El pròxim dijous 24 d'octubre està programat un
concert de NICK CAVE & THE BAD SEEDS al Palau Sant Jordi de
Barcelona, on presentaran Wild God (2024), el disc que, juntament
amb els dos precedents, Ghosteen (2019) i Skeleton Tree
(2016), forma una mena de trilogia en la que l'australià, permeteu-me la
expressió, "exorcitza els seus dimonis" de tot el que ha passat
en els darrers temps, com han estat la mort d'un dels seus fills bessons, amb
només 15 anys, al caure d'un penya-segat de Brighton després de consumir LSD,
el 2015; d'un altre fill, el gran, amb problemes de salut mental, als 31
anys, a Melbourne, el 2022, i abans, el 2021, de la cantautora i
guitarrista, excomponent dels primers Bad Seeds, musa, exparella i,
sobretot, amiga íntima Anita Lane, als 61 anys.
Tres LP d'escolta difícil, que recomano només als
iniciats en la descomunal discografia de l'autor -breument esmentada en un post
anterior al blog (vegeu aquí), precisament coincidint amb la promoció
d'una altra actuació a casa nostra, a la que vaig poder assistir, en aquella
ocasió a l'Auditori del Fòrum, el 21 de maig del 2015- de la que avui
recordarem un dels més reeixits, Let Love In (1994).
Un àlbum en el que Cave (veu i teclats)
s'acompanya d'uns Bad Seeds integrats aleshores per Blixa Bargeld a la guitarra
i el multiinstrumentista Mick Harvey, que posteriorment abandonarien la
formació, amb Martin P. Casey al baix, Conway Savage al piano i Thomas
Wydler a la percussió, amb la participació d'un seguit de convidats entre
els que en destacaria Rowland S. Howard als cors i Warren Ellis,
qui esdevindria fonamental en el futur de la seva carrera, al violí.
Una banda monumental a la que el productor, Tony
Cohen, va saber extreure tot el seu potencial, amb uns arranjaments tan
curosos com subtils en les seves deu tracks, composades pel cantant, amb
les seves lletres habituals al voltant de la religió, el sexe, l'amor, la
culpa, la solitud o la mort, capturats perfectament en els colors rosa i
vermell de la caràtula, de les que en destacaria la inicial, Do You Love
Me?, que repeteix al final, Nobody's Baby Now, l'homònima I Love
It, Ain't Gonna Rain Anymore i, per sobre de totes, la CdD.
Seqüenciada en cinquè lloc i acreditada a Nick
Cave, Mick Harvey i Thomas Wydler, l'atemporal Red Right Hand és un
dels highlights dels seus concerts, en base al seu místic i lànguid groove,
a la que la veu del primer, l'orgue de Harvey i les campanes tubulars
estratègicament addicionades per Wydler aporten un aire tan obscur i inquietant
com podeu comprovar en aquest mític concert, enregistrat el dia 20 d'octubre de
2017 al Royal Arena de Copenhagen (Dinamarca).
- NICK CAVE & THE BAD SEEDS. Red Right Hand. Let Love In (1994).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada