Lessons Learned From Rocky I To Rocky III (Cornershop)

Per associació d'idees, l'elecció com a primer ministre britànic d'un polític d'origen hindú m'ha inspirat la CdD d'avui. Serà un tema d'una banda el nom de la qual fa referència a l'estereotip de que molts petits comerços de proximitat estan regentats per persones anglo-asiàtiques, la típica "botiga de la cantonada", en anglès CORNERSHOP.

Una banda formada l'any 1991 a Leicester per Tjinder Singh, compositor, cantant i guitarrista i Ben Ayres, a la guitarra, teclats i tambura (un instrument de corda parent del sitar), acompanyats fins a l'actualitat per  fins a una dotzena de membres diversos, en els inicis amb Avtar Singh, el germà petit del primer, al baix, amb un estil que, partint de l’indie-pop de la època, llegeixis britpop, incorpora electrònica, hip-hop i instruments de la música hindú, amb unes lletres compromeses, en les que alternen l'anglès i el punjabi, que van des de les diatribes explícites (crema de fotos inclosa) contra Morrissey, l'excantant de The Smiths, per les seves opinions racistes, a la ferma oposició al brexit en el darrer England Is A Garden (2020).

Una carrera discogràfica amb intervals de fins a cinc i set anys, en els que han creat projectes paral·lels com Clinton, que comprèn una desena d'LP, el més reeixit dels quals és el tercer, When I Was Born For The 7th Time (1997), el del seu hit més popular, Brimful For Asha (vegeu aquí) i, anecdòticament, amb una versió del Norwegian Wood de The Beatles, cantada en punjabi, però de la que cal destacar-ne dos més, el cinquè, Judy Sucks A Lemon For Breakfast (2009), amb un altre single conegut, The Roll-Off Characteristics (Of History In The Making), i el quart i preferit meu, Handcream For A Generation (2002).

Un àlbum, produït pel mateix Singh, que ve a ser una barreja de pop-rock de guitarres, amb una clara influència dels seus amics Oasis, amb l'afegit de roots-reggae i música punjabi del seu aclamat LP anterior, amb l’electro-funk de ball que els autors havien desenvolupat amb Clinton. 

Dotze tracks de les que crida l'atenció la número deu, l'enorme jam psicodèlica de 14 minuts titulada Spectral Mornings, amb la participació destacada de Noel Gallagher, dels esmentats Oasis, a la guitarra i de Sheema Mukherjee al sitar, però que conté dos de les meves cançons preferides del grup, Standing The Plaguing Of The Raised Platform i la CdD, Lessons Learned From Rocky I To Rocky III, una composició que utilitza l'aprenentatge del famós boxejador al llarg de la sèrie cinematogràfica com a símil, en un disc certament conceptual, de la lluita dels artistes contra la industria musical.  

Un tema del que en podeu gaudir en el videoclip oficial, ideat per Singh i realitzat per Douglas Avery, en el que se segueix la vida d'una rock-star, i en un directe de la banda.

 - CORNERSHOP. Lessons Learned From Rocky I To Rocky III. Handcream For A Generation (2002).

 

Misery (Soul Asylum)

 

A principi dels anys 80 del segle XX, tres amics de l'institut de Minneapolis, Minnesota, el compositor principal i cantant (i inicialment bateria) David Pierner, el guitarrista Dan Murphy i el baixista Karl Mueller, amants del rock i el punk, acompanyats d'altres instrumentistes, van crear SOUL ASYLUM, una banda que de seguida tindria un considerable grup de seguidors de l'escena del rock underground americà, però que no assoliria l'èxit comercial fins al seu sisè LP, Grave Dancers Union (1992), del que en cal destacar un tema, Runaway Train (vegeu aquí), amb el que obtindrien diversos premis.

Un àlbum que va deixar el llistó a un nivell inabastable en la resta de la seva carrera, trajectòria que, amb diversos canvis, obligats com el de Mueller, mort a causa d'un càncer d'esòfag el 2005, o voluntaris com l'abandó de Murphy el 2012, deixant a Pierner - de qui es diu que la seva xicota, Winona Ryder, ho va ser tot excepte una musa per a ell- com a líder indiscutible, segueix activa, com proven els seus darrers treballs, Change Of Fortune (2016) o Hurry Up And Wait (2020).

Una discografia de la que només en destacaria un altre disc, Let Your Dim Light Shine (1995), produït per Butch Vig, el del mític Nevermind (1991) de Nirvana, fonamentalment perquè conté probablement el seu hit més reeixit i CdD d'avui, Misery. Una composició en la que Pierner, autor en solitari d'onze de les catorze tracks, evidència la frustració que li provoca el que, a partir del moment en que tens èxit comercial, del teu treball en depenguin els diners i el suport d'altres persones, palès en el vídeo en el que s'escenifica una fàbrica de premsat de CD's, metàfora d'on es fabrica la misèria -immensament mercantilitzada per Kurt Cobain i la seva parella, Courtney Love, a qui sembla referir-se quan esmenta els suicide kings and drama queens (reis suïcides i reines del drama)-, el que no va deure de molestar gaire a Columbia Records, veient com els beneficis alimentaven encara més la màquina.

- SOUL ASYLUM. Misery. Let Your Dim Light Shine (1995).

Eat More (Ovlov)

Podríem dir que la banda OVLOV és un projecte familiar al voltant del cantautor i guitarrista Steve Hartlett que, després d'alguns canvis, s'ha estabilitzat amb la incorporació dels seus germans Theo a la bateria i Jon al baix i l'amic Morgan Luzzi a la guitarra.

Precedit d'un parell d'EP, van debutar amb l'LP Am (2013), seguit de Tru (2018), amb un estil hereu del millor noise-pop-rock dels 90 que ens evoca coneguts del blog com Dinosaur Jr, Built To Spill o, fins i tot, The Lemonheads,  amb la característica alternança de guitarres saturades amb pedals fuzz amb melodies malenconioses, que han anat polint en el tercer àlbum, Buds (2021), el més pop i accessible dels publicats fins ara, tots ells amb la producció de Michael John Thomas III.

Un disc en el que els de Connecticut han contat amb la col·laboració de les veus addicionals de Jordin Blakely, Alex Gehring i Erin McGrath i, excepcionalment, en el tema Cheer Up, Chihiro!, del seu pare, Ted, al saxo, amb un resultat proper a l’emo-pop que espero que us agradi tant com a mi, del que, si he de criticar alguna cosa, seria la seva curta durada.

Vuit tracks en poc més de 25 minuts, dels que en destacaria algunes com la inicial Baby Shea, Land Of Steve-O, Moron Pt.2 o la CdD d'avui, Eat More, una composició tranquil·la, gairebé anodina, en la que sembla no passar res en els primers dos minuts i mig a partir dels quals es desencadena una veritable tempesta elèctrica, amb la veu de Gehring de fons, que us deixarà sense alè. 

Un tema que podeu escoltar en la versió original de l'àlbum, al que he afegit, com a bonus-tack, Where's My Dini?, de l'esmentat Am, per a que els hi veieu les cares.

 - OVLOV. Eat More. Buds (2020).

 

Pretty Flamingo (Manfred Mann)

 

Mike Lubowitz, pianista de jazz nascut a Johannesburg, Sud Àfrica, i ferm contrari a l'apartheid, el 1961, amb 21 anys, va emigrar a Londres amb la intenció de guanyar-se la vida amb la música, el que va compaginar en els inicis amb la feina de professor i de crític musical, amb el pseudònim Manfred Manne, inspirat en el seu admirat bateria novaiorquès Shelly Manne, fins que va conèixer el percussionista, vibrafonista i teclista Mike Hugg, amb qui va formar un grup que, després de diversos noms, per suggeriment del seu productor, John Burgess, i a malgrat seu, va adoptar, retallant la "e",  el de MANFRED MANN.

Una formació estabilitzada en format quintet que pretenia fusionar el jazz amb l'incipient blues-rock que donaria nom a la, prou coneguda pels seguidors del blog, "british invasion", però que assoliria més èxit amb singles, ja sigui originals com 5,4,3,2,1 (1964) (vegeu aquí), durant molt temps sintonia del més famós programa musical de la TV del moment, Ready, Steady, Go! o la CdD, amb versions d'altri, de les que en destacaria algunes de "grups de noies" com Do Wah Diddy Diddy, originalment de The Exciters o Sha La La, de The Shirelles; de Bob Dylan, de qui n'interpretarien algunes com la inèdita If You Gotta Go Go Now (1965), Just Like A Woman (1966) i l'aclamada (vegeu aquí) Mighty Quinn (1968); de Randy Newman, The Band, The Police o, amb els anys, del mateix Bruce Springsteen.

Un fet que provocaria tant desconcert entre els seus fans, que no trobaven als LP -farcits de temes experimentals amb predomini de saxos, flautes i vibràfons en detriment d'unes guitarres elèctriques pràcticament absents-  el pop que havien escoltat als senzills, com frustració en els components, el que comportaria canvis freqüents de personal, dels que en destacaria el baixista i guitarrista Tom McGuinness, el saxofonista i flautista Mike Vickers i els successius cantants Paul Jones i Mike d'Abo, amb breus participacions de famosos com Jack Bruce (vegeu aquí) o Klaus Voormann (aquí) i la dissolució de la banda el 1969, per donar lloc, recuperant a Hugg, que havia plegat el 1965, a la efímera Manfred Mann Chapter Three (jazz experimental) i a una Manfred Mann's Earth Band (jazz-rock progressiu) que, amb daltabaixos, ha mantingut actiu el virtuós arrangista i investigador incansable des del 1970 a l'actualitat però que no son motiu d'aquest post.

La CdD, diguem,-ho ja, és un tema, publicat com a single el 1966, composat pel cantautor americà Mark Barkan, autor d'èxits d'altres grups com The Archies o The Monkees, en el que Jones, amb un acompanyament de guitarra acústica i flauta, canta sobre una noia molt atractiva, amb uns cabells que brillen com el sol i uns ulls que il·luminen el cel que, quan camina amb un cenyit vestit carmesí, ho fa amb l'elegància d'un "bonic flamenc".

- MANFRED MANN. Pretty Flamingo (1966).