Tot i què poc coneguda del públic
general, la banda protagonista del post d'avui és per als melòmans una
de les fonamentals en la història del rock i, més concretament, del blues-rock
britànic que va protagonitzar la ultra esmentada en aquest blog
"british invasion".
Un quintet format a Londres
pel cantant Keith Relf i el baixista (i posteriorment afamat productor) Paul
Samwell-Smith, completat amb Chris Dreia a la guitarra rítmica, Jim
McCarty a la bateria i Anthony "Top" Topham a la
guitarra solista, posició que de seguida deixaria en mans de "un tal"
Eric Clapton (vegeu aquí), el primer dels tres grandíssims
instrumentistes que ocuparien successivament el lloc, circumstància que contribuiria
a mitificar a THE YARDBIRDS.
Un nom que té més a veure amb
els rodamons al voltant de les vies del ferrocarril que esmenta Jack Kerouac
a la mítica novel·la On the road (1957) que amb el saxofonista Charlie
Parker, conegut amb el malnom de "Bird", amb el que el
grup es donà a conèixer amb versions electrificades de temes inicialment
acústics de bluesmen americans com Howlin' Wolf, Muddy Waters,
Sonny Boy Williamson o Elmore James, amb l'àlbum en directe Five
Live Yardbirds (1964) però que, de la mà del mànager i productor Giorgio
Gomelsky, va incorporar composicions pop a For Your Love
(1965), una recopilació de singles, amb el tema homònim, escrit per Graham
Gouldman, al capdavant. Gravat amb la participació del teclista Brian
Auger, seria el hit més reeixit d'una carrera que anava prenent
aspectes comercials (vegeu aquí), el que no seria del gust de Clapton, que ja s'havia
guanyat el paradoxal qualificatiu de "slowhand" (mà lenta),
qui els deixaria per formar part dels Heartbreakers de John Mayall.
Una vacant ocupada per Jeff
Beck, un altre portentós guitarrista que acabaria d'imprimir el
segell personal al grup, evolucionant cap al rock psicodèlic i
experimental (van incorporar el sitar abans que els Beatles a Norwegian Wood)
en les següents gravacions, Having A Rave Up (1965) i el transcendental Yardbirds
(1966), editat als USA amb el títol de la segona pista, Over, Under,
Sideways Down, però que, degut a la singular portada, amb una caricatura,
obra de Dreia, de l'enginyer de so Roger Cameron, acabaria essent
conegut col·loquialment pels seus fans i, amb el temps,
semi-oficialment, com a Roger The Engineer.
El primer àlbum
exclusivament amb composicions pròpies, produït pel mànager Simon
Napier-Bell i pel baixista Samwell-Smith qui, de seguida, abandonaria
tanmateix el combo per donar entrada, ni més ni menys que, a Jimmy Page,
a qui l'instrument se li quedaria petit i l'intercanviaria amb el
guitarrista rítmic (i dibuixant!) Chris Dreia, però que convuiria molt poc amb
Beck, del que queda constància en el single Happening Ten Years Time Ago (vegeu aquí),
així com en una breu interpretació, concretament (segur que se'n recordarà el
meu amic R.S. [vegeu aquí]) del tema Stroll On a la pel·lícula Blow-Up
(Michelangelo Antonioni, 1966), perquè aquest també volaria en solitari,
reduint The Yardbirds a quartet i deixant la guitarra solista per a la gravació
de pòstum Little Games (1967), en mans d'aquell, a partir del que, una
mica desconcertats i confosos, es dissoldrien per donar lloc a projectes
diversos, el més famós dels quals, amb diferència, va ser (cal que us ho
digui?) Led Zeppelin.
Un disc avantguardista per a
la època, en el que temes genuïnament blues-britànic com Lost
Woman, The Nazz Are Blue o l'instrumental Jeff's Boogie, conviuen
amb altres més experimentals com Turn Into Earth, en el que barregen pop
amb hipnòtics cants gregorians, del que he triat com a CdD la track que,
amb una altra caràtula, va donar nom a l'edició americana, en la que predomina
un riff de guitarra de Beck de tall oriental, Over, Under, Sideways,
Down.
Imperdonable no tenir un record per al grup en el que va militar la que molts qualifiquen com la "santíssima trinitat" de guitarristes del rock: Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page, a qui podeu identificar en els corresponents links.
- THE YARDBIRDS. Over, Under, Sideways, Down. Roger The Engineer (1966).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada