divendres, 10 de juny del 2022

Starman (David Bowie)

La setmana que ve es compleixen 50 anys de la publicació d'un dels discos més importants, sinó el que més, del seu autor i de la història del rock. Em refereixo a The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars (1972), conegut col·loquialment com a Ziggy Stardust, de DAVID BOWIE.

El cinquè àlbum d'una de les discografies més impressionants que conec i el més conegut de la etapa glam d'un personatge caracteritzat precisament per constants canvis d'estil que habitualment qualifiquem com a "camaleònic".

Una obra conceptual per a la gravació de la qual, així com en la posterior, Aladdin Sane (1973), es va acompanyar d'una banda extraordinària, The Spiders From Mars, en la que destacava el genial guitarrista, Mick Ronson, qui ja havia participat en el disc anterior, Hunky Dory (1971) (vegeu aquí), així com un altre il·lustre convidat, el teclista Rick Wakeman, famós per la seva etapa intermitent amb els Yes o en solitari.

Un LP amb 11 temes en poc més de 38 minuts -amb la mítica caràtula amb una fotografia en blanc i negre acolorida a mà en una nit plujosa en front del número 23 del Heddon St. de Londres, on l'autor, Brian Ward, tenia l'estudi- en el que un extraterrestre bisexual d'aspecte androgin viatja a la Terra per salvar-nos d'un tràgic destí ja que, a causa de l'esgotament dels recursos naturals (os sona això al seguidors del blog en el segle XXI?), al planeta només li resten cinc anys de vida, el que relata en la primera pista, Five Years (aquí), adoptant la personalitat d'una estrella del rock anomenada Ziggy Stardust, que, paradigma de l'axioma "sex, drugs and rock & roll", acabarà autodestruït pels seus excessos, palès en la darrera, Rock 'n' Roll Suicide (aquí), precisament inspirada en un poema del poeta i dramaturg sevillà Manuel Machado que comença dient que "La vida és una cigarreta...", el que podem interpretar com una crítica a la frivolitat que envolta el mon del rock i de la industria musical en general.

Un personatge que es constituiria com un "alter ego" del seu autor, per a la representació del qual es va inspirar en el maquillatge i l'estètica del kabuki (teatre tradicional japonès), amb un pentinat i un vestuari dissenyats per Kansai Yamamoto, i unes maneres, en el seu moment, trencadores i polèmiques que havia après durant el seu pas com a actor (una altra de les seves facetes) a la companyia del mim Lindsay Kemp, responsable tanmateix de la coreografia dels concerts d'aquella gloriosa època.

Us recomanaria escoltar tot el disc d'una tirada i així poder gaudir d'aquest zenit del glam-rock en el que les guitarres acústiques i elèctriques, pianos i sintetitzadors conviuen amb uns espectaculars arranjaments de corda i vents, impregnant la peculiar veu de a qui també coneixem com el "Duc blanc" però a l'hora d'escollir la CdD d'avui no ho he dubtat gens perquè hi ha un tema que ha esdevingut immortal.

Em refereixo, com ja us haureu imaginat, al seqüenciat en el número quatre, Starman, provablement la cançó més coneguda de la seva extraordinària discografia, per sobre de Space Oddity, la del malaurat Major Tom (aquí), amb aquella tornada, que en evoca l'inici de Somewhere Over The Rainbow que Judy Garland interpreta (aquí) a la altrament mítica pel·lícula The Wizard Of Oz (Victor Fleming, 1939) que comença així:

 

          There's a starman waiting in the sky

          He'd like to come and meet us

          But he thinks he'd blow our minds

          There's a starman waiting in the sky...

 

- DAVID BOWIE. Starman. The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars (1972).

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada