Malgrat el seu nom, THE WALKER BROTHERS no eren germans, ni es deien Walker. En realitat va ser que el grup, creat pel cantant i guitarrista John "Walker" Maus i el cantant i baixista Scott "Walker" Engel, inicialment anomenat The Dalton Brothers, amb la unió del bateria Gary "Walker" Leeds va canviar el seu nom artístic aprofitant-se de la gran semblança física dels tres.
I, per no ser, no eren ni tan sols britànics, tot i què va ser a l'Anglaterra dels primers anys 60, els de l'època del swinging London, en un viatge invers al de la mítica british invasion, on van tenir un èxit aclaparador. I tot gràcies a unes fantàstiques melodies, a uns arranjaments orquestrals a l'estil del wall of sound de Phil Spector -sovint difícils de reproduir en directe- i, sobretot, a la veu de crooner d'Scott Walker i les seves melodramàtiques, per no dir histriòniques, interpretacions d'amors impossibles i turmentats, al llindar del masoquisme emocional.
Però en aquella dècada el mon de la música pop avançava a una velocitat vertiginosa i l'aparició de la psicodèlia i altres corrents experimentals, així com l'estranya, per introspectiva i fugissera, personalitat del líder, van acabar amb la banda i donar inici a una carrera solista singular.
Una inspiració que va patir una greu davallada a la dècada següent, en la que es va limitar a publicar mitja dotzena de discos per obligacions contractuals, seguida d'una altra de sequera fins que, contra pronòstic, va anar re-apareixent amb grans intervals, fins a la seva mort el 2019, als 76 anys i com a ciutadà britànic des del 1970, amb obres com Tilt (1995), The Drift (2006) i Bish Bosch (2012). Una trilogia de caràcter avantguardista que requereix un esforç a l'oient que no m'atreveixo a demanar-vos doncs, quan he gosat posar-la a l'equip hi-fi, ja n'he tingut prou amb alguns comentaris domèstics que he hagut de sentir com ara "què és això que escoltes?" o "això t'agrada?", motiu per el que, a hores d'ara, no la tinc prevista incloure en futurs post d'aquest blog.
Tot al contrari dels Walkers Bros. la etapa inicial dels quals es mereix un reconeixement -que no desmereix el deslluït retorn a mitjans dels anys 70 amb tres àlbums que no s'apropen als èxits originals- tant pels temes escrits per Scott, i ocasionalment per John Walker, com per les versions de compositors americans.
Un hits entre els que en destaquen Make It Easy On Yourself, My Ship Is Coming In i la CdD d'avui, The Sun Ain't Gonna Shine Anymore.
Una composició de Bob Gaudio, de The Four Seasons, i el productor Bob Crewe, destinada inicialment a The Righteous Brothers però finalment interpretada per Frankie Valli, el líder dels Seasons, que no va rebre cap recolçament per part de la discogràfica, Smash Records, probablement temorosa de que la fama l'impulsés a abandonar el grup.
A l'inrevés de la versió dels Walker que, amb una producció de Johnny Franz i uns arranjaments de Ivor Raymonde i Reg Guest similars al originals però amb un tempo més ràpid, esdevindria el vaixell insignia del trio.
Un tema versionat per artistes de totes les èpoques, des de Cher (1996) a Keane (2004) però que els meus coetanis recordareu per la que, a casa nostra, van fer Los Mustang, en la que l'entranyable Santi Carulla (vegeu aquí) ens submergia en la més profunda depressió amb allò de que "El sol no brillará nunca más, la luna de la noche se irá..."
The sun ain't gonna shine anymore
The moon ain't gonna rise in the sky
The tears are always cloudi' your eyes
When you're without love
Baby
...però constatant, una vegada més, que la tristor pot arribar a ser preciosa.
- THE WALKER BROTHERS. The Sun Ain't Gonna Shine Anymore (1966).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada