A propòsit de Leonard Cohen-1.
Continuant amb la iniciativa dels darrers anys de dedicar un cicle de post
a un determinat artista i, seguint amb la terminologia encetada en el darrer,
aquest 2022 tinc prevista una sèrie “A propòsit de LEONARD COHEN”, el
polifacètic escriptor i poeta canadenc, famós, però, arreu del mon com a
cantautor, la influència del qual en tota mena de músics, com anirem comprovant,
ha estat impressionant.
Autor d’una discografia en la que ens ha llegat una quinzena d’àlbums, més
de mitja dotzena, que repassarem en ordre cronològic, no haurien de faltar a
les nostres discoteques. Una obra concentrada entre el 1967 i el 1992, moment
en el que, aquest jueu de naixement, va abandonar qualsevol activitat artística per ingressar en un
monestir budista de Los Angeles, on va residir durant cinc anys, fins a ser
ordenat monjo.
Una carrera a la que va tornar el 2001, publicant un parell de discos més,
fins que el 2004 la seva filla Lorca (batejada en honor del seu admirat
poeta granadí, el que es comentarà en el seu dia) va detectar
irregularitats en la gestió del seu patrimoni per part de la seva
representant, Kelley Lynch, que el va deixar pràcticament arruïnat i el
va obligar, per a gaudi dels seus milions de fans, a tornar als estudis
i a la carretera, amb interminables gires arreu del mon, del que en van resultar
quatre LP originals més (un d’ells pòstum) i, com a mínim, dos directes
sensacionals que em reservo per al post final d'aquesta sèrie, previst gairebé
per d'aquí a un any.
Una sèrie que encetarem amb el meravellós debut, ja amb 33 anys complerts, Songs
Of Leonard Cohen (1968), un disc intimista en el que, amb una sòbria instrumentació, uns subtils arranjaments del productor John Simon i uns cors femenins que esdevindrien el seu segell d'identitat,
destaca la seva càlida veu, reflexionant de manera molt enginyosa al voltant de
l’amor, el sexe, les relacions personals i, molt esporàdicament, de política,
amb un èxit tan immediat com perdurable.
Deu tracks dels que en destacaria la icònica Suzanne (vegeu
aquí) que, paradoxalment havia gravat i popularitzar abans Judy Collins
(aquí), Stranger Song, Sisters Of Mercy o la CdD, So Long, Marianne.
Un tema amb el nom d’una noia noruega a la que va conèixer en una comunitat
d'artistes d'arreu del mon establerts a la illa grega de Hydra, a la que
defineix com la dona més bonica que hagi conegut mai, que li va inspirar
aquesta i altres cançons -com Bird On The Wire, el proper post
d'aquesta secció- i poemes, a qui va dedicar el seu tercer volum de poesia, Flors
per a Hitler (1964) i amb la que va conviure de manera intermitent i
tempestuosa durant set anys, ja sigui a la casa que es va comprar a l'illa, a
la seva Mont-real natal o a Nova York, concretament al
posteriorment mític Chelsea Hotel, del que tanmateix en
parlarem en una futura CdD.
- LEONARD COHEN. So Long, Marianne. Songs Of Leonard Cohen (1968).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada