Stonemilker (Björk)

Amb només onze anys, la nena Björk Guomundsdóttir, virtuosa estudiant de piano i posseïdora d'una privilegiada veu, va gravar el seu primer disc, Björk (1977), però no va ser fins que es va convertir en una dels cantants de la banda d’avant pop The Sugarcubes que va assolir fama fora de la seva Islàndia natal. Però el grup va durar poc més de quatre anys i, traslladada a Londres, va iniciar definitivament una carrera en solitari, ara amb el seu nom de pila, BJÖRK, amb el que es considera el primer disc, Debut (1993), d'un estil profundament personal que inclou el jazz, la música electrònica i experimental, extensiu als vídeos promocionals, sovint provocadors, i una estètica extravagant, amb el que va eclipsar els seus antics companys. 

A mi, personalment, em va impactar molt, i vaig seguir la seva discografia en els següents àlbums, Post (1995), Homogenic (1997) i Vespertine (2001), a partir del qual em vaig sentir aclaparat per tanta innovació i en vaig perdre la pista.

I probablement el mateix els hi va passar a molts altres seguidors, per el que, vista la poca repercussió de Medúlla (2004), Volta (2007) i Biophilia (2011), el "follet de Reykjavick" ha reculat per primera vegada a la seva trajectòria i ha publicat aquest Vulnicura (2015), amb el que sembla retornar al camí abandonat el 2001.

I, si a Vespertine celebrava el començament de la seva relació sentimental amb l'artista Matthew Barney, a Vulnicura en narra el final. És el que coneixem com a àlbum de ruptura, en el que expressa el dolor emocional i físic vinculat al desamor, el deteriorament progressiu de la relació, fins al trencament, així com el procés de guariment (el mateix nom de Vulnicura ve a significar "curació de les ferides"). Un disc amb el que ha recuperat l'afecte dels seus fans, en el que brillen els arranjaments de cordes, obra de la pròpia artista, i els ritmes electrònics, amb la col·laboració com a co-autor i productor del veneçolà Alejandro Ghersi (conegut com a Arca) i del mesclador Bobby Krlic (de The Haxan Cloak).

L'èxit del disc ha estat tan espectacular que la autora s'ha animat a publicar-ne la versió acústica, Vulnicura Strings (2015), interpretada amb instruments de corda que inclouen una viola dissenyada per Leonardo Da Vinci i deslliurada dels elements electrònics i una versió en directe, Vulnicura Live (2015), en edició limitada, igualment interessants.

Com a CdD he triat la inicial, Stonemilker, una portentosa cançó composada abans de la separació de la seva parella en la que li recrimina la manca de compromís per superar els problemes, un tema calmat amb una veu enorme i uns arranjaments que us deixaran esglaiats.

No voldria acabar aquest post sense comentar una altra faceta de l'artista, com és la seva participació a la pel·lícula guanyadora de la Palma d'Or del 53é Festival de Cinema de Cannes, Dancer In The Dark (Lars Von Trier, 2000), com a actriu, amb una interpretació magistral -que li va valdre el premi a la millor actriu del festival i una nominació al Globus d'Or- de la protagonista,  la immigrant txeca Selma Jezcova, i com a compositora de la banda sonora, posteriorment editada en disc amb el nom de Selmasongs (2000), un tema del qual, I've Seen It All, interpretat a duo amb Thom Yorke, de Radiohead (vegeu aquí), va ser nomenat també a l'Òscar a la millor cançó.

- BJÖRK. Stonemilker. Vulnicura (2015).

Nota: Aquest post està dedicat a la memòria de Prince, el "geni de Minneàpolis", que va morir inesperadament ahir (EPD).