Anit vam anar al Teatre Grec per assistir al
concert que, en el marc del Grec Festival de Barcelona 2024, van oferir els ANTÒNIA
FONT, la banda liderada pel compositor i guitarrista Joan Miquel Oliver,
a qui acompanyen, des de els seus inicis, l'any 1997, els germans Pere
(baterista) i Pau Debon (cantant), el teclista Jaume Manresa
i, des del 2000, el baixista Joan Roca, en substitució de
l'original, Pere Estarellas.
Un grup amb un estil inconfusible, no tant pel pop-rock
amb aires folk de la seva Mallorca natal com per les lletres, d'un
marcat caràcter surrealista, amb temàtica sovint al voltant de l'espai,
l'astronomia o l'astronàutica que, fins al 2013, any en el que es van acomiadar
indefinidament, havien publicat àlbums com el seminal Antònia Font
(1998), el de l'entranyable Viure sense tu; A Rússia
(2001), el del tema homònim o Tots els motors; Alegria
(2002), el del mateix tema, Alquimistes-samurais o Dins d'aquest iglú;
Taxi (2004), el de Portaavions o Extraterrestres; Batiscafo
Katiuscas (2006), en el que, amb Wa yeah! o la homònima, fan un
gir letrístic cap a la solitud i malenconia; Coser i cantar
(2007), una mena de greatests hits amb 20 tracks enregistrades
amb l'acompanyament dels 50 músics de la Bratislava Symphony Orchestra; Lamparetes
(2011), el de Calgary 88 o Clint Eastwood i Vostè és qui
(2012), el més experimental, amb 40 tracks d'entre 01:30" i
02:30" minuts de durada, amb el que, després de 16
anys, posarien fi a la banda.
Un moment a partir del qual els membres del
quintet van emprendre projectes diversos, artísticament el més interessant ha
estat el d'Oliver, amb mitja dotzena de discos en solitari, així com diverses
obres literàries en el camp de la poesia, la narrativa i el teatre, que no son
l'objectiu d'aquest post.
El que pocs fans esperàvem va ser la sobtada
reaparició al Festival Primavera Sound Barcelona de l'any 2021, seguida de la
publicació del que resulta el seu darrer treball, Un minut estroboscòpica
(2022), que fins anit només havia estat presentat en format acústic i en sales
de petit aforament, amb un altre hit per afegir al sarró, Oh, la la.
Com a CdD he triat, per duplicat, en la versió original i en directe amb l'orquestra, probablement el seu tema més popular i d'indubtable caràcter festiu, que bona falta ens fa en els temps que corren. Us en recordeu?:
Cau
es sol de s'horabaixa
dins s'horitzó
damunt sa mar
arrissada es avions
Cau es sol de
s'horabaixa
vermell i
calent
me sala i m'arengada sa pell...
I alegria...
- ANTÒNIA FONT. Alegria. Alegria (2002).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada