Avui, per segona vegada en més de set anys (la
primera -vegeu aquí- va ser el passat 8 de desembre), ens saltarem la norma de
no publicar la CdD en divendres festius, però és que la ocasió s'ho val. I és
que avui i demà actua al Gran Teatre del Liceu, de Barcelona, el músic solista
més important de la història del rock.
Em refereixo, és clar, a Robert (Bob) Zimmerman, el cantautor nascut a Duluth, Minnesota
(USA) que als 20 anys, perseguint l'estela del seu admirat Woody Guthrie, aleshores greument malalt, Robert Johnson i Hank
Williams, va anar a New York on, amb el nom artístic de BOB DYLAN, el honor del poeta Dylan Thomas, va impressionar la comunitat
folk del Greenwich Village i va
gravar els seminals The Freewhwwlin' Bob
Dylan (1963), el de la mítica Blowin
'in In The Wind (popularitzada en les versions de Peter, Paul & Mary i de Joan
Baez) i The Times They Are A-Changin (1964).
El que poc s'esperaven els seus seguidors, que se'n
van arribar a burlar d'ell al Festival de Newport i a qualificar de
"Judes" (per traïdor), és que poc desprès, amb Bringing It All Back Home (1965), acompanyat per la Paul Butterfield Blues Band, iniciaria
un canvi radical, a "l'electrificar" el seu so a la cara A de l'LP,
exemplificat amb el tema Maggie's Farm,
(a la B es mantindria acústic amb la posteriorment popularitzada per The Byrds Mr. Tambourine Man) i que culminaria en el següent Highway 61 Revisited (1965), marcant un
abans i un després no tan sols a la seva carrera sinó a la història de la
música popular. Una obra superba que va tenir continuïtat amb el doble àlbum Blonde On Blonde (1966), el de Rainy Day Women, Visions Of Johanna, Just Like
A Woman etc. amb els que sortiria de gira acompanyat pel grup de Ronnie Hawkins, The Hawks, que a partir d'aleshores passarien a anomenar-se
simplement The Band i gravaria un
seguit de cintes a la casa de les afores de Woodstock coneguda com a Big Pink, que anys després es
publicarien com a The Basement Tapes
(1975).
Però, quan estava al cim de la seva popularitat,
el 29 de juliol de 1966 un terrible accident de moto, la gravetat del qual
encara ara està en discussió, va suposar un punt d'inflexió a la seva carrera.
Allunyat molt temps dels escenaris, va publicar un seguit de discos inferiors
als esmentats, tot i què amb alguns hits,
com Lay Lady Lay, del Nashville Skyline (1969), Forever Young, del Planet Waves (1974), CdD en el seu dia (vegeu aquí), o Hurricane, del Desire (1976), i alguns directes com els sensacionals Before The Flood (1974), amb The Band i Hard Rain (1976) o, amb uns arranjament
per a mi fora de lloc, Bob Dylan At
Budokan (1979). Altres moments a destacar de la època son la participació
al mític Concert for Bangladesh
(1971), organitzat per George Harrison
i a la pel·lícula Pat Garret & Billy
The Kid (Sam Peckinpah, 1973), a
la que interpreta un petit paper i per a la banda sonora de la qual va composar
la cèlebre Knokin 'on Heaven's Door i
la publicació de Blood On The Tracks
(1975), la darrera obra major del conegut també com el "Bard de
Minnesota", precedint un seguit d'àlbums de temàtica religiosa bastant mal
acollits per la crítica i els cada vegada menys fans.
Afortunadament, la participació amb el projecte The Traveling Wilburys, amb George
Harrison, Tom Petty, Jeff Lynne i Roy Orbison, li retornaria una mica de popularitat, que recobraria
completament amb Oh Mercy (1989), al
que no va ser aliena la intervenció d'un vell conegut del blog, el productor Daniel Lanois, amb que tornaria anys desprès amb Time Out Of Mine (1997), penúltim gran disc abans del Modern Times (2006), a partir del qual
tornaria a desbarrar (perdoneu-me si no hi esteu d'acord) amb un seguit de
discos que revisen el Great American
Songbook, la música pre-rock &
roll gravada prèviament per artistes com Frank Sinatra, amb discos com Shadows
In The Night (2015), Fallen Angels
(2016) o el recent Triplicate (2017),
que "em temo" presentarà al Liceu, per el que jo no hi aniré. Si em
permeteu un incís, us diré que l'he vist en una sola ocasió, em sembla que va
ser la primera vegada que va actuar a casa nostra, concretament l'any 1984, al
Miniestadi del F.C. Barcelona, fita per a la que vam deixar per primera vegada,
i sense cap remordiment, el nostre fill, aleshores un nadó, amb una
"cangur".
La CdD d'avui és l'èpica composició que obre
l'esmentat Highway 61...un àlbum que
pren el nom de la carretera estatal que comunica la seva Minneapolis natal amb
ciutats musicals del sud com St. Louis, Memphis o New Orleans. Un disc produït
per Bob Johnston que compta amb la
participació de Mike Bloomfield,
l'extraordinari guitarrista de la Paul Butterfield B.B., amb nou tracks que van del rock del tema homònim o Tomstone
Blues i el blues de It Takes A Lot... al folk més reflexiu de Desolation Row, la cançó de més d'onze
minuts amb la que, acompanyat únicament de guitarra acústica i harmònica, tanca
el disc. Un disc en el que l'autor no va canviar només el so sinó també la seva
personalitat, transmutant-se de trobador compromès a poeta cínic, surrealista i
visionari, una poesia que, molts anys desprès i no exempt de polèmica, la
valdria el Premi Nobel de Literatura l'any 2016.
I, si l'Acadèmia Sueca el considera el millor escriptor de cançons de tots els temps, què direm de la CdD d'avui, de la que
molts han dit que és la millor cançó de la història? Estem parlant, és clar, de
Like A Rolling Stone, la ràbia
convertida en himne per menysprear implacablement una princesa que havia
deixat de ser-ho. Una dona, sobre la personalitat de la qual no es posen d'acord els
experts, que tant assenyalen Edie
Sedgwick, un personatge de l’entorn d’Andy
Warhol, com a Marianne Faithfull
o, com no? a Joan Baez, a la que es refereix com a Miss Lonely (senyoreta solitària) i que queda retratada en les
seves condicions inicials en els primers versos, quan diu:
Once upon a time you dressed so fine Fa temps vesties tan bé
Threw the bums a dime in your prime, Tiraves cèntims als pobres en la teva
millor època,
Dindn’y you? No?
per anar relatant el seu declivi social, fins acabar
com, traduint correctament al català, una "bala perduda", emfàticament
reflectit a la tornada:
How does it feel Com et sents
How does it feel Com et sents?
To be on your own Estant sola
With no direction home Sense rumb de tornada a casa
Like a complete unknown Com una completa
desconeguda
Like a rolling stone Com una bala perduda
Una cançó que, per la seva durada superior als sis
minuts, desafia els convencionalismes comercials de la època, amb un so
revolucionari, amb una veu burleta i cínica i una combinació de guitarres
amb un sorprenent orgue, fruit de la casualitat. I és que un jove Al Kooper, guitarrista amb mínims
coneixements de teclats i present a l'estudi de gravació, convidat per Tom Wilson, productor d'aquest únic track del disc, es va oferir per afegir
una línia de Hammond que ha
esdevingut mítica i que el convertiria en un col·laborador del mestre en els
anys següents.
I ara prepareu-vos per gaudir, una vegada més d'un
univers únic i absorbent, que s'inicia amb una baqueta que pica la caixa al
temps que un peu ho fa al bombo, segons abans de les quatre paraules màgiques, aquell "Hi havia una vegada..." dels contes, que precedeixen una
verborrea divina: Once upon a time...
- BOB DYLAN. Like
A Rolling Stone. Highway 61 Revisited (1965).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada