Shine On (The House Of Love)

 

Amb un nom extret de la novel·la  A Spy in the House of Love, escrita per Anaïs Nin l'any 1954, THE HOUSE OF LOVE és una banda creada a Londres pel compositor, cantant, guitarrista Guy Chadwick i el guitarra solista Terry Bickers, que va obtenir un debut molt reeixit amb l'àlbum homònim del 1988, del que en destaca un dels seus hits més coneguts, Christine (vegeu aquí).

Un disc que els va comportar tanta popularitat com problemes d'ego, el que, unit a les seves addiccions a drogues com l'LSD i alcohol, i greus problemes de salut mental de Bickers, van suposar un distanciament tan gran que faria insuportables els dos anys que van trigar a publicar el segon LP, també de títol homònim, tot i que se'l sol conèixer com a Fontana (que no és sinó el nom de la nova discogràfica amb la que van tenir tants problemes) o, per la icònica caràtula, obra de Trevor Key, The Butterfly Album (1990), amb la publicació del qual aquell abandonaria la banda, essent substituït per fins a tres guitarristes diferents que, després del Babe Rainbow (1992), acabarien deixant Chadwick sol amb l'instrument en un quart, Audience With The Mind (1993) que, donats els resultats comercial cada vegada pitjors, donaria per finalitzada la primera etapa del grup.

Una dissolució que portaria al líder a una forta depressió que el faria prendre consciència dels problemes del seu ex-col·lega, amb qui, deu anys després i amb diversos projectes poc reeixits, s'acabaria reconciliant per donar lloc a una reagrupació plena d'intermitències i la publicació de tres LP més, els anys 2005, 2013 i 2022, que no els han fet "reverdecer los laureles" dels dos primers, en els que van comptar amb la secció rítmica integrada per Chris Groothuizen al baix i Pete Evans a la bateria.

I d'aquells, em quedo amb el segon, un disc de marcat so de guitarres psicodèliques, per al conflictiu (reitero) enregistrament del qual van emprar diversos estudis i fins a quatre productors diferents, amb un resultat artístic molt superior al que n'era d'esperar, amb dotze precioses tracks, algunes de tan conegudes com I Don't Know Why I Love You (aquí), The Beatles And The Stones (i aquí) o la CdD, Shine On, una nova versió d'un single publicat el 1987 i que no va estar inclòs en el seminal LP.

Una meditació poètica sobre els dubtes que acompanyen la transició de l'adolescència a l'estat d'adult i la lluita per trobar la llum en un mon que sembla distant i fosc, la tornada de la qual, "She, she, she, she Shine On", actua com un mantra d'esperança i resiliència, una crida a "brillar", probablement adreçada a una figura femenina que suposi el far que il·lumina en temps difícils.

- THE HOUSE OF LOVE. Shine On. Fontana/The Butterfly Album (1990).

Love Takes Miles (Cameron Winter)

 

Com us avançava la setmana passada al post de Geese, el d'avui el dedicarem al debut en solitari del seu enigmàtic líder, CAMERON WINTER, amb l'LP Heavy Metal (2024), publicat al desembre de 2024, tot just fa un any, coproduít amb Loren Humphrey.

Un àlbum de títol equívoc, donat que no hi ha rastres d'aquest estil, en benefici d'una barreja de folk, country, rock, blues, soul i jazz que algú ha gosat comparar amb el mític Astral Weeks (1968) de Van Morrison -amb el que comprarteix la semblança de que els músics toquen en un pla diferent a la veu, que és la força aglutinadora que el sosté- en el que, a excepció de James Richardson, el guitarrista de Real Estate, hi participen intèrprets de mandolina, arpa de boca, vibràfon, vents i percussió reclutats per craigslist (la web d'anuncis classificats per ocupacions) i, si hem de creure al cantautor, fins i tot un nen de cinc anys tocant el baix, a més a més del seu orgue Wurlitzer, és clar, amb un resultat que només podem qualificar de virtuós, i més si, com reconeix, per a l'enregistrament han utilitzat il·lícitament sales d'exposició de diversos Guitar Centers (botigues d'instruments i accessoris musicals).

Un disc de 10 tracks amb estructures pop atemporals que contrasten amb uns arranjaments sovint extravagants i, a vegades, encantadorament infantils, en el que el de Brooklyn, aleshores amb 22 anys, expressa de forma una mica surrealista, tot sigui dit, la dificultat de crear tot sol una obra mestra mentre es passa per un episodi depressiu ("Continuaré trencant tasses fins que la meva mà esquerra sembli malament, fins que les meves drogues miraculoses escriguin la cançó miraculosa...com Brian Jones, vaig néixer per nadar" diu a la inicial The Rolling Stones) que fa xocar el mon contra les seves pròpies expectatives i converteix la vulnerabilitat en un acte de resistència. Unes lletres gens improvisades, escrites amb més cura de l'habitual en aquests temps i que ens evoquen a artistes torturats com Leonard Cohen, Bob Dylan o Nick Cave, a qui segur que el bo de Cameron s'ha afartat d'escoltar.

Deu temes que comencen lentament en els que la veu, com una inspiració profunda emergint des del fons, avança cap a una mena de catarsi en la que allibera la ràbia acumulada com quan reconeix els seus problemes amb l'alcohol a Drinking Age dient "Avui he conegut qui seré d'ara en endavant, i és una merda" o a $0, en la que s'identifica com un home de "zero dòlars" mentre repeteix "Em fas sentir com un dòlar a la teva mà" o a la mateixa CdD, Love Takes Miles.

El tema més pop de l'àlbum, una veritable cançó d'amor en base al piano, al final de la qual s'hi afegeixen unes precioses cordes, en la que la veu, modulada entre la vulnerabilitat i el desafiament, és la veritable eina narrativa. Una composició en la que -com el seu títol (L'amor fa quilòmetres) suggereix- utilitza diverses metàfores relacionades amb el moviment com "Sense moure'm no sóc aquí", "l'amor triga quilòmetres, triga anys" o "necessito els teus peus més que tu", de la que tot seguit en podeu gaudir en la versió original del disc i en un directe de la gira de presentació en la qual s'acompanya únicament d'un piano, que sol interpretar d'esquena al públic i a les fosques, el que accentua el seu dramatisme.

- CAMERON WINTER. Love Takes Miles. Heavy Metal (2024).

100 Horses/Cobra (Geese)

Amb el seu tercer àlbum, Getting Killed (2025), quart si contem l'autoeditat A Beautiful Memory (2018), accessible només per streaming, i precedit per Projector (2021) i 3D Country (2023), els novaiorquesos GEESE, dels que no havia sentit a parlar fins al passat mes de setembre, m'han sorprès com feia temps que no em passava.

Es tracta d'un grup d’indie-rock de Brooklyn, NY -integrat inicialment per una colla d'amics de l'institut, el lletrista, cantant, guitarrista, teclista i autèntic líder, Cameron Winter, -qui, per cert, a les acaballes del 2024 havia debutat en solitari amb el també reeixit Heavy Metal (2024), del que en parlarem el divendres que ve-, la guitarrista Emily Green, el baixista Dominic DiGesu, el bateria Max Bassin i un altre guitarrista, Foster Hudson, que deixaria la formació el 2024, als que sol acompanyar en les actuacions en directe el teclista Sam Revaz- el nom del qual, "Oques", s'inspira en el malnom de Goose ("Oca") amb el que anomenen a l'única fèmina del quartet.

Un darrer LP, l'ambigu títol del qual, en català "Assassinant", s'interpreta com una declaració d'intencions, com un acte de fer morir l'antic per obrir pas a noves idees, això sí, amb un bagatge d'influències que inclouen el post-punk, el psych i el prog-rock, que expressen en onze tracks d'estructura tan caòtica com passional és la seva interpretació, a la que la teatralitat i la peculiar dicció de la veu del frontman aporta una identitat que ajuda a redefinir alguna cosa més que una simple banda de guitarres.

Un disc enregistrat a Los Angeles, Califòrnia, coproduït amb Kenneth Blume III, conegut abans com Kenny Beats, en el qual, de la fusió d'estils aparentment divergents n'obtenen un resultat peculiarment eclèctic que, si em permeteu, goso qualificar d'experimental, capaç d'arrossegar a un estat de trànsit fins i tot als seguidors del blog més descreguts a l'escoltar peces com Trinidad, Cobra, Husbands, 100 Horses o Taxes.

I, com a mostra, a continuació podeu gaudir d'un set de tres temes, dos dels esmentats, 100 Horses, en el que el ritme avança amb una fúria controlada que, malgrat una percussió que t'arrossega i riffs a dojo,  mai no s'arriba a desbocar i Cobra, en el que la tensió continguda i la veu desemboquen en una espiral hipnòtica, gairebé delirant, i un tercer, a mode de bonus track no inclòs en el disc, que us sonarà, una versió del conegut You Get What You Give de New Radicals.

-GEESE. 100 Horses/Cobra. Getting Killed (2025).

 

By The Time I Get To Phoenix (Jimmy Webb/Johnny Rivers)

 

A propòsit de Jimmy Webb-1:

Amb el post d'avui iniciem una petita sèrie a propòsit d'un músic nord americà a qui hem esmentat un parell de vegades al blog, concretament com a autor de diversos hits per a The 5th Dimension o del tema per el que acabarien sent coneguts The Highwaymen, molt més reeixit com a compositor, sobretot durant la dècada dels 60 del s. XX, en un sol any de la qual, el 1968, va obtenir tres premis Grammy, als que dedicarem sengles CdD, que com a cantautor en solitari, carrera en la que ha publicat més d'una dotzena d'àlbums, en tres períodes separats amb intervals de fins a deu anys, en els que s'ha centrat en la creació de BSO per a pel·lícules i sèries de TV, un musical i, fins i tot ha escrit un llibre, dels que no tinc previst tractar.

Em refereixo a JIMMY WEBB, oriünd d'Oklahoma i criat a Los Angeles, Califòrnia, la vida del qual, inicialment treballant com a compositor per a grups de la discogràfica Motown com The Supremes, faria un gir de la mà de JOHNNY RIVERS, el futur productor dels esmentats The 5th Dimension, qui, en el seu LP Changes (1966), seria el primer d'enregistrar un tema, By The Time I Get To Phoenix, motiu pel que comparteix protagonisme a la CdD d'avui, tot i que la versió més coneguda del qual és la que va fer a l'any següent Glen Campbell i que, així mateix, han interpretat molts altres cantants com Isaac Hayes, en el seu aclamat Hot Buttered Soul (1969) -del que en parlarem algun dia a la secció MN(I)O- i "coneguts nostres" com Frank Sinatra, Four Tops, James Brown o , fins i tot, Nick Cave & The Bad Seeds en el seu àlbum de versions Kicking Against The Pricks (1986).

Una composició d'un estil allunyat al predominant al blog en la que l'autor, amb només 21 anys, relata el trencament de la relació sentimental amb una tal Suzy Horton (posteriorment Suzy Ronstadt, ja que s'acabaria casant amb un germà de Linda, la famosa cantant de pop-country-rock), a la que abandona i, mentre viatja en cotxe des de L.A. a la seva Oklahoma natal, va reflexionant: 

          Quan arribi a Phoenix ja s'haurà llevat

          Trobarà la nota que li vaig deixar a la porta...

          ...Quan arribi a Albuquerque ja estarà treballant...

         ... Quan arribi a Oklahoma ja estarà dormint...

Oferta i rebutjada per diversos intèrprets fins que el propietari de Sun City Records la utilitzaria per encetar el seu tercer LP, l'esmentat Changes, onze de les dotze tracks del qual son versions, a excepció de la setena, Poor Side Of Town, coescrita per Rivers i Lou Adler, el productor.

Tot seguit podem gaudir de les versions de l'autor i del primer que va creure en el tema, molt reeixit durant diverses dècades, però, sobretot, per la de Campbell, el popular cantant de country que protagonitzarà el pròxim post d'aquesta sèrie (i que, finalment, he decidir afegir i podeu també escoltar aquí), en el seu LP  homònim By The Time I Get To Phoenix (1967).

- JIMMY WEBB/JOHNNY RIVERS. By The Time I Get To Phoenix. Changes (1966).