Gloria (Patti Smith)

En el meu particular ranking d'estrelles femenines d'aquest mon del rock dominat majoritàriament per mascles, PATTI SMITH figura en els primers llocs, tot just al darrera de Janis Joplin i precedint a Chrissie Hynde, de The Pretenders, encara que aviat, tal com està fent Leo Messi en el futbol, totes elles quedaran superades per una coneguda de la CdD, P.J. Harvey.

La nostra protagonista d'avui, que desprès de set anys acaba de publicar nou disc, Banga (2012), està considerada com la precursora del punk novaiorquès, escena que va compartir amb artistes com The Ramones, Talking Heads, Blondie o Television (res a veure amb l'escopinada britànica a l'estil Sex Pistols -als que em nego a escriure amb negreta-si us plau) i a la que va aportar una vessant feminista, política, compromesa amb la causa progressista i intel·lectual, ja que es tracta d'una artista multidisciplinària, aficionada al teatre i a la pintura, que ella mateixa practica, la fotografia i la poesia, sobretot la francesa del segle XIX, amb Rimbaud al capdavant.

Als 29 anys, al front de l'impressionant Patti Smith Group, amb músics com el guitarrista Lenny Kaye i el pianista Richard Sohl, amb una imatge estranya i andrògina que despertava passions, va obrir un camí fins aleshores inexistent per a les dones en el mon de la música underground i ha estat reconeguda com a font d'inspiració per afamats artistes com Michael Stipe, de REM, amic personal de ella, Sonic Youth, The Smiths, U2 o la mateixa P.J. Harvey.

Després d'uns quants èxits es va retirar del mon de la música per cuidar dels dos fills fruit del seu matrimoni amb Fred "Sonic" Smith, guitarrista dels MC5, i va retornar al morir aquest el 1994.

El seu disc amb més èxit comercial es el tercer, Easter (1978), el que conté el tema, coescrit amb Bruce Springsteen, Because The Night, però estareu d'acord amb mi en que el més transcendent es el primer, Horses (1975), produït per John Cale, el de la portada amb la seva austera fotografia, realitzada amb llum natural i sense retocs (no va permetre esborrar el borrissol del llavi!) pel seu amic Robert Mapplethorpe, també mort el 1989, considerat un dels millors àlbums de la història de la música. El disc conté poesia i rock and roll, t'acaricia i desprès t'escup, es brut, es punk, però també es reggae i, fins i tot, jazz.

La CdD d'avui, la cançó que obre l'àlbum, es un tema composat per Van Morrison a la època en que formava part del grup Them, a la que la cantant va afegir, motiu pel que figura com a coautora de la primera part (In Excelsis Deo), la mítica estrofa inicial: "Jesus died for somebody's sins but non mine" (Jesús va morir pels pecats d'algú, però no pels meus) amb el que passa factura a la rígida educació religiosa que va rebre de la seva mare, testimoni de Jehovà, i acaba amb el conegut delletreig del títol, cosa que he intentat imitar jo en moltes ocasions, sense aconseguir, ni de lluny, fer-ho a la velocitat que ho fan ni Patti Smith ni The Man.

Jo ho veureu, intenteu-ho:

                                   Gi...al...o...ar...ai...ei...G·L·O·R·I·A...

                                   Gi...al...o...ar...ai...ei...G·L·O·R·I·A...

- PATTI SMITH. Gloria. Horses (1975).

Holly Holy (Neil Diamond)

A la època de la meva adolescència, quant els aqüífers no estaven sobreexplotats per al regadiu, pel riu Algars, al llindar de les comarques de La Terra Alta (Catalunya) i La Matarranya (Aragó) baixava prou caudal per permetre una bona temporada de bany, que s'allargava inexorablement des de l'aplec de Sant Joan fins a les festes de la Mare de Déu d'Agost.

Dels diversos indrets aptes per gaudir de l’aigua, com els tolls de la Cova, de Sant Joan o dels Cosins, el més popular era la badina d'Espanya, que unia a la seva proximitat a la carretera una esplèndida zona de pins condicionada per al pic-nic.

I va ser allí, precisament en unes dates com aquestes, al voltant de Sant Joan, segurament de l'any 1969, on vaig escoltar per primera vegada la CdD d'avui, en un toca-discos portàtil, probablement de la marca Cosmos, que algú de la colla havia portat i pel que havíem de competir per col·locar singles de The Beatles, The Rolling Stones o Jimi Hendrix en front d'una intrèpida colla de noies entossudides en posar una i altra vegada el primer disc de La Trinca i coses així.

Em sembla que no vaig tornar a escoltar cap cançó de NEIL DIAMOND fins uns anys després en que vaig anar a casa d'un company de facultat i em va posar aquest disc que conté una versió del tema que superava la ja fantàstica original.

Es un doble LP gravat en directe amb una orquestra de 36 músics, a més a més de la seva banda d'acompanyament habitual, en una "càlida nit d'agost" de 1972, al Greek Theater de Los Angeles, que ve a ser una mena de greatest-hits en directe de la època de màxim esplendor de l’artista, amb cançons com aquesta Holly Holy, Play Me, Cherry Cherry, Canta Libre, Song Sung Blue...o la superconeguda Sweet Caroline, amb el que va obtenir unes vendes milionaries durant anys i anys . Aquest crooner es el paradigma del que coneixem com AOR (Adult Oriented Rock), però en els seus inicis se'l va considerar un artista innovador, amb una veu perfectament modulada que magnificava amb grandiosos arranjaments orquestrals i abastava multitud d'estils com el rock, country, gospel, jazz....

Aquest Hot August Night (1972) es l'únic disc que tinc de l'autor, probablement el més emblemàtic de la seva discografia, com prova el fet que l'any 1987 va tornar al Grec per gravar la versió número 2 i fa poc ho va tornar a fer, aquesta vegada al Madison Square Garden de la seva Nova York natal, el Hot August Night/NYC (2008), o sigui que, "al tanto", si el voleu adquirir, vigileu quina de les tres versions preferiu. Es evident que jo em quedo amb la primera, sense deixar de reconèixer el mèrit de la recent, mantenint les mateixes taules sobre l'escenari, amb 36 anys més d'edat. 

He escollit la cançó esmentada al començament, Holly Holy, original del 1968, un tema espiritual amb aire gospel, que s'inicia amb una guitarra acústica i una veu que arrossega lentament les vocals (Hooolly Hoooly eyes...), per afegir-se a poc a poc l'acompanyament orquestral i coral fins acabar en un clímax espectacular.

Us poso la versió del directe del 72 a Los Angeles i el vídeo del 2008 a NYC per a que comproveu que l'artista, això si, descaradament AOR, segueix en plena forma.

- NEIL DIAMOND. Holly Holy. Hot August Night (1972).

Don't Look Back In Anger (Oasis)

Independentment de la opinió que es pugui tenir sobre el caràcter i la personalitat dels germans Gallagher, just es reconèixer que els dos primers discos dels mancunians OASIS mereixen estar escrits amb lletres d'or a la història del rock.

Creats a Manchester a primers dels 90 pel germà petit, Liam, el cantant, als que es va afegir posteriorment el gran, Noel, guitarrista i compositor principal fins que, tip de les continues esbroncades amb el seu germanet, va abandonar definitivament el projecte el 2008, van gravar vuit àlbums, encara que van ser els dos que comentarem els que els han portat a la glòria.

I amb ells al fenomen brit-pop, un estil que recupera el protagonisme de les guitarres i que va suposar una "segona invasió britànica", desprès de la que, als anys 60, van protagonitzar The Beatles, The Rolling Stones i The Who entre altres.

Però, a diferència de Damon Albarn, Jarvis Cocker o Brett Anderson, de Blur (amb qui van lliurar una rivalitat històrica), Pulp i Suede, respectivament, els nostres protagonistes d'avui, d'origen humil i amb poca formació, uns autèntics "garrulos", vaja, "s'ho van creure" i van protagonitzar lamentables espectacles públics, deguts al seu mal caràcter, empitjorat pel consum d'alcohol i, en el cas de Liam, d'altres substàncies i amb una llengua que es va convertir en el seu principal enemic, amb el que la admiració inicial va esdevenir tanmateix en un ressentiment generalitzat.

Però a la CdD considero millor obviar aquests morbosos temes i centrar-nos en la part positiva de la història. Anem a pams:

- Definitely Maybe (1994). La seva irrupció al mercat va ser espectacular, convertint-se en el disc de debut més venut de la història fins que, recentment, els Arctic Monkeys els hi van arrabassar l'honor. El més característic es el so de guitarres saturades de Noel i la veu de nen dolent de Liam, que propulsa grandíssimes cançons com la inicial Rock and Roll Star, Shakermaker, Supersonic, Cigarrettes and Alcohol, Slide Away i, per sobre de totes elles, Live Forever. La portada del disc ho diu tot: futbol, beguda i música...una banda per a les classes populars, que els van correspondre plenament.

- (What's The Story) Morning Glory? (1995). Amb aquesta obra els Gallagher van fer l'impossible, van superar de llarg "la prova del segon disc", amb un èxit de crítica i comercial descomunals. Alguns el van considerar el millor disc britànic de tots els temps, per sobre del mític Sgt Peppers de The Beatles, a qui van reconèixer sense cap problema com a font d'inspiració, tot i que entre les seves influències cal contar també amb The Rolling Stones, The Jam, T. Rex, The Stone Roses o The Smiths. Tot un compendi de la història del rock que alhora defineix absolutament una època i un lloc com poques vegades ha passat. Amb una portada amb la foto d’un carrer del Soho londinenc, es un àlbum més variat que l'anterior i conté, a més a més de bones cançons com Hello, Some Might Say, la homònima Mornig Glory o Champagne Supernova, la que es probablement la seva millor composició, Wonderwall i també una de les favorites dels seus fans, que he escollit com a CdD, Don't Look Back in Anger.

Aquest tema es una mena de tribut al seu ídol John Lennon (vegeu aquí) i es més que una cançó, es un veritable himne que resum en uns pocs minuts desenes de melodies històriques. Es dóna la singularitat de que està cantada per Noel i es va convertir en el highlight dels seus concerts per una tornada que ha esdevingut eterna.

Aquells seguidors del blog que, com seria desitjable, esteu escoltant el tema mentre llegiu el text, es possible que ara mateix esteu sentint la tornada i us animo a que us hi afegiu. La lletra, en una o altra de les dues versions, en funció de si parla en primera o segona persona, fa així:

                    So Sally can wait

                    She knows its too late as we're (she's) walking on by

                    Her (My) soul slides away,

                    But don't look back in anger

                    I heard you say

                    (At least not today)

- OASIS. Don't Look Back In Anger. (What's The Story) Morning Glory. (1995).

City Sickness (Tindersticks)

La recent actuació dels britànics TINDERSTICKS al Casino L'Aliança, de BCN, m'ha recordat la vegada que els vaig anar a veure, fa ...un munt d'anys ("au, au, no tants" diria la senyora de l'anunci de Fairy), en aquella ocasió a la Sala Apolo i, sobretot, l'impacte que em va provocar el seu primer disc, Tindersticks (1993), que vaig descobrir de manera ben casual.

Va ser durant el vol BCN-Nova York, mentre fullejava ben distret una revista d'actualitat, potser Cambio 16, Triunfo o una per l'estil, quant vaig llegir el comentari a la pàgina de discos recomanats, tot i que el que primer em va cridar l'atenció va ser la caràtula, obra de l'artista Suzanne Osborne. I, sense haver-lo ni tan sols escoltat una vegada, aquest va ser un de la dotzena de CD que, a un preu sensiblement inferior al de la meva botiga de discos "de capçalera" de la època, Discos Castelló del carrer Nou de la Rambla, em vaig emportar de la franquícia de Tower Records de l’Upper West Side.

Aquest sextet de Notingham, liderat indiscutiblement pel seu cantant, Stuart Staples, dotat d'una profunda veu de baríton i amb una afectació que tant ens recorda a crooners clàssics com Scott Walker com a Ian Curtis o Nick Cave, practica un pop "de càmera", amb influències del soul i del jazz, amb una profusió d'instruments com guitarres, piano, orgue, violí, viola, trompetes, vibràfon...que li dona un so inconfusible. Les elaborades composicions, meticulosament gravades i amb una orquestració tan elegant, sempre complementant la portentosa veu del líder, donen un resultat melodramàtic, majestuós i barroc, el que podríem anomenar "univers Tindersticks".

Dels nou discos publicats per la banda, els més valorats son els tres primers, els homònims Tindersticks (1993) i Tindersticks II (1995) i Curtains (1997), però el seu nivell qualitatiu no ha minvat gens, incloent-hi el recent The Something Rain (2012). Durant un temps el grup va estar a punt de dissoldre's i Staples fins i tot va publicar un parell de discos en solitari, Lucky Dog Recording (2005) i Leaving Songs (2006), els seguidors ja els coneixereu. Però als altres interessats alhora en iniciar-se en aquesta banda tan atípica com interessant us recomano algun dels seus preciosos dobles discos gravats en directe, com The Bloomsbury Theatre (1995) o Live in London 2010 (2010).

Per a la CdD he escollit un tema dels 22 que conté el primer disc al llarg dels 77 minuts de durada, dubtant fins a darrera hora entre el track número 12, Jism, i el número 6, aquest City Sickness pel que m'he he acabat decidint i que podeu gaudir en la versió original de l'àlbum i en un vídeo en directe d'uns anys després.

 - TINDERSTICKS. City Sickness. Tindersticks (1993).

Earth's Daughter (Màquina!)

L'encertant de la endevinalla de la CdD anterior ha sol·licitat un tema de rock català d'una determinada època, la del començament dels anys 70, deixant al meu criteri el que volgués, i no he trigat ni un segon a decidir-ho.

El cas es que es tracta dels anys en els que jo estudiava intern en un col·legi religiós (vegeu aquí), la (relativament) rígida normativa del qual es veia alterada els diumenges al matí, quan la sala d'estudi, gràcies a la benevolència del "hermano prefecto", es convertia en sala de música. I es allí, seguidors del blog, on va començar aquesta afició meva, que encara perdura.

I va succeir un dia que el tocadiscos estava monopolitzat per uns alumnes més grans que no paraven de posar, una i un altra vegada, el doble LP del Grup de Folk (del que van sortir   gent com Pau Riba, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Mª del Mar Bonet u Ovidi Montllor etc.), mentre nosaltres frisàvem per escoltar els nostres EP (singles) de The Beatles, Jimi Hendrix o The Doors...però vet aquí que vàrem trobar una escletxa per on col·locar el disc dels protagonistes d'avui: i es que resultava que dos membres del Grup de Folk, integrants tanmateix de la banda d'acompanyament de Sisa, havien abandonat el col·lectiu per formar un altre projecte, no cal dir que, per a nosaltres, molt més interessant.

Un era Jordi Batiste, baixista i cantant, autor de les lletres, així com de les caràtules dels discos, la escenografia dels concerts etc, en fi, un autèntic artista. L'altre, Enric Herrera, tocava el piano i l'òrgan Hammond tan característic del moment, i era el compositor principal i arreglista del grup. I el cas fou que aquestes dues personalitats tan dispars i aparentment incompatibles per espectacular i comercial l'un i tècnic rigorós amb tendència a la experimentació l'altre, van confluir en un estil màgic  i únic que els distingiria d'altres propostes de la època, com els Om que van gravar el mític Dioptria (1970) de Pau Riba, Música Dispersa, Fusioon o la Orquestra Mirasol de Xavier Batllés i Victor Ammann, en un moment en que només un altre grup underground de la península destacava per la seva originalitat, els sevillans Smash.

Estem parlant dels MÀQUINA! (així, amb el signe d'exclamació que 40 anys després recuperarien els MiNE!), en actiu des del 1968 al 1972 en que, després de múltiples canvis en la formació, sigui per la incorporació d’algun membre al servei militar obligatori o per desavinences entre ells, van evolucionar des del rock psicodèlic que em va captivar, amb el sumatori de pop, soul, funk i blues, fins a una mena de jazz-rock que sembla que no em va avorrir només a mi sinó a la majoria dels seus fans inicials. En aquest temps van gravar uns quants EP i dos LP, Why? (1970), un àlbum amb quatre temes, dels que destacava el tema homònim, de 25 minuts de durada i amb una portada amb un croissant i un rellotge de butxaca  que va entusiasmar el mateix Salvador Dalí i el doble LP En Directo (1972),  gravat al Casino L'Aliança, del Poble Nou.

 I després va venir la disbauxa, Jordi Batiste va formar amb Josep Mª (Ia) Clúa el duo Ia & Batiste i va continuar en solitari amb el nom de Rocky Muntanyola, Josep Mª Vilaseca (Tapi) va formar Tapiman i Enric Herrera, amb alguns exmembres de Màquina! com el posteriorment afamat baixista Carles Benavent, va liderar Música Urbana, una posterior escissió de la qual, a l'aixopluc de la seminal productora Zeleste, la del carrer Argenteria (abans Platería), va fundar la Orquestra Plateria, un dels vaixells insígnia de l'anomenat Rock Laietà. Des de fa uns anys Jordi Batiste col·labora amb Gerard Quinatana, ex-Sopa de Cabra, en el projecte Els miralls trencats, una recuparació actualitzada de la obra de Bob Dylan.

Com us podeu imaginar, la CdD es el tema pel que ens barallavem a la sala d'estudi/música dels "hermanos", el segon EP del grup, el màxim exponent del rock progressiu de per aquí, amb uns aires que em recorden a King Crimson però, sobretot (serà pel Hammond de Herrera?) a Brian Auger i en el que destaquen tanmateix les qualitats vocals de Batiste...o es en David Bowie qui canta?

- MÀQUINA!. Earth's Daughter (1969).