I'm Going Home (Ten Years After)

A la segona meitat dels anys 60 va haver al Regne Unit un moviment integrat per músics amants de figures americanes de blues com Muddy Waters o BB King, liderats per artstes més ortodoxes con John Mayall o més innovadores com Alexis Korner, del que en van formar part futures estrelles com els mateixos Rolling Stones o The Yardbirds, el grup pel que van passar successivament Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page. 

Tres dels millors guitarristes de blues-rock de la història, als que és de justícia afegir-hi al protagonista d'avui, Alvin Lee. Un personatge superdotat en tècnica -i probablement el més ràpid de tots- tant com en carisma, com es va poder comprovar en els innumerables concerts que va dur a terme liderant els TEN YEARS AFTER. 

Un quartet el debut del qual amb l'homònim Ten Years After (1967) va passar desapercebut, tot el contrari que el segon, Undead (1968), un àlbum gravat en directe en el que alternen composicions alienes de clàssics del blues desenvolupades en extenses jams jazzistiques amb pròpies com la que tanca el disc, el seu tema més icònic i CdD d'avui. 

Un reconeixement que va tenir continuïtat en els següents, Stonedhenge (1968) i Ssssh (1969), el més reeixit de la seva carrera, en part per la fantàstica, i accelerada, versió del Good Morning Little Schoolgirl de Sonny Boy Williamson però sobretot perquè poc abans havien actuat al mític Festival de Woodstock de 1969, on "la van petar", com es pot apreciar al triple àlbum i, sobretot, al documental del festival, editat un any després. 

Un èxit que els seus representants van esprémer fins a l'extenuació, portant-los, en set anys, fins a 27 vegades de gira pels USA, el que va comportar una davallada en la qualitat de la mitja dotzena de publicacions posteriors i problemes personals entre ells que acabarien amb la banda el 1974 per donar lloc a una carrera en solitari de Lee, alternada amb reagrupacions esporàdiques com la que els va portar a la Sala Zeleste (l'actual Razzmatazz) de Barcelona l'any 1990, fins a la seva mort, el 2013, amb 68 anys i 50 de carrera artística, a la ciutat espanyola de Màlaga, on havia anat a operar-se no us sabria dir de què. 

Una carrera que va tenir un abans i un després d'aquella espectacular actuació a Woodstock'69 en la que toquen el tema que els va catapultar a la fama, una composició d'Alvin Lee titulada I'm Going Home, interpretada, potser amb un excés d'exhibicionsime, durant 11 minuts i molt ben secundat per Ric Lee a la bateria, Leo Lyons al baix i Chick Churchill als teclats, amb una lletra a mode de lletania: I'm going home/to see my baby...a la que va inserint frases de clàssics com Baby, please don't go, Blue Suede Shoes o Whole lotta shakin going on. 

Una cançó que va consagrar el seu autor però que el va condemnar, en paraules de Diego Manrique a la seva necrològica, al cruel càstig d'haver-la d'interpretar cada nit durant un mínim de 10 minuts i que, els qui no coneixeu Ten Years After i voleu fer-ne un petit tast, escoltareu tancant el disc recopilatori, la caràtula del qual il·lustra aquest post, titulat, precisament, Goin' Home! (1975). 

Però millor veure el vídeo, no? 

 - TEN YEARS AFTER. I'm Going Home. Undead (1968).