Drunkship Of Lanterns / Blacklight Shine (The Mars Volta)

 

Uns altres que ha tornat!

Després de 10 anys sense fer-ho, THE MARS VOLTA, el grup format l'any 2001 a El Paso, Texas, pel cantant i lletrista californià Cedric Bixler-Zavala i el guitarrista porto-riqueny Omar Rodríguez-López, acompanyats durant la seva trajectòria per una quinzena de membres més, ha publicat un nou disc.

Dos músics inquiets que, deixant de banda el punk i el hardcore dels seus inicis amb les bandes De Facto i At the Drive-In, van triomfar amb un estil eclèctic que fusiona el prog-kraut-jazz rock amb la música electrònica, amb algun afegit de llatinoamericana, i  unes lletres críptiques, amb el seu àlbum de debut, De-Loused In The Comatorium (2003), produït per Rick Rubin i amb la participació de "Flea" i John Frusciante, els coneguts baixista i guitarrista dels Red Hot Chili Peppers, i de temàtica conceptual al voltant d'un tal Cerpin Taxt, un morfinòman que, al despertar-se d'un coma després d'anys, a conseqüència d'una sobredosi, es suïcida llançant-se des d'un pont a El Paso, sembla que inspirada en el seu amic Julio Venegas.

Un LP del que he triat la track número cinc, Drunkship Of Lanterns, com a primera CdD d'avui, al que seguiria un altre bon disc, Frances The Mute (2005), ara basat en els diaris recuperats del cotxe de Jeremy Michael Ward, el seu tècnic de so mort de sobredosi d'heroïna als 27 anys (com no?), i així fins a la mitja dotzena, fins a la seva dissolució l'any 2013 per seguir amb diversos projectes sobre els que no ens estendrem.

I ara, fa només unes setmanes, quan ningú no ens ho esperàvem, ens han sorprès amb l'homònim The Mars Volta (2022), el setè disc d'una carrera a la que li donen la volta com a un mitjó, abandonant el so al que ens tenien acostumats per endinsar-se en estructures més properes al pop convencional i, per tant, molt més accessible, fins i tot per les lletres, en les que Bixler-Zavala, alternant l'anglès i el castellà, simplifica el seu missatge mentre relata de manera biogràfica els gravíssims problemes legals de la seva família en relació a la pertinença a la Església de la Cienciologia.

Un àlbum, produït pel mateix Rodríguez-López, amb 14 pistes molt més curtes de l'habitual en ells del que, amb el seus poc menys de 45 minuts, en resulta el més breu del seu catàleg, de les que en destacaria algunes com Graveyard Love, Vigil, Que Dios te maldiga mi corazón (amb els seus minsos 01:41"), Equus 3 o Blacklight Shine, la que l'enceta i he escollit com a segona CdD d'avui.

- THE MARS VOLTA. Drunkship Of Lanterns. De-Loused In The Comatorium (2003) / Blacklight Shine. The Mars Volta (2022).

Papa Was A Rollin' Stone (The Temptations)

 

MN(I)O-14:

De la reunió de membres de dos grups vocals de l'escena de Detroit, The Distants (Otis Williams, Elbridge "Al" Bryant i Melvin Franklin) i, procedents d'Alabama, The Primes (Eddie Kendricks i, sense cap parentiu amb l'Otis, Paul Williams) , en va resultar un dels més importants del segell Motown Records durant els anys 60 i primera meitat dels 70 del segle passaT, THE TEMPTATIONS.

Una formació que, des de la seva creació l'any 1961, tot i els canvis continus, s'ha mantingut fidel al format de quintet,  en el seu millor moment amb el lideratge del baríton David Ruffin (que havia substituït a Bryant) i el tenor Kendricks, molt ben secundats en les complexes harmonies aportades pels altres tres, Franklin, Otis i Paul Williams, que interpretaven amb unes coreografies espectaculars, obra d'aquest darrer i del coreògraf oficial de la discogràfica, Cholly Atkins, i vestits amb una elegància que va marcar tendència a la època.

Amb un estil, barreja de soul i rhythm & blues, amb el que, inicialment sota la batuta del compositor i productor Smokey Robinson i de Norman Whitfield i Brian Holland després, van obtenir un gran èxit durant els anys 60 amb temes com My Girl (1965), Get Ready (1966), Ain't Too Proud To Beg (1966) o I can't Get Next To You (1969) i, entrant ja la dècada següent, amb canvis de productors i, el que seria una constant, de membres -amb Ruffin (mort el 1992 per sobredosi de cocaïna, amb 52 anys i Kendricks mort a causa d'un càncer de pulmó als 52, a la mateixa edat que Franklin per un problema cerebral) sortint i tornant-, així com en el registre musical, orientat cap al funk amb consciència social propi del moment, amb Just My Imagination (1969) o Papa Was A Rollin' Stone (1972), el seu tema més emblemàtic i CdD d'avui, moment a partir del qual la seva flamar es va anar apagant gradualment, sense arribar a extingir-se. 

Així, a dia d'avui, la formació segueix actuant i publicant discos com el recent Temptations 60 (2022), amb Otis Williams com a únic membre de la formació inicial i amb la participació de Smokey Robinson, i amb succedanis com The Temptations Review feat Glenn Leonard (incorporat al quintet l'any 1975) qui, per cert, actuaran el proper dia 25 de març a l'Auditori de Girona, en el marc del Black Music Festival 2023.

Papa Was A Rollin' Stone, inclosa a l’àlbum All Directions (1972), és un tema escrit per Barrett Strong i l'esmentat Norman Whitfield, compositors de la Motown, per a un grup "de la casa" anomenat The Undisputed Truth que va passar sense pena i glòria però que el segon, revelant-se con un autèntic "hitmaker" (fabricant d'èxits) va oferir als "Temps", refet i allargat fins als gairebé 12 minuts, molta part d'ells instrumentals (el que no va agradar gaire als intèrprets, al·legant que treia protagonisme a la seves veus), amb una versió que passaria a la història popular, i no només d'aquesta música negra (injustament) oblidada, MN(I)O, que dona nom a aquesta secció del blog.

Una cançó referencial del soul psicodèlic on conflueixen el funk i el psych-rock, de la que en podeu gaudir en la versió del single, escurçada a 7 minuts, basada en una línia de baix de tres notes a la que, amb arranjaments del trombonista Paul Riser, es van afegint els altres instruments, platerets, guitarra, cordes, trompetes, piano elèctric, palmes...fins al minut quatre, en el que entren les veus, amb Otis Williams com a d'introductor i els altres en el paper de quatre fills (aleshores amb les veus de Dennis Edwards, Richard Street, Damon Harris i l'altre membre fundador, Melvin Franklin) que, en tres versos separats per interludis musicals de textures diverses, interroguen a la mare sobre si és veritat el que es diu del seu pare, allò de que és un autèntic "bala perduda" (rolling stone).

- THE TEMPTATIONS. Papa Was A Rollin' Stone. All Directions (1972).

Right In Time / Man Without A Soul (Lucinda Williams)

 

Filla del poeta i professor de Literatura Miller Williams, la professió del qual la va posar, de ben joveneta, en contacte amb personatges com Allen Ginsberg, Charles Bukowski o Flannery O'Connor i portar a viure en diverses ciutats del sud dels Estats Units i països com Mèxic i Xile, la cantautora LUCINDA WILLIAMS no va assolir reconeixement fins al seu tercer disc, de títol homònim, el 1988, als 35 anys d'edat, però va ser el cinquè, publicat una dècada després, el que la consagraria.

Una demora que alguns malintencionats van atribuir al seu conegut perfeccionisme a l'hora de gravar però a la que també va contribuir la fallida successiva de dues discogràfiques amb les que estava treballant. Un àlbum que va enregistrar inicialment a Nashville, Tennessee, amb el seu productor habitual, Gurf Morlix, del resultat del qual va quedar tant descontenta que, mantenint-lo com a guitarrista, el va tornar a gravar de nou amb Steve Earle i Ray Kennedy i acabar d'arranjar a Los Angeles per Roy Bittan, el teclista de la E Street Band de Bruce Springsteen.

Una obra fonamental d'un estil, el blues-folk-country-rock d'arrels (roots-rock) que, amb el temps s'anomenaria country alternatiu (alt-country) i, a partir de la creació dels Americana Music Honors & Awards l'any 2002, simplement com "Americana", com molt bé sabeu els seguidors de la CdD. Un disc superbament produït en el que destaca la veu inconfusible de la Louisiana, amb aquest deix sureny tan mandrós i arrossegat, així com seductor, a qui fan harmonies vocals Emmylou Harris i Jim Lauderdale, en el que en les seves tretze tracks fa un cru viatge per diverses localitats del sud profund del país mentre medita sobre les complexitats de la passió humana, lamentant-se sobre l'abús infantil, els matrimonis fallits, les baralles entre borratxos al bar o les conductes suïcides, amb un títol tan evocador com Car Wheels On A Gravel Road (1998), en català "Rodes de cotxe per un camí de grava", del que he triat com a CdD la que l'enceta, Right In Time.

Un LP que representa el cim d'una carrera amb multitud de col·laboracions i recopilacions però només 14 discos d'estudi, en el darrer dels quals, Good Souls Better Angels (2020), produït per l'esmentat Kennedy i, per primera vegada, amb la col·laboració del seu marit, Tom Overby, en les lletres, es mostra implacable contra xacres de la més rabiosa actualitat com la violència de gènere, les fake news o la deshumanització que comporten les xarxes socials. I, amb gairebé 70 anys, en plena forma, com podeu comprovar en la segona CdD d'avui, una versió acústics de Man Without A Soul, en el que la també coneguda com "the Outlaw Queen" (la Reina Proscrita), sense esmentar el nom li fot una bona repassada a l'aleshores inquilí de la Casa Blanca. 

Un àlbum que podria ser el darrer de la seva discografia, degut a les seqüeles d'un ictus que va patir el 2021 i que li comporta certes dificultats per cantar i tocar la guitarra, de les que li desitgem que es millori i així pugui complir el compromís d'actuar a l'Azkena Rock Festival del pròxim mes de juny del 2023 a Vitoria-Gasteiz.

 - LUCINDA WILLIAMS. Right In Time. Car Wheels On A Gravel Road (1998) / Man Without A Soul. Good Souls Better Angels (2020).

Nota: Mentre escrivia quest article me'n he adonat de les vegades que he esmentat en el blog l’alt-country/americana, en detriment de la música country més tradicional, circumstància que esmenaré amb una propera secció de la CdD en la que repassarem els artistes més coneguts d'aquest estil.