El germans amb ascendència
sueca per part de mare i marroquina de pare, André i David-Ivar Benouaisch,
cognom que artísticament per canviar per Herman Düne, compositors i
guitarristes, ara fa més de 20 anys van crear a París una banda en
format trio, completat amb el bateria Omé qui, després de dos àlbums, Turn
Off The Light (2000) i They Go To The Woods (2001), ho deixaria per
acabar els seus estudis de Medicina, essent substituït per Néman,
l'origen suís del qual donaria nom al tercer, Switzerland heritage
(2001).
Uns discos caracteritzats
pels seus ritmes enganxosos, unes melodies que combinen la tristesa amb la
dolçor i la inconfusible veu de David-Ivar, cantant majoritàriament en
anglès, però també en francès i castellà, que alguns han qualificat com antifolk
lo-fi, amb una carrera que no obtindria reconeixement fins al setè, Not
On Top (2005), en el que va participar a les segones veus i el baix la
canadenca Julie Doiron (vegeu aquí) i, sobretot, el vuitè, Giant
(2006), moment en el que André abandonaria HERMAN DÜNE per
continuar, instal·lat a Berlín, en solitari, amb el nom de Stanley Brinks,
així com en diverses col·laboracions, entre elles amb uns coneguts del blog,
The Wave Pictures, continuant el duo amb el nom de Herman Dune,
ara sense la dièresi a la u.
Un període en el que
David-Ivar i Néman van publicar dos àlbums més, simultàniament amb
sengles projectes individuals amb els noms respectius de Ya Ya i Zombie
Zombie, fins l'any 2011, en el que va plegar el bateria, deixant en
solitari el cantant, qui encara gravaria un altre LP, abans de traslladar-se a
la localitat californiana de San Pedro, a prop de Los Angeles, des d'on ha
autoeditat tres discos, en el darrer dels quals, Notes From Vinegar Hill
(2020), ret tribut al tranquil barri on resideix amb la seva esposa i
uns quants gats.
Com a CdD he triat el tema
que enceta l'esmentat Giant, per a la gravació del qual van deixar de
banda l'esperit lo-fi que els caracteritzava i van contar amb un suport
d'una secció de vents, The Jon Natchez Bourbon Horns i d'un cor femení, The
Woo-Woos, el que va tenir recompensa en l'aspecte comercial.
Setze precioses tracks, eclipsades per la inicial i CdD d'avui, I Wish That I Could See You Soon, especialment popular a casa nostra al ser escollida per a un conegut spot de cervesa amb un vídeo rodat per Isabel Coixet en preciosos escenaris de l'Empordà, incloent llavors el millor restaurant del mon, El Bulli, amb el seu xef, Ferran Adrià, com a convidat especial, que estic segur que, parafrasejant el seu títol, us vindrà de gust tornar a veure.
- HERMAN DÜNE. I Wish That
I Could See You Soon. Giant (2006).
Es comunica als seguidors del blog que el divendres que ve, festiu a casa nostra, no es publicarà la CdD.
ResponElimina