Una obra en
la que ha evolucionat del grunge, amb gravacions domèstiques de baixa
fidelitat (lo-fi) a la casa dels seus pares a Maryland, de les que en
destacaria Shitty Hits (2017) al pop de càmera del darrer, Consummation
(2020), amb una sonoritat espectacular.
Un àlbum amb
uns arranjaments i una producció impecables en el que els riffs de
guitarra indie i teclats electrònics que em recorden The Magnetic Fields conviuen amb balades malenconioses amb lletres concises i
introspectives -inspirades en la pel·lícula titulada aquí "Vértigo" (Alfred
Hitchcock,1958), de la que, en base al llibre A Field Guide To
Getting Lost (Rebecca Solnit, 2005), en fa una lectura personal des
de la perspectiva, no analitzada fins ara, de la dona assetjada, alternativa a
la de l'home obsessionat amb el que la solem associar- que interpreta amb un
fraseig que m'evoca una altra coneguda del blog, Kate Bush.
Un total de
tretze tracks de gènere i tempo variats, dels que, per sobre del single
Caged Sleep i els més comercials Loud i Hammer, us en
recomano especialment l'inicial You Remind Me, Nowhere, Messenger i la
CdD.
Una melodia amb un ritme downtempo que crea una atmosfera molt particular, inquietament fosca, en base a una veu xiuxiuejada, embolcallada de teclats, percussió i centelleigs d'arpa, amb la que explora els seus sentiments, fonamentalment l'aïllament i la ràbia acumulada, la cinematogràfica Brutality.
- KATIE VON SCHLEICHER. Brutality. Consummation (2020).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada