El proper dilluns, 21 de setembre, anirem a la Sala Barts, de Barcelona. al concert de THE WATERBOYS. Es tracta d'un grup
musical fundat per l'escocès Mike Scott
fa més de 30 anys, l'estil del qual ha anat canviant al llarg del temps, un
període del qual (1993-2000) els discos van ser publicats amb el seu nom propi,
però sempre dintre de la òrbita del rock
o el folk-rock d’arrels celtes i amb
lletres amb contingut literari. El nom del grup està inspirat en una frase de
la cançó The Kids, del disc Berlin (1973), de Lou Reed, el mateix en el que ho va fer Olvido Gara per al seu
nom artístic, ja ho sabeu, Alaska (vegeu aquí).
Els seus primers treballs es caracteritzaven per
unes produccions grandiloqüents, d'una èpica desmesurada, que fou definit com a
Big Sound -en base al nom del tema The Big Music, del seu segon LP A Pagan Place (1984)-, el paradigma dels
quals és el seu tercer, el més reeixit de la seva discografia, This Is The Sea (1985), a partir del
qual, i coincident amb un canvi de domicili de Londres a Dublín, quant tothom
esperàvem més del mateix, van fer un canvi radical.
La obra següent, The Fisherman's Blues (1988), està clarament influenciat per la
música tradicional escocesa i irlandesa, el que va suposar una sorpresa i, per
què no dir-ho?, decepció entre els seus seguidors, així com entre els mateixos
components del grup, alguns dels quals, com el saxofonista Anthony Thistlethwaite, el trompetista Roddy Lorimer, el teclista Karl
Wallinger o el bateria Kevin
Wilkinson, van perdre influència al temps que la guanyava el violinista Steve Wickhman, fortament interessat en
la música folk.
Un nou canvi de domicili de Scott, ara a New
York (USA), va suposar l'abandonament de la banda (per la que al llarg del
temps han arribat a passar més de 30 membres) i l'inici d'una carrera en
solitari, alternant amb col·laboracions amb grups com Another Pretty Face i amb formacions de curt recorregut com The Red And The Black, per reprendre
set anys desprès el nom de Waterboys i seguir publicant àlbums en els que
s'alterna el rock, com Rock In The Weary Land (2000) i el folk, com Universal Hall (2003) fins al més recent Modern Blues (2014), produït pel propi Scott i gravat a Nashville
(Tennessee, USA).
This Is The Sea, amb aquesta portada amb una fotografia de Lynn Goldsmith, és el seu disc més conegut i consta de nou
temes composats exclusivament per Scott excepte en dos en els que hi participen
Wallinger i Thistlethwaite, i enregistrat amb múltiples capes de so, a l'estil
del “wall of sound” de Phil Spector, les funcions del qual
assumeix aquí Scott, amb l'ajuda de Wallinger. És un àlbum amb influències del
so de New York, tant de l’arty-rock
de Patti Smith com del noise de The Velvet Underground i de la èpica de carrer de Bruce Springsteen, amb algun deix vocal
de Bob Dylan i del Van Morrison època Astral Weeks, referències amb la destil·lació de les quals
aconsegueix un resultat particular.
D'aquest disc excepcional cal destacar diversos
temes, com la inicial Don't Bang The Drum,
amb una trompeta (Roddy Lorimer) inspirada en el Sketches From Spain de Miles
Davis; The Pan Within, amb un
estel·lar Steve Wickman al violí o la final i homònima This Is The Sea, una obra mestra que podem resumir com a paradigma
de la "celtic wall of sound",
però per a CdD és inevitable que la escollida sigui l'arxiconeguda The Whole Of The Moon.
El tema és un homenatge a totes les fonts d'inspiració
de l'autor (llicenciat en Literatura Anglesa i Filosofia), des dels escriptors C.S. Lewis i Marcus Helprin als músics Nikki
Suden i Prince i està escrit de
manera que a cada línia el cantant descriu la seva pròpia perspectiva, que
immediatament contrasta amb la dels subjectes de la cançó, exemples que trobem
als versos de la primera estrofa, que diu:
I pictured a rainbow
Vaig
imaginar un arc de San Martí
you held in your hands...
tu el sostenies amb les mans...
...I aw the crescent
...Vaig veure la mitja lluna
you saw the whole of the moon! vas veure tota la lluna!
The whole of the moon!
Tota la lluna!
El dilluns, a la Sala
Barts, suposo que Mike Scott i els seus ens presentaran Modern Blues, el seu darrer disc, tot i
què espero que no deixin de tocar temes de la seva variada trajectòria. A
mi no m'importaria que interpretessin fil per randa el This Is The Sea, com van fer al passat Festival de Glastonbury 2015.
- THE WATERBOYS. The
Whole Of The Moon. This Is The Sea (1985).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada