Skunk" Baxter, va recaure en un altre, com ell, exmembre de Steely Dan, el teclista i cantant Michael McDonald.

Un personatge que va esdevenir el líder del "Doobies", virant ara cap a un estil proper al soul, el jazz i el soft-rock, el típic "blue-eyed soul", amb el que van mantenir l'èxit de vendes amb LPs com Minute By Minute (1978) però amb una inclinació cap a l'AOR (Adult-Oriented Rock), també conegut com "Yacht Rock", que no era del meu interès, ni la de molts altres fans, el que els va portar a la dissolució, precedida d'un interessant disc en directe, Farewell Tour (1983), enregistrat en un concert al Griffin Park de Los Angeles en el que va tornar a participar en Johnston.

Però, contra pronòstic, el comiat no va durar gaire i el 1989 tornaven a reunir-se, alternant discos d'estudi, el darrer l'any 2000, amb directes i recopilacions que podem obviar, i a la carretera, amb actuacions que, amb la participació ocasional de McDonald però sempre amb l'emblemàtic guitarrista, arriben fins a l'actualitat, això sí, limitades al "circuit de la nostàlgia".

Una vegada més he estat incapaç de decidir-me per un sol tema i així, tot seguit podeu gaudir dels dos abans esmentats, que comparteixen una introducció amb un rascat de guitarra "marca de la casa", unes harmonies vocals i un so de rels tradicionals americanes amb un swing espectaculars.

- THE DOOBIE BROTHERS. Listen To The Music. Toulouse Street (1972)/Long Train Runnin'. The Captain And Me (1973).