Kyoto (Phoebe Bridgers)

La cantautora PHOEBE BRIDGERS es va donar a conèixer amb el single Killer (2015), editat per Ryan Adams, amb qui va mantenir una breu relació que no va acabar gaire bé i va debutar en format llarg amb l'àlbum Stranger In The Alps (2017), molt ben acollit per la crítica en base a unes melodies tan precioses com tristes les seves lletres. 

Però, tot i què semblava tenir encarrilada una prometedora carrera solista, va emprendre un seguit de col·laboracions, algunes d'esporàdiques amb coneguts del blog com Fiona Apple o Matt  Berninger (de The National) o amb projectes més sòlids com el trio femení format amb Julien Baker i Lucy Dacus, amb qui va publicar l'EP homònim -i escrit en minúscules-, boygenius (2018) o amb Conor Oberst (el líder de Bright Eyes, de qui parlarem en una propera CdD), qui havia participat breument en l’Stranger In The Alps, amb el també homònim LP Better Oblivion Community Center (2019). 

I, sense gairebé descansar, el passat mes de maig, en plena quarantena per la pandèmia Covid-19 i en mig dels disturbis per l'assassinat de George Floyd a mans de la policia de Minneapolis, va publicar Punisher (2020), el segon LP al seu nom, això sí, amb una àmplia nòmina de col·laboradors com les esmentades Baker i Dacus, el bateria Jim Keltner, el multiinstrumentista Blake Mills i, compartint crèdits d'autor, a més a més d'Orbest, del guitarrista Christian Lee Hutson i el percussionista Marshall Vore, amic i confident de l'artista, tot i què també ex-parella.

Un disc produït per Tony Berg i Ethan Gruska, els mateixos del seu debut, que es mou entre l’indie-rock musicalment basat en la guitarra, les cordes i els sintetitzadors i l’emo-folk en el que la de Pasadena, Califòrnia, ens mostra autobiogràficament les seves relacions personals en onze tracks, de les que en destacaria la que l'autora considera una cançó d'amor, Garden Song; l'homònima Punisher en la que mostra la seva admiració per Elliott Smith (un altre amb qui tinc una CdD pendent); Halloween, amb Orbest als crèdits i veus; ICU, com la Unitat de Cures Intensives, en la que relata el trencament de la relació amb Vore; Graceland Too, una referència al santuari-atracció turística d’Elvis Presley en la que l'acompanyen les altres dues boygenius i la CdD, Kyoto.

Inspirada en un viatge al Japó del que no en va gaudir massa, experimentant la sensació de viure la vida d'una altra persona a la que tothom espera escoltar cantar fins a arribar a desenvolupar el que anomena la "síndrome de l'impostor", la cançó evoca la complicada relació amb el seu pare i les conseqüents sensacions de soledat i buidor. I ho fa amb una orquestració exuberant, amb guitarres, sintetitzadors i més convidats, com Nathaniel Walcott, també de Bright Eyes, als vents o Jenny Lee Lindberg, de Warpaint, als cors.

Un tema del que en podeu gaudir en el vídeo, dirigit per Nina Ljeti, en el que la Bridgers, vestida d'esquelet i sobreposada a imatges tòpiques del Japó, en un moment donat salva a Vore i altres membres de la seva banda de suport del monstre Godzilla i en un concert amb tothom vestit amb l'uniforme de la gira.

 - PHOEBE BRIDGERS. Kyoto. Punisher (2020).