Horseshoe (Withered Hand)

Dan Willson, nascut a London (England), treballava com a editor multimèdia a Edinburgh (Scotland), activitat que compaginava amb la de músic en diversos grups punk, quant, poc temps desprès de la mort d'un amic i d'haver estat pare, la seva esposa li va regalar pel seu 30 aniversari una guitarra acústica, circumstàncies que, plegades, li van fer prendre una determinació, la de llançar-se de cap a un projecte musical en solitari, això si, sota l'àlies de WITHERED HAND, amb un estil musical ben diferent.

El seu primer disc, Good News (2009), va rebre molt bones crítiques però ha estat el següent, per al que hem hagut d'esperar cinc anys, New Gods (2014), el que el pot consagrar definitivament. Aquest ara cantautor indie-pop sembla tenir bons contactes dintre de la escena musical local ja que, per a la gravació del disc, ha contat amb el productor Tony Doogan, conegut pels seus treballs per a Belle& Sebastian, vells coneguts de la CdD, Teenage Fanclub o The Delgados (als que algun dia ens haurem de referir) i amb la col·laboració de membres dels mateixos Belle & Sebastian, The Vaselines, King Creosote i Frightened Rabbit (se m'està girant feina!).

Però la gràcia és que, amb tot aquest elenc, el seu estil, caracteritzat per una veu imponent, tot i què vacil·lant, no tira tant cap al pop de les humides contrades del sud de les highlands com cap a la solejada east-cost americana, amb guitarres que ens evoquen als mítics Byrds o Big Star o  a bandes contemporànies com Avi Buffalo o The Shins i amb títols tan eloqüents com The King Of Hollywood o California. 

L'àlbum és una memorable col·lecció de cançons, totes de gran qualitat, tan musical com literàriament, com Black Tambourine, Love Over Desire, Fall Apart o la que dóna nom a l'LP, New Gods,  en les que l'autor demostra un bon coneixement dels recursos clau en la composició, gaudint, tant en el drama com en l'humor, del so de les paraules i la sensació de les frases, el que podreu apreciar millor els que tingueu bon coneixement de "la llengua de Shakespeare".

La CdD, Horseshoe,  és el tema que obre el disc i t'atrapa des del primer vers en el que, desprès d'una breu introducció de guitarra acústica, a la que se sumen els tambors i el piano,  diu "Aquí vaig, peus torts cap a dins, a la baralla de pes ploma..." (moment abans de que vagi cap a terra, amb la sospita que el rival amagava una ferradura -horseshoe- a dintre del guant de boxa!) i amb una preciosa tornada que, si us hi voleu afegir, fa:

          We could kill our friends

          We could sing a song that never ends, again

          Tell me was it easy to pretend?

          That nobody is dead

          That nobody you love will ever die?

- WITHERED HAND. Horseshoe. New Gods (2014).

It Beats For You (My Morning Jacket)

MY MORNING JACKET és una banda de Louisville (Kentucky, USA), liderada, des de finals dels 90, pel cantant, guitarrista i compositor Jim James, l'estil de la qual és una barreja de folk, country i rock psicodèlic, el que els seguidors de la CdD ja sabeu que coneixem com a alt-country, caracteritzada en els seus primers discos per un so amb molta reverberació, -intencionadament buscada gravant en llocs insòlits com graners- i uns concerts en directe realment entusiastes que els han fet guanyar el respecte dintre del circuït del rock alternatiu.

Però l'èxit (més o menys) majoritari els va arribar en el seu quart àlbum, Z (2005), en el que van introduir unes quantes novetats, com el canvi dels estudis de gravació locals de Kentucky a Nova York, la incorporació d'algun instrument més (sintetitzadors, bases pregravades, saxòfon) que els va donar profunditat i, sobretot, la contractació de l'experimentat productor britànic John Leckie (que havia triomfat amb treballs per a Radiohead, The Stone Roses o The Verve) que els va obrir nous camins, més innovadors i experimentals. 

Tot i que  Z segueix sent la seva cimera, han publicat un disc en directe i dos discos d'estudi més en els que mantenen un acceptable nivell creatiu, nivell que James manté amb el seu altre grup, Monsters Of Folk, integrat per Conor Oberst i un altre Bright Eyes, Mike Mogis, i M. Ward, ja ho veieu, una mena de CSN&Y del segle XXI.

Z és un àlbum difícil de classificar, del que destacaria els riff de guitarra i l'ús intensiu dels sintetitzadors, sota la producció detallista i transparent de Leckie, i comparteix alguns aspectes amb obres de grups com Bon Iver, Fleet Foxes i vells coneguts del blog, com The Decemberists, Band OfHorses, Midlake (veure el post de John Grant) o, fins i tot, Wilco. Com podreu apreciar a la CdD d'avui, It Beats 4 U, el track número dos del disc, demostren una enorme capacitat per desenvolupat atmosferes carregades d'emotivitat i subtilesa, un equilibri perfecte entre tecnologia i tradició.

- MY MORNING JACKET. It Beats For You. Z (2005).

Long Tall Sally (Little Richard)

El capítol PdR'n'R4 està dedicat a un dels artistes més importants de la història del rock, tot i què la seva vida artística realment creativa es va limitar a uns poc anys de l'inici de la seva carrera, en els que va contribuir decisivament a la popularització d'aquest estil, barreja de rhythm & blues i soul, del que ell mateix es va definir com a "arquitecte", i no li discutirem que en va establir les bases, oi?

Ens referim a Richard Wayne Penniman, nascut en una família nombrosa de classe baixa a Macon (Georgia), a la que va abandonar d'adolescent amb motiu de la intolerància del seu pare –molt sever, tot i què ell mateix feia tripijocs destil·lant whisky il·legalment -  envers la seva precoçment manifesta homosexualitat (de la que, per cert, va abominar uns anys desprès). A alguns seguidors de la CdD es possible que el nom de pila no us soni gaire però no així el nom artístic amb el que encara avui en dia el reverenciem...LITTLE RICHARD.

Amb una base, com molts altres cantants afroamericans, en la música gospel de les esglésies pentecostals, va començar a cantar pel carrer i alguns bars de mala mort, amb la sort de ser adoptat per un matrimoni blanc que li va permetre desenvolupar les seves aptituds, primer formant el seu propi grup, The Upsetters, i desprès, per imposició de les discogràfiques, acompanyat de músics de prestigi.

El seu estil, aparentment primari, en base a la energia elèctrica de la seva veu, la frenètica interpretació al piano i a un ritme implacable al que contribuïa el saxo de Lee Allen, es va fer ràpidament popular, al que també va ajudar el plagi per part de músics blancs com Pat Boone i en poc temps va gravar, entre 1955 i 1957, un seguit d'èxits com Tutti Frutti, Long Tall Sally, Slippin' And Slidin, Jenny Jenny, The Girl Can't Help In, Keep-A-Knockin, Good Golly, Miss Molly... la majoria recopilades en un LP que ha esdevingut clàssic, Here's Little Richard (1957).

Però, de cop, la sorpresa! Un incident en un vol (es va incendiar un motor) durant una gira per Austràlia el 1957 va precipitar una decisió que ja anava rumiant des de feia uns mesos, va abandonar la agitada vida d'una rock & roll star per fer-se ministre de l'església. Hauríem pogut perdre per a sempre més a un dels més carismàtics pioners del rock si, el 1962, no hagués reconsiderat la decisió, probablement pel  fenomen tantes vegades comentat al blog , la coneguda "british invasion" dels USA per part de The Beatles, The Rolling Stones, The Who i altres que van reconèixer la seva admiració, demostrada per les versions que van fer dels seus hits.

Va tornar al mon del espectacle i va seguir gravant discos i actuant en pel·lícules musicals però la seva vida sempre ha estat un carrusel, amb excessos amb les drogues i el sexe, el que li ha portat problemes amb l'església, de la que manté la llicència que li ha permès celebrar sonades bodes com les de Cindy Lauper o de Bruce Willis amb Demi Moore. 

Ha col·laborat musicalment amb artistes com Jimi Hendrix, Michael Jackson, Iggy Pop o Madonna però, sobretot, ha seguit actuant en el circuït de la nostàlgia, amb constants aparicions en programes d'entreteniment com una llegenda vivent, vestit i maquillat de forma extravagant...vaja, amb la icònica imatge amb la que els més joves seguidors del blog el reconeixereu.

La seva cançó més coneguda, no cal que us ho digui, és Tutti Frutti, un altra manera de dir, en argot, gai, el seu primer èxit comercial després d'una dotzena de gravacions prèvies, versionada per multitud d'artistes a llarg de la història del rock i que conté una frase amb una anècdota que us explico, la lletra original deia així:

          Tutti Frutti, good booty

          If it don't, don't force it

          You can grease it, make it easy...

que ve ser més o menys:

          Tutti Frutti, bon botí

          Si no entra, ho ho forcis

          Pots untar, fer-ho fàcil...

el que, com us podeu imaginar, li van "suggerir" modificar i va donar lloc a un vers que ha esdevingut mític i que ha donar nom a llibres com el de Nik Cohn (1969) o programes de TV com el de Carlos Tena (TVE, 1985)

          Tutti Frutti, aw rooty

          Tutti Frutti, aw rooty...

          A-wop-bom-a-loo-mop-a-lomp-bom-bom!!!

Però com la majoria ja la haureu escoltat moltes vegades, he escollit com a CdD un altra de les meves preferides, Long Tall Sally, i no solament meva, eh?, que el mateix Paul McCartney va dir que va ser la primera cançó que va cantar en públic. És un tema composat pel mateix Little Richard, en col·laboració amb el productor Robert "Bumps" Blackwell i Enotris Johnson, gravat amb els millors músics de sessió del moment, evidentment amb el saxofonista Lee Allen abans esmentat, publicat l'any 1956, convertit en un dels més representatiu del rock & roll i versionat per centenars d'artistes de tots els temps, entre ells The Beatles, és clar.

 I ara, a veure qui es pot resistir.

         I'm gonna tell Aunt Mary about Uncle John

        He claims he has the music, but he has a lot of fun

        Oh baby, yes, baby

        Ooh, baby, havin' me some fun tonight, yeah

       Well, long tall Sally...

- LITTLE RICHARD. Long Tall Sally. Here's Little Ricahard (1956).

Pretty In Pink (The Psychedelic Furs)

THE PSYCHEDELIC FURS, nom inspirat en la cançó Venus In Furs de The Velvet Underground, composada, com la majoria, per Lou Reed, és un grup britànic format pels germans Richard (cantant i lletrista) i Tim Butler (baix) més un grup de músics variable en el temps, dels que cal destacar el guitarrista John Ashton i el saxofonista Duncan Kilburn.

El seu estil parteix del post-punk imperant a finals dels 70 amb aproximacions al pop melòdic, més comercial, dominat instrumentalment per les guitarres i el saxo, però amb una potent secció rítmica, com es podrà apreciar a la CdD d'avui, i, en la part vocal, per la singular, potser una mica monòtona, veu del cantant que a alguns els recorda la a de John Lydon (també conegut com a Johnny Rotten, dels Sex Pistols) però a mi, especialment, a un vell conegut del blog, en Kevin Weatherill, dels Immaculate Fools.

Van debutar amb l'homònim Psychedelic Furs (1980), que va anar seguit de 7 àlbums més en els onze anys següents, moment en que sembla que se'ls van fondre els ploms i, tot i seguir actuant fins a l'actualitat -una temporada amb el nom de Love Spit Love, en la que van gravar dos discos més- la seva obra posterior s'ha limitat a diverses recopilacions i "Greatest Hits". Richard Butler ha publicat el 2006 un disc homònim en solitari, sense més continuïtat.

Els seus LP més interessants son el segon, Talk Talk Talk (1981), el tercer, Forever Now (1982) i el quart, Mirror Moves (1984), amb els que van aconseguir un notable èxit entre el públic i la crítica especialitzada, que va destacar com a tret característic de la banda el pont entre la new wave i el synth-pop que tant imperaria en aquella dècada, amb tocs de rock psicodèlic, el que algú va definir com a "beautiful chaos". Amb tot i això penso que els “Furs” han estat un grup infravalorat en el seu moment d’esplendor, probablement enfosquits per altres com Echo & The Bunnymen, Siouxsie & The Banshees o Joy Division.

Talk Talk Talk és un àlbum sensual i hipnòtic i conté uns quants temes interessants, com Dumb Waiters o She Is Mine, però el més conegut és el que obre el disc, Pretty In Pink, una oda al desamor, com la majoria de les seves composicions, que va tornar a reeixir comercialment uns anys desprès, amb motiu de formar part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom, Pretty in Pink (Howard Deutch, 1986), traduïda aquí com La noia de rosa.

I és precisament aquesta cançó la escollida per a CdD d'avui, de la que destacaria la particular veu del cantant, el potent acompanyament "amb tot", una mica i salvant les distàncies, a l'estil E Street Band i el riff de guitarra que us evocarà el de Sweet Jane, un altre tema, com l'esmentat Venus In Furs, de Lou Reed per a la Velvet Underground.

- PSYCHEDELIC FURS. Pretty In Pink. Talk Talk Talk (1981).

Far From Me (Nick Cave & The Bad Seeds)

Amb Your Funeral...My Trial (1986), comprat fa 20 anys a New York City (USA)- ciutat a la que, precisament, he tornat aquest estiu- el quart i per a molts el millor àlbum de la seva primera època, vaig començar a col·leccionar la meva discografia particular de NICK CAVE, la qual consta actualment d'una dotzena de discos però que no tinc previst completar “so pena” d'haver d'ampliar, física i virtualment, l'espai de la meva discoteca.

I és que la obra de l'australià és incommensurable, com podreu apreciar tot seguit: Va començar a Melbourne als anys 70 amb el grup The Boys Next Door, el nom del qual van canviar el 1980 pel de The Birthday Party amb motiu del seu trasllat a London (UK) en busca d'oportunitats -van aconseguir publicar dos discos- i el 1984, definitivament a The Bad Seeds, amb el que han passat a la història de la música popular. El seu estil es caracteritza per un deliberat eclecticisme que va del rock al blues i al gospel, amb tocs arty i post-punk, interpretat dramàticament (i, a vegades, de forma una mica "macarra") amb una profunda i característica veu de baríton i amb foscos arranjaments musicals.

Amb grandíssims músics com els guitarristes Rowland S. Howard, Mick Harvey (l'únic que continua a la formació actual) o l'alemà Blixa Bargeld (de la banda Einstürzende Neubauten), la cantautora Anita Lane, el baixista i pianista anglès Barry Adamson o, en els darrers temps, de Warren Ellis (multiinstrumentista de la banda australiana Dirty Three), ha publicat LP's amb el nom de Nick Cave & The Bad Seeds, amb el seu propi com a solista, dos amb el grup Grinderman (amb membres de The Bad Seeds i altres), ha col·laborat amb Shane McGowan (de The Pogues), amb la banda Current 93, amb l'esmentat Barry Adamson, Johnny Cash, Pulp, Marianne Faithfull o Kylie Minogue, ha compost la banda sonora de pel·lícules de Wim Wenders i Martin Scorsese, juntament amb W. Ellis la de The Road/La carretera (John Hillcoat, 2009) i temes per a diverses pel·lícules, entre elles Scream, Batman Forever, Shek 2 i una de Harry Potter, ha participat com a guionista i actor en diversos films i, per si no en hi hagués prou, ha publicat mitja dotzena de llibres, un dels quals, And the Ass Saw the Angel (1989), va ser Book Of The Year del Time Out Magazine.

Els seus treballs més interessants podrien ser el seu debut, From Her To Eternity (1984), l'esmentat Your Funeral...My Trial (1986), The Good Son (1990), Henry's Dream (1992),  Let Love In (1994), The Boatman's Call (1997), al que ens referirem desprès, No More Shall We Part (2001), el doble Abattoir Blues/The Lyre Of Orpheus (2004), els dos amb Grinderman o Dig, Lazarus, Dig!!! (2008), de nou amb The Bad Seeds però molt influenciat per aquests dos darrers.

Amb aquesta producció em resultava difícil escollir una CdD d'aquest cràpula de vida dissipada, amb múltiples addiccions i relacions sentimentals, de les que es coneixen, si més no, amb artistes com les esmentades Anita Lane i Kylie Minogue, le breu però intensa i esbombada amb una favorita del blog, P.J. Harvey, o de fora del mon de l'espectacle, com la brasilera Viviane Carneiro, Beau Lazenby o, la seva parella actual, la model Susie Brick...però la recent publicació d'un disc en directe, Live From KCRW (2013), m'ha donat la solució.

És aquest un àlbum gravat en un programa de radio americà amb la formació actual de The Bad Seeds, els quals demostren que poden contenir la seva força potencial per oferir una actuació continguda, diria que solemnement reverencial, i que en cap moment fa honor al desplegament instrumental de la portada del disc, sinó tot al contrari, una interpretació esquelèticament simple, despullada, i a baix volum, però impecable.

El disc, de 12 temes, alguns de la seva darrera publicació, Push The Sky Away (2013), el quinzè amb els trenta anys que porta amb The Bad Seeds, i altres de tota la seva carrera, està molt allunyat del que podríem considerar un “greatest hits”, la selecció no és gens òbvia, però hi ha un tema que m'agrada especialment. És una cançó del seu desè disc, The Boatman's Call (1997), àlbum que va significar un radical canvi en el seu estil, dominat fins aleshores per les guitarres, passant a ser composat i interpretat en base al piano, sense abandonar el seu característic to de desolació, fosc i sinistre, amb lletres amb continguts violents i eròtics cuidades fins a l'extrem i que per a molts dels seu seguidors pot ser la obra culminant de la seva carrera.

Va ser una època especialment convulsa de la seva vida, desprès de quatre anys sense publicar res, dedicats a superar les seves addicions a l'alcohol i les drogues i les ruptures successives amb la seva esposa Viviane i la Polly (P.J. Harvey), de la que va ressorgir amb inspiració renovada, com ho proven la cançó que obre el disc, Into My Arms, una de les més cèlebres de la seva discografia, interpretada també al directe al KCRW, així com dos temes més d'aquest The Boatman's Call, People Ain't No Good, i la CdD d'avui.

El tema en qüestió és Far From Me, un impressionant rèquiem sobre una relació amorosa arruïnada, en el que la veu de Cave es veu acompanyada pel seu piano i el violí de Warren Ellis, el seu principal col·laborador en els darrers anys, i que podeu apreciar en la versió “live” actual del 2013, per a mi encara millor que la original del 1997, que teniu també a continuació.

- NICK CAVE & THE BAD SEEDS. Far From Me. Live From KCRW (2013)/The Boatman's Call (1997).

Nota: Comunico als interessats que avui, 3 d'octubre, està previst que surtin a la venda les entrades pel concert que faran a l'Auditori del Fòrum de BCN el dia 21 de maig de 2015.