Des del ja llunyà post de Calexico, el grup de Joey Burns i John Convertino, que li devia una
a Howe Gelb, "alma mater"
de GIANT SAND, la banda de
la que durant un temps en van formar part els dos primers, abans d'endegar el
seu propi projecte.
Doncs resulta que aquest
compositor, cantant, instrumentista i productor tan poc conegut del
públic en general és tota una institució en el món de l’alt-country (o "americana", si ho preferiu), gènere
del que és un referent des de fa més de 20 anys, ja sigui amb aquesta banda per
la que han passat multitud de músics com els abans esmentats o com Tom Larkins (el bateria que
acompanya l'entranyable Jonathan Richman)
o el fidel guitarrista i amic Rainer Ptacek,
mort de càncer el 1997, i molts altres convidats com Juliana Hatfield, Victoria Williams,
Neko Case, (de The New Pornographers), PJ Harvey,
M. Ward, Evan Dando (de The Lemonheads), Isobel Campbell (els primers
passos de la qual van ser amb Belle & Sebastian),
el malaurat Vic Chesnutt (la CdD del
qual no hauria de trigar) etc amb els que ha gravat una trentena de
discos, als que hem de sumar-ne uns quants més en solitari o amb projectes
paral·lels com The Band of Blacky Ranvhette,
OP8, Arizona Amp & Alternator, Giant Giant Sand, amb músics danesos o Howe Gelb & A Band Of Gypsies,
amb músics gitanos andalusos entre els que figura Raimundo Amador amb qui va gravar a Còrdova l'interessant Alegrias (2010) i així fins el
darrer Heartbreak Pass (2015)
en que han participat Grant-Lee Phillips (l'antic
líder de Grant-Lee Buffalo)
i Steve Shelley, de Sonic Youth.
Malgrat aquesta munió de col·laboradors l'estil
d'aquest cantautor de Pennsylvania però resident a Tucson (Arizona)
a vegades acústic i altres elèctric, sorollós i caòtic, és clarament identificable,
tant per la personalíssima veu xiuxiuejada (que en algun moment ens
evoca a Bob Dylan o Lou Reed) com per la profunda
impregnació, metafòricament parlant, de la sorra del desert en els
solcs dels seus discos en els que la atmosfera alt-country, de la que n'és un autèntic pioner, es complementa amb
tocs de psicodèlia, gospel i
jazz (l'autor es reconeix admirador
de Thelonius Monk).
Personalment us he de
dir que vaig tenir coneixement de la existència de Giant Sand, i va
començar el meu culte pel senyor Gelb, amb la publicació del
seu quinzè àlbum, Chore Of Enchantment (2000),
per a molts el millor de la seva extensa trajectòria. Gravat en tres estudis i amb tres productors diferents (John Parish a Tucson, Jim Dickinson a Memphis i Kevin Salem a New York) amb
format de trio amb Burns i Convertino i amb la participació d'una
vintena de músics amics i familiars, del que en destacaria als esmentats Ptacek
(que no va arribar a veure la obra publicada) i Hatfield, a més de la seva
aleshores esposa Paula Brown al
baix i de la seva filla Sofie Albertsen Gelb als
cors, el disc manté un estrany equilibri i cohesió, amb una música suggerent que
ens evoca els àrids paisatges del desert d'Arizona i una melancòlica temàtica
al voltant de la pluja, l'aigua, la llum i la seva relació amb la naturalesa
humana però amb prou diversitat, al llarg dels 16 tracks i més d'una hora de durada, com per justificar la seva originalitat.
Com a CdD he
triat la número 9, per a mi el més "comercial" del disc, a
veure si noteu l'esgarrifansa (shiver)
i us agafen ganes d'interessar-vos en la trajectòria d'un dels pares de la
"americana".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada