Pa'lante (Hurray For The Riff Raff)

Amb la separació dels seus pares, un professor de música i una educadora i política que, a la època de Rudolph Giuliani, va arribar a tinent d'alcalde de New York, Alynda Segarra va ser criada per una tieta al districte del Bronx, d'on va fugir al complir els 17 anys per emprendre un viatge pels USA, sovint muntant-se en vagons de trens de mercaderies, fins a establir-se a New Orleans, Louisiana, on va formar el grup musical HURRAY FOR THE RIFF RAFF, del que, com a compositora, cantant i pel seu carisma, en resulta la figura central.

Però, en contra del que es podria pensar per els seus orígens porto-riquenys, el seu estil gravita al voltants del rock d'arrels (roots rock) americanes, amb el folk, el country i el blues com a ingredients (o el que, abreujant, coneixem com a "americana"), amb el que ha obtingut un cert ressò amb discos com Look Out Mama (2012) o Small Town Heroes (2014). El que no ha estat obstacle per a que, a prop de complir els 30 anys i insatisfeta amb els seus treballs, s'hagi traslladat a Nashville, Tennessee, per enfrontar-se al seu exili cultural (mai no va aprendre espanyol) i reconciliar-se amb alguns aspectes de la seva identitat, el que ha plasmat en el seu sisè i darrer treball, The Navigator (2017).

Es tracta d'un àlbum conceptual, quasi autobiogràfic, la caràtula del qual em recorda el Ziggy Stardust (1972) de David Bowie (vegeu imatge), en el que, adoptant l’alter ego d'una nena anomenada Navita Milagros Negrón, torna als seus orígens "nuyoricans" per criticar la colonització o, com es diu ara, "gentrificació" del seu borough natal, eixamplant la seva paleta estilística, basada en el rock, amb ritmes com la bomba porto-riquenya, la salsa afrocubana i el doo-wop i, literàriament, la poesia parlada del Nuyorican Poets Cafe que freqüentava d'adolescent. Un LP, meravellosament produït per Paul Butler, que conta amb la participació dels fantàstics guitarrista Jordan Hyde i bateria Greg Rogove , en el que Segarra interpreta, fonamentalment en anglès, una temàtica al voltant de tots tipus de personatges vulnerables com dones, nens, LGBT, immigrants u obrers, amb títols com Living In The City, Hungry Ghost, Rican Beach, Nothing's Gonna Change That Girl o la CdD.

És el track número vuit, anomenada Pa'lante en honor d'un diari del mateix nom, editat als anys 70 pels Young Lords, un grup activista de la comunitat porto-riquenya, en el que sampleja el poema "Obituario Puertorriqueño" (1969), de l'autor Pedro Pietri, fundador de l'esmentat Nuyorican Poets Cafe que, tal com ve a significar el mot, "endavant", és una autèntica crida a les armes per a tothom que se senti marginat. Una eina per a la recerca de la justícia social, que comença amb un riff de piano que ens evoca l’A Day In The Life, de The Beatles (vegeu aquí) per anar guanyant energia, amb un to de veu que em recorda a Grace Slick, de Jefferson Airplane (aquí) i acaba apel·lant a membres de la comunitat (Juan, Miguel, Milagros, Olga, Manuel...) a qui empodera al crit repetit de Pa'lante per aconseguir el respecte que es mereixen, reivindicant l'orgull feminista i llatí, el mateix que exhibeix a la samarreta que llueix al vídeo. Una samarreta que al·ludeix la cançó Young, Latin & Proud -del disc Private Energy (2016), del grup d'electrònica Helado Negro, liderat per l'americà amb arrels equatorianes Roberto Lange- la tornada de la qual ve a dir: "I nosaltres som joves, llatins i orgullosos. I creixeràs sabent que sempre ho seràs".

- HURRAY FOR THE RIFF RAFF. Pa'lante. The Navigator (2017).