Tal com venim fent des de fa uns anys, aquest semestre dedicarem unes quantes CdD a la trajectòria de dos músics, el destí dels quals va confluir un temps en el grup SILVER JEWS.
Una trio format inicialment pel cantautor i poeta David Berman, líder de la formació, i dos companys de la Universitat de Virginia, el guitarrista i també cantant Stephen Malkmus i el bateria Bob Nastanovich, que aquest dos van compaginar amb un projecte alternatiu icònic de l’indie-rock americà, Pavement, l'exitós debut del qual, Slanted & Enchanted (1991), com comentarem en el següent post de la sèrie, va catapultar, de retruc, el primer.
No ho va tenir tan fàcil, en canvi,
la banda seminal, que no va ser fins amb el tercer dels sis àlbum que van
publicar entre el 1994 i el 2008, American
Water (1998), que van rebre reconeixement, més de part de la crítica
especialitzada, tot sigui dit, que del públic en general.
Però és que l’actitud del politoxicòman Berman tampoc no hi va ajudar gens ja que la seva aversió a actuar en directe era tan gran que no va ser fins al 2005 quan van donar el primer concert, tot just després de publicar un altre gran disc, Tanglewood Numbers (2005), gravat a Nashville i amb la participació de la seva esposa, Cassie Berman, i d'un bon conegut del blog, Will Oldham.
Un LP que no va tenir continuïtat fins tres anys després, amb Lookout Mountain, Lookout Sea (2008), uns mesos després de la publicació del qual va decidir retirar-se de la música per dedicar-se a la poesia, mon en el que ja havia publicat el llibre Actual Air (1999), i al "periodisme d'investigació", fins al seu sorprenent retorn, deu anys després, amb un tràgic final, com comentarem en el futur, en un altre post.
Com a CdD he triat un tema
del, probablement, seu millor treball, l'esmentat American Water, composat en plena etapa d'addicció a les drogues
que es tradueix en unes lletres on mostra el rebuig a la opressió i,
especialment, al seu pare, Rick Berman,
un lobbista republicà conegut amb el
malnom de Dr. Evil (Dr. Malvat) per
la seva agressiva actitud reaccionària, del qual no en vol ni tan sols beure
l'aigua, americana, per suposat, que li agrada.
L'àlbum que representa el cim
creatiu i poètic de Berman, produït pel francès Nicolas Vernhes, amb dotze tracks,
en tres d'ells amb Malkmus com a co-autor, amb tempos variables però tots amb
subtils arranjaments, de les que he triat la seqüenciada en segon lloc, la
sublim Smith & Jones Forever,
precisament la darrera que van interpretar en el concert del seu comiat, com podeu apreciar en el segon vídeo, a les Cumberland Caverns, unes coves subterrànies
a 333 peus (una mica més de 100 m.) de profunditat, amb una meravellosa acústica, a McMinnville, Tennessee,
el dia 31 de gener de 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada