Refugee (Tom Petty & The Heartbreakers)

El darrer post del 2017, any d'infaust record per a molts catalans, el dedicarem a un músic, recentment traspassat, que va gaudir d'una popularitat tan gran als seus Estats Units com escassa al continent europeu, en el que es va prodigar ben poc.

Em refereixo a Tom Petty, nascut a Florida però establert tota la seva carrera a Los Angeles, Califòrnia, urbs a la que es va traslladar ben jove, amb companyia d'altres amics músics com el guitarrista Mike Campbell i el teclista Benmont Tench, amb els que es donaria a conèixer com a TOM PETTY & THE HEARTBREAKERS.

En un moment en el que imperava el punk i la new wave, la banda es va mantenir fidel a les arrels americanes, amb clares influències musicals de The Byrds, amb el líder dels quals, Roger McGuinn, compartia el gust per les guitarres Rickenbacker, i literàries de Bob Dylan, amb temàtiques recurrents sobre el tema de la superació personal, amb la particularitat de fer-ho molt sovint des de la perspectiva femenina, un col·lectiu que sempre li va demostrar admiració.

Una altra característica dels Heartbreakers ha estat la nul·la utilització d'elements electrònics, tret que comparteixen amb altres grups del moviment anomenat per alguns Heartland Rock com Bob Seger o Bruce Springsteen, sense que, per això, es puguin considerar com a "passats de moda".

L'èxit els va arribar, tot i què es va fer pregar uns mesos, amb el seu primer LP, l'homònim Tom Petty & The Heartbreakers (1976), del que en cal destacar temes com com Breakdown i American Girl  i van assolir el cim de la seva carrera amb el tercer, Damn The Torpedoes (1979), una meravella d'àlbum, superbament produït per Jimmy Iovine, amb nou tracks sobre perdedors tractant de sobreviure en un món hostil, dels que en destacaria Don't Do Me Like That, Even The Losers o les dues amb Campbell de co-autor, Here Comes My Girl i la CdD, Refugee.

Una obra mestra que no va superar en la dotzena d'àlbums posteriors, incloent els dos notables darrers, Mojo (2010) i Hypnotic Eye (2014), ni en el parell que, tot i acompanyar-se d'uns quants "heartbreakers", va publicar al seu nom, Full Moon Fever (1989), co-produït per Petty, Campbell i Jeff Lynne (de la Electric Light Orchestra, l'arxifamosa ELO), i Wildflowers (1994),  amb un altre guru de la producció, Rick Rubin.

I va ser, per cert, Lynne, qui el va reunir amb Dylan, George Harrison, Roy Orbison i ell mateix per gravar el que inicialment havia de ser un "divertimento" per a un disc de l'ex Beatle i va acabar com una super banda amb un parell d'LP a nom de Travelling Wilburys, el segon dels quals sense Orbison, mort sobtadament entre l'un i l'altre.

Tom Petty no va actuar mai a casa nostra, el que ens va privar de gaudir d'un dels millors directes de la història del rock, el d'un grup compromès amb els seus seguidors i amb múltiples causes humanitàries com Greenpeace, National Veterans Foundation, USA Harvest o AmFAR (per la recerca contra la sida) que aquest anys celebrava els 40 anys d'existència amb una gira que incloïa quatre concerts seguits al Hollywood Bowl de Los Angeles  poc després dels quals, i a falta de només dos més a New York, el passat dia 1 d'octubre (el del referèndum de Catalunya) moriria, a causa d'un atac de cor, a punt de complir els 67 anys. Una vida plenament dedicada a la música, en la que va trobar temps per alguna incursió interpretativa, en algun capítol dels Simpson i, el més significat, a la pel·lícula The Postman (1997), dirigida i interpretada per Kevin Costner, traduïda aquí com El mensajero del futuro, en el que interpretava el paper del "Bridge City Mayor", l'alcalde de la Ciutat del Pont (vegeu imatge).

Refugee, la CdD, és un tema marca de la casa, amb senzills però memorables riffs de guitarres a lo Neil Young  i melodies arrasadores, amb la característica veu aguda i  nasal del frontman, amb una actitud rockera, mescla de personalitat, honestedat i talent, com poques hem vist des de que va començar tot això fa més o menys, seixanta anys.

Us convido a escoltar el tema i afegir-vos al cors, quant Petty canta:

          You see, you don't have to live like a refugee   

          (Ja ho veus, no cal que visquis com una refugiada)

contestant-li.

          Don't have to live like a refugee  

-TOM PETTY & THE HEARTBREAKERS. Refugee. Damn The Torpedoes (1979).      

Comanche Moon (The Black Angels)

La banda texana THE BLACK ANGELS es va inspirar, per triar el seu nom, en una cançó de Lou Reed i John Cale anomenada The Black Angel's Death Song, publicada al mític The Velvet Underground & Nico (1969), el disc de la portada amb el plàtan, dissenyada per Andy Warhol.

És un grup no gaire conegut a casa nostra tot i ser uns dels dinamitzadors principals de la escena de la seva Austin natal, que presumeix de ser un oasi en l'ultraconservador estat de Texas (USA), participant assíduament, com a organitzadors i artistes, al festival per a fanàtics del rock psicodèlic i garage-rock dels 60 Austin Psych Fest, darrerament rebatejat com a Levitation Austin.

Sense abandonar el so fosc, pesat i ple de reverberació dels seus inicis, amb el temps s'han anat polint i, amb el seu cinquè àlbum, Death Song (2017), amb un parell de canvis a la alineació i la incorporació del productor Phil Elk, que ha treballat amb artistes com Fleet Foxes, Father John Misty o coneguts de la CdD com Band Of Horses, han publicat el millor disc de la seva carrera o, si més no,  a l'alçada de Passover (2006), el seu sorprenent debut. 

Una obra a la que podem apreciar influències, entre altres, dels esmentats V.U, de The Yarbirds, de The Doors i de The 13th Floor Elevators, amb l'ex-líders dels quals, Roky Erickson van arribar a actuar com a banda de suport l'any 2008, i en la que sembla que han posat "toda la carne en el asador", des del mateix nom del LP, que rebla el cèrcol a l'incloure una cançó del títol de la qual, sumat al de la banda, en resulta el tema referencial de Reed i Cale.

Un disc de pop-rock psicodèlic en el que podem gaudir d'un mar de guitarres distorsionades (shoegazing a dojo) que s'alternen amb sintetitzadors d'època amb una producció molt treballada que li confereix contemporaneitat...un altre àlbum a afegir a la collita neopsicodèlica que tan sovint protagonitza aquest blog.

M'ha costat triar tema per a la CdD d'avui, a la que aspiraven la inicial Currency, I'd Kill For Her, Half Belleving, Hunt Me Down...i la escollida, Comanche Moon, una delectació sònica a mode de muntanya russa, amb un al·lucinant final, que ve a ser, en el seu estil, una mena de cançó protesta contra el genocidi perpetrat contra els nadius americans.

- THE BLACK ANGELS. Comanche Moon. Death Song (2017).

Many Rivers To Cross (Jimmy Cliff)

JIMMY CLIFF va començar a cantar a Kingston, Jamaica, als 14 anys i de seguida va obtenir èxit amb un seguit de singles (Hurricane  Hattie, Miss Jamaica, King Of Kings...), produïts pel reputat Leslie Kong, que van cridar l'atenció del productor Chris Blackwell, de Island Records, que se l'enduria a la Gran Bretanya, per iniciar una carrera internacional que va popularitzar l'ska i el reggae fora de l'illa amb discos com Hard Road To Travel (1968), amb tracks com Waterfall o Viet Nam i  Jimmy Cliff (1969), amb Many Rivers To Cross, Wonderful World o Beautiful People, títol amb el que, precisament, seria publicat als USA, als que hauríem d'afegir la seva versió del Wild World (1970) de Cat Stevens, no inclosa a cap LP.

Lamentablement, la sobtada mort de Kong, que havia supervisat la carrera del compositor i cantant fins aquell moment, el va sumir en tal desconcert que, després de convertir-se a l'islam i viatjar a l'Àfrica per "buscar les seves arrels", i desplaçat de la primera línia per un refulgent Bob Marley, va orientar el seu estil cap a altres com el pop, el soul i el rhythm amb blues, sense tornar a assolir el reconeixement inicial, tot i haver gravat un parell de dotzenes d'àlbums, i unes altres tantes de recopilacions i directes, fins a l'actualitat, incloent una obra amb arranjaments electrònics, Black Magic (2004) i el més recent Rebirth (2012), acompanyat pel grup de punk-rock americà Rancid i produït pel líder d'aquest, Tim Armstrong, i sense deixar mai d'actuar, sigui en solitari o acompanyant estrelles com Peter Tosh, Kool & The Gang, Steve Winwood..., a més a més d'actuar en uns quants films, dels que en destacaria Club Paradise (Harold Ramis,1986), protagonitzada per Robin Williams.

Però als seguidors del blog que no esteu vessats en la seva trajectòria us recomano apropar-vos-hi mitjançant un dels darrers projectes que havia supervisat Leslie Kong, la banda sonora de la pel·lícula The Harder They Come (Perry Henzell, 1972), un icònic biopic del traficant de drogues Ivanhoe "Ivan" Martin, reconvertit per a l'ocasió per Henzell, amb la col·laboració del guionista Trevor D. Rhone, en un jove jamaicà rural, interpretat pel mateix Cliff, que emigra a la capital per triomfar com a músic per acabar atrapat en el mon de la violència i les drogues en els barris marginals de Kingston.

Una banda sonora del mateix nom, The Harder They Come, publicada l'any següent, que conté temes de Toots & The Maytals, Desmond Dekker, The Melodians (el cèlebre Rivers Of Babylon que anys després popularitzarien Boney M.) i altres, a més a més, és clar, de quatre del nostre protagonista, You Can Get It If You Really Want, l'homònim The Harder They Come, Sitting In Limbo, i la CdD.

Es tracta, com no podia ser d'una altra manera, de Many Rivers To Cross, una composició indefectiblement associada a l'autor, que narra la frustració que li provoca el no veure recompensat tant d'esforç, en la que s'acompanya de cors gospel i, excepcionalment, d'un orgue, per dotar-la d'un caire d'espiritualitat. Una cançó a la primera estrofa de la qual esmenta els "white cliffs of Dover", els penya-segats (que és el que significa el seu malnom) blancs de Dover, al sud d'Anglaterra, en record del nombre tan gran de vegades que va creuar el Canal de la Mànega per actuar al continent europeu, sobretot a França i Alemanya, mentre s'esvaïen les seves esperances.

               Many rivers to cross

               But I can't seem to find my way over

               Wandering I am lost

               As I travel along the white cliffs of Dover...

- JIMMY CLIFF. Many Rivers To Cross. Hard Road To Travel (1968)/The Harder They Come (1973).

Jealous Guy (John Lennon)

Des de l'inici del blog, ja fa més de set anys, he mantingut la norma de no publicar la CdD durant el mes d'agost i els divendres festius però avui en faré una excepció. I és que el dia 8 de desembre és el fatídic aniversari de l'assassinat de JOHN LENNON, el controvertit mite que va marcar la meva adolescència i, en certa manera, part de la meva vida, i no ho podia passar per alt.

I he triat un tema del seu segon disc com a solista, de la etapa post Beatles, Imagine (1971), més reeixit que l'anterior, John Lennon/Plastic Ono Band (1970), en base a unes cançons temàticament igual de anticonvencionals però musicalment menys avantguardistes, amb uns arranjaments de corda que li conferien, en paraules de l'autor, "un bany de xocolata per a consum públic", amb un grandíssim resultat comercial, com sap tothom, sigui aficionat o no a la música popular.

Un àlbum en el que el de Liverpool va contar amb la col·laboració de Phil Spector com a co-productor i en el que van participar músics com George Harrison a la guitarra, Klaus Voorman, amic de la època d'Hamburg i dissenyador de la portada del mític Revolver (1966), de The Beatles, al baix, però no "Ringo" Starr, que s'havia compromès en un altre projecte, així com l'artista Andy Warhol, que va realitzar la fotografia de la portada, que no la de la contraportada, obra de la mateixa Yoko Ono.

Un LP de 10 temes, composats per Lennon, a excepció del número set, acreditat a John Lennon/Yoko Ono, tot i què fa només uns mesos la National Music Publishers Association va reconèixer a aquesta com a co-autora del cèlebre track inicial que li dona nom, la qualitat dels quals no podria millorar, en la meva opinió ni que hagués continuat amb vida. Deu temes dels que, a més a més, de la cançó principal que ha esdevingut l'himne pacifista per excel·lència i que, en veu de Noa i Khaled, va protagonitzar aquest blog en el seu moment (vegeu aquí), en podríem destacar uns quants més, com Gimme Some Truth, una cançó de protesta amb un magnífic solo de guitarra de Harrison, How Do You Sleep, en el que, amb la col·laboració d'aquest últim, li fan una bona repassada a Paul Mccartney, o la que he triat com a CdD.

Es una composició amb un origen singular: durant el període de "meditació transcendental" que van passar a la Índia amb el Maharishi Mahesh Yogi, McCartney i Lennon van escriure sengles cançons inspirades en un relat del "fill de la mare natura" però, mentre la del primer, Mother Nature's Son, va acabar inclosa en el doble LP The Beatles (1968), més conegut con The White Album, la de Lennon, Child Of Nature, va ser descartada. Però, lluny de resignar-se, va continuar treballant en ella i, modificant la lletra i rebatejada com a Jealous Guy, va acabar publicada a Imagine.

Una balada de piano amb arranjaments amb reminiscències de A Day In The Life, el fabulós tema que tanca el Sgt. Pepper's... (1967) i CdD del post que encetava la setena temporada del blog (vegeu aquí), en la que John, més que demanar perdó a Yoko pels atacs de gelosia, més de caire vital que sexual, que el consumeixen, sembla advertir-la, quan, desprès de confessar no voler-la ferir ni fer plorar, li acaba dient:

    I'm just a jealous guy, watch out          Només soc un home gelós, para conte

    I'm just a jealous guy                           Només soc un home gelós

- JOHN LENNON. Jealous Guy. Imagine (1971).        

Silver (Waxahatchee)

Fa sis divendres, en el post d’Allison Crutchfield, comentàvem els seus inicis amb grups com Bad Banana o P.S. Eliot, acompanyada de la seva germana bessona Katie, fins que els seus camins es van bifurcar per continuar amb la banda Swearin' i, finalment, en solitari amb el propi nom la primera i amb WAXAHATCHEE la (ni que només per uns minuts) petita de la família.

Amb aquest nom, que fa referència a un indret fluvial a prop de la seva casa natal a Alabama (ara viuen a Philadelphia), es coneix un projecte musical d’indie-rock que, precedit per una cassette, American Weekend (2012) i dos CD, Cerulean Salt (2013) i Ivy Tripp (2015), molt ben acollits per la crítica, acaba de publicar el que l'ha de consagrar, Out In The Storm (2017).

Amb la col·laboració de sa germana als cors, teclats i percussió (a la guitarra rítmica al vídeo d'avui) i d'una altra Katie, la Harkin, de Sleatter-Kinney (deute pendent de la CdD) a la guitarra solista i a les mans de John Agnello, productor de vells coneguts del blog com Dinosaur Jr. o Sonic Youth, aquest darrer àlbum resulta musicalment més polit que tota la obra prèvia sense perdre gens d'emotivitat ni agressivitat en l'intent. Una emotivitat a la par d'unes lletres que, plenes de tristesa i ressentiment, narren en primera persona i sense autoindulgència, una relació sentimental complexa fins a la toxicitat, a la que la composició i gravació del disc ha servit com a vehicle de superació. Un altre disc de ruptura, a sumar al de la "germaníssima".

Un CD curt, a consumir en poc més de 32 minuts, els deu tracks del qual m'agraden tots i dels que en destacaria l'inicial Never Been Wrong, Sparks Fly, Brass Beam, Hear You i el que, seqüenciat en el número quatre, he triat com a CdD, Silver, una gemma power-pop que ens evoca els anys 90, els dels Guided By Voices del seu admirat Robert Pollard (un altre deute del blog).

Definitivament, aquest ha estat l'any de les bessones Crutchfield. Estaria bé veure-les en un mateix "bolo" a les dues, no, senyors promotors?

- WAXAHATCHEE. Silver. Out In The Storm (2017).

Melody (Serge Gainsbourg)

El post d'avui, el 329, va d'un vell conegut del blog, protagonista del número 68. Em refereixo a SERGE GAINSBOURG, un parisenc fill de jueus russos que van fugir d'Ucraïna perseguits pels bolxevics, que patiria ell mateix l'assetjament dels nazis, que es va iniciar en el mon de l'art com a pintor, activitat que de seguida va abandonar per la música, molt influenciat per l'escriptor Boris Vian.

Però si com a intèrpret de música vocal francesa, el que coneixem com a chanson, no va tenir gaire reconeixement, l'èxit li va somriure amb composicions per a altres artistes, sempre dones, com Juliette Gréco, Petula Clark, Françoise Hardy i, sobretot, France Gall, la jove de 16 anys que, amb Poupée de cire, poupée de son, guanyaria el Festival d'Eurovisió de 1965.

Finalment, el 1969, amb més de 40 anys, li arribaria la fama amb el seu novè LP, Je t'aime...moi non plus (vegeu aquí), a duo amb Jane Birkin, amb qui gravaria dos anys desprès l'àlbum més influent de la seva discografia, Histoire de Melody Nelson (1971). A aquesta obre de culte la seguirien mitja dotzena de discos més, com Vu de l'extérieur (1973), Rock around the bunker (1975) i L'homme à tête de chouen (1976), que amb el temps han guanyat el reconeixement artístic que no van tenir comercialment en el seu moment, i unes quantes desenes de bandes sonores de pel·lícules, de les que en destacaria Madame Claude (Just Jaeckin, 1977). Ell mateix va realitzar alguns films en els que aborda temes provocadors com l'homosexualitat l'incest o la pedofília, amb nul resultat comercial.

Fumador i bevedor compulsiu, el 1973, amb 45 anys, va patir el primer atac de cor però, fidel al personatge que ell mateix s'havia creat, va continuar exhibint la seva decrepitud (ullerós, despentinat, amb barba de dos dies...), provocant admiració en alguns i rebuig en altres, que passarien a anomenar-lo "Gainsbarre", fins a la seva mort, a la cinquena crisi cardíaca, als 63 anys, convertint la seva tomba del cementiri de Montparnasse, al costat de les de Baudelaire i de la parella Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, en un lloc de pelegrinatge.

A Histoire de Melody Nelson s'explica poèticament la relació entre l'autor i Jane Birkin, mitjançant l'encontre d'un home madur que, al volant d'un Rolls Royce Silver Ghost, topa amb la bicicleta d'una adolescent anglesa de 15 anys, amb la que inicia un escandalós romanç que acabaria amb la mort accidental d'ella en desaparèixer l'avió en el que tornava al seu país. Un àlbum conceptual, tot i què curt, de només 28 minuts, la portada del qual, amb una nimfa pell-roja semidespullada (la mateixa Birkin) sostenint una nina de peluix, ja ens suggereix de per on aniran els trets, la seva particular versió musical de la Lolita de Vladimir Nabokov, fidel al seu estil provocador i lasciu.

Una obra literàriament transgressora i musicalment impressionant, gran mèrit del que s'ha d'atribuir a Jean-Claude Vannier per la seva tasca de productor i arranjador, envolcallant les xiuxiuejants veus amb una orquestració molt complexa de la que cal destacar els elements funky, amb el baix de Herbie Flowers com a protagonista.

Un disc que us recomano escoltar d'una tirada (enllaçant aquí) i que comença amb la CdD:

- SERGE GAINSBOURG. Melody. Historie de Melody Nelson (1971).

Com fa tothom (Falciots Ninja)

La setmana passada es va publicar el tercer disc de FALCIOTS NINJA, la banda barcelonina amb nom d'ocell guerrer liderada per l’Albert Rams, un personatge que ens té el cor robat i un músic al que seguim en aquest blog, des de la seva adolescència amb el "power trio" Loud Whispers i, posteriorment amb MiNE!, aquell extraordinari grup que es va dissoldre quan, com va dir un crític musical, "els focus encara estaven calents".

Com sabeu els seguidors de la CdD, es tracta d'un sextet que practica un mestissatge en el que tenen cabuda tots els estils que els agraden com l’indie-rock, la psicodèlia, el pop, el folk, el soul, el swing, el reggae, el calypso, el gypsy i els son llatins i africans, el que els converteix en un dels grups més originals de l'escena de casa nostra.

Desprès del magnífics vs ((2014) i David Brown (2015) (vegeu aquí) tornen amb un nou EP, produït amb l'autosuficiència que els caracteritza, gravat en part amb Bernat Sánchez (Berni), ex-MiNE!, al seu estudi La Mansión del Rock, a Alella i a l'habitual dels MiNE!, La Palmera, el mateix on ho han fet Joana Serrat, Marta Delmont, Murdoc, Eh! (dos "alter ego" d'en Berni), Mampön (amb Marc Vilar, ex-Loud Whispers) o Bearoid (amb Oriol Romaní, ex-MiNE!, i Ricky Malo, ex-MiNE! i actual "falciot")..., masteritzat per Víctor García als estudis Ultramarinos, composat, mesclat i produït per l'Albert Rams, amb un bonic disseny gràfic del seu amic de la infància Alberto Martínez i publicat pel seu propi segell, The Yellow Gate Records.

Un disc eclèctic, divertit i ple de matisos, del que en els darrers mesos ens han anat avançant videoclips (El teu califat, Com fa tothom), editats per ells mateixos, i que ara ens arriba en format EP amb quatre temes més, Deliri, Tàndem, Full de paper i Mai ningú, dels que he triat com a CdD el seqüenciat en el número quatre, un dard vitaminat que descriu irònicament la estandaritzada, mimètica i acrítica societat actual, Com fa tothom.

- FALCIOTS NINJA. Com fa tothom. Mitges Veritats (2017).

You Got Yr. Cherry Bomb (Spoon)

El proper dimarts està prevista l'actuació a la Sala Apolo, de Barcelona, dels SPOON, que ens presentaran el seu novè disc, Hot Thoughts (2017), un àlbum que aporta innovadors elements electrònics, absents a l'anterior i magnífic They Want My Soul (2014).

Es tracta d'una banda d'Austin, Texas (USA), liderada pel compositor, cantant i guitarrista Britt Daniel, qui s'ha vist acompanyat des dels inicis, el 1993, pel bateria Jim Eno i uns quants membres més que han anat canviant al llarg del seu quart de segle d'existència.

Tot i què el seu nom s'inspira en el títol d'una cançó de Can, el mític grup alemany de krautrock dels anys 70, el seu estil el podem emmarcar en l’indie rock, el més predominant en aquest blog, com ben bé sabeu els seguidors habituals. Un estil inspirat en el folk, el pop i el rock que, partint d'estructures musicals tradicionals, amb precioses i taral·lejables  melodies, hi afegeix arranjaments instrumentals menys convencionals, tan singulars i variats que, sobretot si ho fem amb auriculars, en podrem apreciar de nous a cada escolta.

Jo els vaig descobrir amb la publicació del Ga Ga Ga Ga Ga (2007), el seu sisè i encara més popular LP, una obra curta, els deu tracks de la qual es consumeixen en poc més de 36 minuts, el que fa agafar ganes de tornar-lo a posar i gaudir, així, de reminiscències de coneguts de la CdD, com The Beatles, The Rolling Stones, The Clash, Wilco, Yo La Tengo, 13th Floor Elevator o Eels i, fins i tot, de velles estrelles de la Motown, aquelles que interpretaven composicions de Holland-Dozier-Holland (vegeu aquí i aquí), com podeu comprovar a la CdD d'avui.

Precedit dels fantàstics Don't Make Me A Target i The Ghost Of Your Lingers, el tercer track del disc, You Got Yr. Cherry Bomb, és el meu preferit del Ga Ga...per la seva vitalitat, basada en una fenomenal secció rítmica (de la que el seminal Eno i el baixista Rob Pope, amb més de deu anys amb ells, en son elements clau), uns arranjaments de vents que no tenen res a envejar al mític wall of sound "spectorià" (vegeu aquí) i una veu en falset de Daniel que ni la Diana Ross (disculpeu l'exageració, fruit de la meva passió pels Spoon).

A veure si a l'Apolo en podrem tornar a escoltar alguna d'elles...see you Britt!!!

- SPOON. You Got Yr. Cherry Bomb. Ga Ga Ga Ga Ga (2007). 

I Still Remember (Micah P. Hinson And The Gospel Of Progress)

Anit MICAH P. HINSON va presentar a la Sala Razzmatazz, de Barcelona, el seu darrer treball, The Holy Strangers (2017). Jo no hi vaig estar però me'n recordo perfectament de la seva actuació a Bikini, l'entrada al qual il·lustra aquest post, en el concert de la gira del disc Micah P. Hinson And The Red Empire Orchestra (2008), en el que es va passar tant temps cantant com fumant i parlant amb el respectable.

I és que a aquest xerrameca song-writer (disculpeu l'anglicisme, deixem-ho en cantautor) nascut a Memphis, Tennessee (USA) i criat a Abilene, Texas, sempre li ha agradat exposar amb una mena d'impuls catàrtic, la seva turbulenta, tot i què no contrastada, biografia, que inclou l'aparellament amb una dona bastant més gran que ell, ex-model i vídua d'un guitarrista de rock, una "femme fatale" a la que es referiria posteriorment com la "vídua negra", que el va introduir en el consum de tranquil·litzants i altres substàncies, pel que acabaria passant uns mesos a la presó abans de complir els 20 anys.

I va ser que, expulsat de casa pels seus pares i malvivint a Austin, va conèixer a John Mark Lapham, del grup de pop de cambra anglo-texà The Earlies, qui el va presentar a la discogràfica Scetch Book Records, de Glasgow, Escòcia, per acabar gravant als Airtight Studios, de Manchester (UK), el disc que significaria el seu debut, produït pel mateix Lapham i acompanyat pel seu grup, rebatejat per a la ocasió amb el nom que figura al títol, The Gospel Of Progress (2004).

Un àlbum en el que la veu trencada i profunda, amb deix de cantautor country tamisada per trets de la seva generació, com l'angoixa i la calma, s'acompanya d'una guitarra acústica més aviat rudimentària  i de diversos instruments com teclats, acordió, cordes i vents, que l'hi proporcionen un exuberant teló de fons que em recorda uns vells coneguts del blog, els Tindersticks. Un disc que va ser molt ben acollit per la crítica i un reduït però selecte (ejem!) nucli de seguidors, entre els que em conto, que no va fer més que augmentar amb el següent, gravat a Abilene amb altres acompanyants, ara sota el nom de Micah P. Hinson And The Opera Circuit (2006) i mitja dotzena més.

The Gospel Of Progress podem dir que és un disc conceptual sobre el dolorós trencament d'una relació i l'inevitable i terrible egoisme, fins i tot narcisisme, que la segueix i que aquest poeta maleït de 23 anys, amb vivències de, si més no, cinquanta o seixanta, exorcitza amb la música, que esdevé una forma de curació o "progrés". Un àlbum el to general del qual l'estableix el track obridor, l'espectral Close Your Eyes, per acabar magistralment amb el crescendo del llarg The Day Texas Sank To The Bottom Of The Sea, amb onze temes més, dels que en destacaria The Possibilities, Patience i el que he triat com a CdD.

Es tracta de I Still Remember, la pista número 7, una composició tan sòbria (la banda no s'escolta fins al darrer minut) com intensa, en la que Hinson i la vocalista Sarah Lowes interpreten el mateix vers de manera enganyosament senzilla ja que, només canviant els pronoms, juguen ambiguament amb el sentiment de culpa:

You're (ell, I was dirà ella) the one that said         Tu ets (jo era) la que vas (vaig) dir

What doesn't kill you will make you stronger...     El que no et matarà et farà més 

                                                                               fort...

Us recomano escoltar la versió original del tema, el vídeo és prescindible, només per a que comproveu la seva xerrameca (i sembla que la substitució de la cigarreta per un brick de llet). I no us perdeu el detall de la guitarra, "tunejada" a l'estil Woody Guthrie.

- MICAH P. HINSON. I Still Remember. Micah P. Hinson And The Gospel Of Progress (2004).

White Bird (It's A Beautiful Day)

La cassette amb l'àlbum que conté la CdD d'avui, la número 325, me la va regalar la nostra amiga Gemma, una coneguda del blog pel motiu de que també em va obsequiar, aleshores ja en format CD, el disc del seminal post número 4 (vegeu aquí).

Es tracta d'una banda de San Francisco, Califòrnia (USA), formada el 1967, "l'estiu de l'amor", per David LaFlamme, violinista amb formació clàssica, amb la seva esposa Linda al teclats, la cantant Pattie Santos i un seguit de músics més que van anant canviant en el temps, que van tenir la poca traça d'escollir com a representant un personatge impresentable.

Un tal Matthew Katz, al·legant que no estaven preparats per competir amb els Jefferson Airplane i els Grateful Dead, els va allunyar de la escena de la badia per endur-se'ls a Seattle, Washington, allotjant-los en un àtic de mala mort de la seva propietat i fer-los actuar en el seu club, l'Encore Ballroom, rebatejat amb el nom de San Francisco Sound. I allí, en pèssimes condicions d'habitatge, i sota l'inclement meteorologia de la ciutat, va ser on va florir la inspiració compositiva d'un grup que no tenia denominació, fins que, un matí, en obrir Linda la finestra desprès d'uns quants dies sense veure el sol, va exclamar "fa un dia preciós", expressió que acabaria sent el seu nom artístic.

IT'S A BEAUTIFUL DAY van fusionar el folk, el rock, el jazz i, per influència del seu líder, la música clàssica i, esquivant el manipulador mànager, van tornar a "Frisco" i, tot i què els va passar el tren per actuar al mític Festival de Woodstock al triar la organització en el seu lloc als Santana,  van poder gravar, produït pel mateix LaFlamme, el disc homònim de debut, It's A Beautiful Day (1969), seguit de dos més d'estudi i un en directe, abans de la seva dissolució set anys desprès. 

Superada la mort per accident de trànsit de la Santos i la separació dels LaFlamme, la banda s'ha reunit ocasionalment i, amb la nova parella, Linda Baker LaFlamme, han seguit actuant, això si, amb el nom de David Lalamme Band, ja que l'original és propietat de l'infame Katz.

Abans de passar a escoltar la CdD paga la pega fer una ullada a la caràtula del disc, dissenyada per George Hunter i pintada per Kent Hollister, inspirant-se en una revista de temàtica domèstica de principis del segle XX, concretament en les il·lustracions d'un tal Maxfield Parrish, i amb el nom del grup en una tipografia utilitzada en moltes portades de discos de la època psicodèlica.

El tema escollit no m'ha representat cap problema, ja que és el més emblemàtic dels IBD. Una llarga composició psicodèlica, virtuosament interpretada, amb una lletra irònica sobre la època en la que van viure a les golfes de Seattle, engabiats com aquest ocell blanc que li dona títol.

     White bird in a golden cage                      Ocell blanc en una gàbia daurada

     On a winter's day, in the rain                    Un dia d'hivern, sota la pluja

     White bird in a golden cage                      Ocell blanc en una gàbia daurada

     Alone                                                         Solitari

Oi que la Gemma, entre moltes altres virtuts, com la d'escriptora, té un magnífic gust musical?

- IT'S A BEAUTIFUL DAY. White Bird. It's A Beautiful Day (1969).

Dean's Room (Allison Crutchfield)

Encara adolescents, les bessones Katie, a la guitarra, i ALLISON CRUTCHFIELD, a la bateria, van iniciar una carrera musical a la seva Birmingham, Alabama, natal amb bandes com Bad Banana i P.S. Eliot que es va bifurcar amb la primera al capdavant de Waxahatchee i, ara com a cantant principal i guitarrista del grup de punk-rock Swearin' la nostra heroïna d'avui.

Però el final de la relació sentimental l'any 2015 amb l'altre guitarrista, Kyle Gilbride, ho va ser també del grup, el va donar peu a una carrera com a solista que, precedida d'un EP, Lean In To It (2014), ha debutat, amb 28 anys, amb el magnífic Tourist In The City (2017), un àlbum més a afegir a la collita de cantautores protagonistes de recents CdD, com Angel Olsen o Mitski (PJ Harvey juga en una altra lliga).

Tourist...és el que sovint anomenem un disc de ruptura en el que, amb la producció de Jeff Zeigler i l'ajut del grapat de sintetitzadors analògics del seu estudi de Philadelphia, Pennsylvania, localitat on resideix actualment, la compositora, cantant i multiinstrumentista (guitarres, piano, sintetitzadors...) i la col·laboració de la germaníssima en les veus, ens mostra reflectit amb enginy el seu estat d'ànim que va de la ira i la tristor a la sensació d'alliberament, al que probablement haurà contribuït la nova relació amb el baixista Sam Cook-Parrott.

Una obra literariament autobiogràfica i musicalment amb arranjaments pop allunyats de la urgència punk del seu debut, que s'inicia amb Broad Daylight, un poderós tema "a capella" que prepara l'escenari per a un viatge de 33 minuts, amb 10 commovedores, tot i què variades, composicions de les que en hi ha una, el track número quatre, que semblava predestinada a CdD.

Em refereixo a Dean's Room, amb una lletra introspectiva però un ritme enèrgic, basat en la electrònica "vintage" i la bateria, que demana a crits que us aixequeu i balleu:

          You just wanna catch me alone

          You just wanna catch me alone...

- ALLISON CRUTCHFIELD. Dean's Room. Tourist In The City (2017).

Kashmir (Led Zeppelin)

Abans de continuar llegint, recomanaria als soferts seguidors del blog que visiteu de nou el post anterior de LED ZEPPELIN (aquí) i així podem entrar directament en matèria amb la CdD d’avui.

Aquesta setmana he escollit un tema icònic, a l'alçada del Whole Lotta Love, del Led Zeppelin II (1969), el meu primer LP i CdD en el seu dia o de la Stairway To Heaven, del Led Zeppelin IV (1971), per a molts el seu millor àlbum, dret que li disputa el que comentarem avui.

Es tracta de Physical Graffiti (1975), la sisena obra mestra consecutiva, publicat gairebé dos anys desprès de l'anterior, Houses Of The Holy (1973), el que va donar prou material per a un format doble LP, tot i què sembla que la meitat dels temes (que jo no sé endevinar) ja havien estat composats i descartats amb anterioritat. Una obra que ens mostra la banda en plenitud creativa i amb un ampli registre de rangs, des del blues al hard-rock (etiqueta que ells sempre han rebutjat), passant pel folk-rock acústic, el prog-rock i, com a novetat, com podreu comprovar en la CdD d'avui, el rock orquestral amb influències orientals.

Un àlbum, el primer gravat a la seva pròpia companyia discogràfica Swan Song, amb una de les caràtules, dissenyada per Peter Corriston, més memorables de la història, a la que es representa un edifici real, fotografiat de dia a la portada i de nit a la contraportada, amb les finestres encunyades, de tal manera que en introduir la coberta interior es lletreja el títol. Si voleu "peregrinar-hi", el trobareu al número 97 de la St. Mark's Place del Greenwich Village de Nova York, però us desagradarà veure com uns oportunistes han instal·lat una botiga de roba de segona mà, anomenada, naturalment, Physical Graffiti Vintage Clothing i un bar, el nom del qual ja us podeu imaginar. Des del 2015, coincidint amb la reedició del disc en format "de luxe", remasteritzat i amb material extra, podeu visitar la web oficial de la banda on trobareu un vídeo interactiu en el que, entrant per qualsevol finestra, podeu recórrer les 16 habitacions de l'edifici.

Un disc que molts fans, en base al seu caràcter aventurat i experimental, consideren tant o més bo que cap altre, a partir del qual van començar les desgràcies. Un greu accident de trànsit  del cantant, Robert Plant, amb la seva esposa, del que van trigar mesos a recuperar-se, va ser el preludi de la mort per malaltia, amb sis anys, del seu fill Karac i l'addicció a la heroïna del guitarrista Jimmy Page no va ajudar a que els Zep aixequessin el cap en els dos àlbums posteriors, però la ser la mort del bateria John "Bonzo" Bonham per intoxicació alcohòlica el que els va liquidar definitivament.

Page i Plant han anat publicat material en solitari i, fins i tot un disc com a duo i John Paul Jones, el baixita i teclista, ha desenvolupat una brillant carrera com a productor i la única vegada que s'han reunit, amb Jason Bonham substituint el seu pare a la bateria, va ser el 1988 en un concert amb motiu del 40 aniversari de Atlantic Records.

Com a CdD d'avui he triat el tema més destacat de l'àlbum i dels millors de la seva discografia. Seqüenciat com a darrer tema de la cara b del primer disc en format vinil, Kashmir es basa en un riff de guitarra amb una afinació especial (celta), escrit per Page amb la col·laboració de Bonham, al que, sota la producció de Jones, que hi toca el mellotró, es van afegint línies d'inspiració oriental, aràbiga i hindú, amb cordes i vents interpretats per músics de Mumbay (India).

La lletra, escrita per Plant durant un viatge pel desert del Sahara, al sud de Marroc, fa referència a una regió, la sobirania de la qual es disputen la India i el Pakistàn, que els Zep no havien trepitjat mai i barreja sensacions reals i oníriques (Let the sun beat down upon my face, stars to fill my dream.../Que el sol colpegi la meva cara i les estrelles omplin els meus somnis...) d'un viatger en el espai i el temps (I am a traveler of both time and space.../Soc un viatger del temps i de l'espai...).

La cançó favorita del cantant i, per a mi, si més no, pel seu caràcter de pionera en el terreny de la fusió musical, la composició més original de la banda i la seva gran aportació al rock progressiu. Ara jutgeu vosaltres.

- LED ZEPPELIN. Kashmir. Physical Graffiti (1975).

Roscoe (Midlake)

La carrera musical dels MIDLAKE havia passat desapercebuda per a mi fins que vaig escoltar el disc de debut de John Grant, CdD en el seu dia, en el que va contar amb ells com a grup d’acompanyament, a més a més de com a productors.

I així va ser que em vaig interessar per aquesta banda de Denton, Texas (USA), formada per estudiants de jazz de la University of North Texas School of Music i liderada pel compositor, cantant i guitarrista Tim Smith que, si en el seu primer treball, Bamnan And Slivercork (2004), emulaven a vells coneguts del blog com Mercury Rev, The Flaming Lips, Grandaddy i The Delgados, als que hem dedicat sengles posts qualificats com a “rock atmosfèric”, en el segon, The Trials Of Van Occupanther (2006), van virar sobtadament cap al rock clàssic californià a l’estil Laurel Canyon, amb el que van rebre el reconeixement generalitzat de la crítica.

I poc desprès de gravar el Queen Of Denmark (2010) de Grant i publicar el tercer, The Courage Of Others (2010), ara amb arranjaments propers al prog-folk britànic dels 60, “léase” Pentangle, Fairport Convention o The Increible String Band, incomprensiblement Tim Smith va abandonar el grup per emprendre una carrera en solitari, deixant el comandament en mans de l’altre guitarrista, i ara també cantant, Eric Pulido, amb qui han  editat el darrer treball que em consta, Antiphon (2013), una mena de pas cap endarrere, cap al rock progressiu tipus Pink Floyd en els seus inicis.

The Trials...és un disc que ens sorprèn tant per les seves malenconioses melodies com per les fantàstiques harmonies vocals en les que la portentosa, tot i què continguda, veu de Smith, sense res a envejar a la de coneguts de la CdD com Tom Yorke (de Radiohead) o Rufus Wainwright, combinada amb la de Pulido, es veu acompanyada per uns arranjaments de guitarres acústiques, teclats, cordes i vents que us seduiran.

Un disc d’onze tracks del que podem destacar temes com Head Home Van Occupanther, Branches i altres que us animo a descobrir (bé, a escoltar el disc, vull dir) i del que he triat com a CdD la inicial, Roscoe, un viatge en el temps cap a la Califòrnia dels anys 70, una obra clàssica, “vintage” com diria un que jo sé, que a mi, ves per on, em sembla moderna i tot.

Jutgeu, esforçats seguidors del blog, vosaltres teniu la paraula.

-          MIDLAKE. Roscoe. The Trials Of Van Occupanther (2006).