Aïsha (TAHA - KHALED - FAUDEL)

 

Africana 23:

El dia 26 de setembre del 1998 va tenir lloc al Palais Omnisports de Bercy, París, un esdeveniment doblement excepcional, tant per la seva qualitat artística com per la singularitat de que no ha tornat a representar-se mai més.

Un concert en el que tres cantants amb un estil l'origen del qual vaig comentar en el post sobre Cheikha Rimitti (vegeu aquí) van assolir tal grau d'excel·lència que, per analogia al que Luciano Pavarotti, Plácido Domingo i Josep Carreras, sota la direcció de Zubin Mehta, van efectuar a les Termes de Caracal·la de Roma l'any 1990, van ser qualificats com "els tres tenors del raï".

Tres artistes amb biografies ben diferenciades, el primer, Khaled, nascut a Orà i exiliat a França amb motiu de la guerra civil algeriana, amb discos tan reeixits com Khaled (1991), gravat a Los Angeles, Califòrnia, amb el famós productor Don Was, amb el seu hit per excel·lència, Didí (vegeu aquí) -que vaig comprar-me en cassette a la medina de Tunis-, encara amb el nom artístic de Cheb Khaled, que incloïa el qualificatiu que significa "noi", N'Si N'Si (1993), Sahra (1996), el de la CdD d'avui, o Kenza (2000), el de la meravellosa versió, en format duet amb la israeliana Noa, de l'Imagine de John Lennon (vegeu aquí), l'indiscutible "rei del raÏ" tot i la poca expressivitat, ratllant el hieratisme, que mostra en els seus directes, com vaig comprovar en la seva recent actuació al Festival Grec de Barcelona del 2019.

El segon, també algerià però criat a Lió i mort a París el 2018, amb 59 anys, a causa d'un infart, Rachid Taha, de qui us recomano Diwan (1998) i Tékitoi? (2004), l'esperit més transgressor dels tres, el que s'evidencia també en els seus concert com el que va protagonitzar en la inauguració de la Rambla del Raval de Barcelona, per la Mercè del 2000, i que vaig presenciar des de les primeres files.

I el tercer, l'actor i cantant Faudel Belloua, el més jove dels tres i l'únic nascut a França, tot i què fill de magrebins, que es va revelar en aquest mític concert fins a ser anomenat "el petit príncep del raï", l'èxit del qual, sempre per sota dels dos precedents, va minvar definitivament a rel del seu recolzament a Nicolas Sarkozy a les eleccions presidencials del 2007.

Tres protagonistes, a qui el productor londinenc Steve Hillage (exguitarrista del grup de rock progressiu Gong, entre altres) va recolzar amb una orquestra amb tres dotzenes de músics -entre els que s'entreveu d'esquena na Gail Ann Dorsey, la baixista a la que vam veure sovint acompanyant David Bowie (vegeu aquí)- d'un concert deficitari, els organitzadors del qual, malgrat la presència de més de 14.000 persones, majoritàriament joves immigrants de segona o tercera generació, van preveure amortitzar amb la edició d'un DVD i un doble CD, titulats 1,2,3 soleils (1999) amb els que els beneficis econòmics van ser tan immensos com la dosi d'autoestima per a tota aquella generació de chebs i chubete (el plural del femení chaba) vistos com a "ciutadans de segona".

Un esdeveniment tan musical com històric que s'inicia amb un instrumental, Khalliouni Khalliouni, mentre TAHA, KHALED i FAUDEL surten a l'escenari, entre el deliri dels assistents, que els ovacionaran a cada agraïment, amb continus "merci" intercalats amb "shukram", per interpretar fins a 23 títols, majoritàriament del segon, com no podia ser d'una altra manera, en format de solo, duo o trio, dels que he triat com a CdD un tema meravellós, Aïcha, de l'esmentat Sahra en el que el "rei" i el "principet" d'aquest raï actualitzat amb ritmes rock, funk i electrònics, reivindiquen els drets de les dones en el mon àrab quan canten en francès, excepte una estrofa en la seva llengua materna: "Em mereixo quelcom millor que una gàbia, ni que sigui d'or. Vull els mateixos drets que tu i que em respectis cada dia..." 

- TAHA - KHALED - FAUDEL. Aïsha. 1,2,3 soleils (1999).