Si hagués de definir amb un sol adjectiu als protagonistes de la CdD d'avui
no ho dubtaria gens, i seria el de "supervivents", qualificatiu que
comprendreu els seguidors del blog que dediqueu uns minuts a llegir el post.
Em refereixo a THE CHARLATANS, un quintet format el 1989 a
Birmingham, United Kingdom (UK) -que va haver de canviar de nom, afegint-li el
patronímic UK, per diferenciar-se d'un grup californià dels anys 60 amb
el mateix nom- liderat pel baixista Martin Blunt, el teclista Rob
Collins i el bateria Jon Brookes, als que, després d'alguns canvis,
s'incorporaria el guitarrista Mark Collins (sense cap parentiu amb el
teclista) i el cantant, i fet i fet frontman del grup, Tim Burgess, qui, per cert, fa poques setmanes ha publicat un nou disc en solitari, I Love The New Sky (2020).
Tot i què en els seus inicis, coincidint amb la època de furor de The Stone Roses i The Happy Mondays, se'ls va associar al so
"Madchester", el seu estil bevia del rock psicodèlic,
especialment definit per l'orgue Hammond de Rob Collins i la secció
rítmica Blunt-Brookes, fussionat amb el rhythm & blues, el soul
i el garage-rock, tot i què, ens els tretze àlbums que han publicat des
del 1990 al 2017, han incorporat alguns tocs de country, de reggae
i, seguint l'estela del pop britànic, el dance i el techno
underground.
Una carrera de fons que ha posat a cada un al seu lloc en la que la banda
va haver de superar problemes derivats d'una depressió de Blunt, una condemna
d'uns mesos de presó de Rob Collins per la seva participació, sembla que
involuntària, en un atracament i, el pitjor, la mort d'aquest en un accident de
circulació mentre estaven gravant el seu cinquè disc, Tellin' Stories
(1996).
Un àlbum que van acabar amb la col·laboració de Martin Duffy, teclista de Primal Scream, definitivament substituït per Tony Rogers, i que ha estat, juntament amb el seminal Some Friendly (1990) i l'homònim The Charlatans (1995), dels més reeixits d'una discografia que es perllonga fins a l'actualitat, des del 2013 en format quartet, degut a la mort, amb 44 anys, de Brookes, el bateria, víctima d'un tumor cerebral que se li havia detectat el 2010. Arribat a aquest punt suposo que estareu d'acord amb mi que no és agosarat qualificar a The Charlatans UK com uns autèntics supervivents d'una escena en la que, des d'una posició discreta i superant tota mena d'adversitats, s'han mantingut dignament durant trenta anys.
Un àlbum que van acabar amb la col·laboració de Martin Duffy, teclista de Primal Scream, definitivament substituït per Tony Rogers, i que ha estat, juntament amb el seminal Some Friendly (1990) i l'homònim The Charlatans (1995), dels més reeixits d'una discografia que es perllonga fins a l'actualitat, des del 2013 en format quartet, degut a la mort, amb 44 anys, de Brookes, el bateria, víctima d'un tumor cerebral que se li havia detectat el 2010. Arribat a aquest punt suposo que estareu d'acord amb mi que no és agosarat qualificar a The Charlatans UK com uns autèntics supervivents d'una escena en la que, des d'una posició discreta i superant tota mena d'adversitats, s'han mantingut dignament durant trenta anys.
Com a CdD he triat un tema de Tellin' Stories, el gravat en les
pitjors condicions emocionals però amb millor resultat comercial de la seva
carrera. Un àlbum farcit de hits com With No Shoes, North Country Boy,
la mateixa Tellin' Stories, How High o l'escollida, l'aclaparadora One
To Another, un dels singles més coneguts de la seva discografia i
que, a dia d'avui, no desentonaria en cap pista de ball com cal.
- THE CHARLATANS UK. One To Another. Tellin' Stories (1996).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada