Vampiresa Mujer (Jonathan Richman)

Durant tretze anys, fins que les noves tecnologies tipus MP3 van arraconar, per obsolets, els tradicionals sistemes de suport musical com el vinil, les cintes de crom o de ferro (les populars cassettes) o fins i tot, ja en format digital, el compact disc (CD), vaig formar part d’un grup d’intercanvi de música, el Fire Street Disc-Club, en el que, reconec sincerament, m’ho vaig passar molt bé.

En aquest grup hi havia seguidors incondicionals de determinats artistes, com els Pink Floyd, Bruce Springsteen...fins i tot Phil Collins, i sovint em preguntaven si jo no tenia algun artista de culte. La veritat es que, Beatles apart, però d’aquests no s’hi val, ja que tothom n’hauriem de ser, no era fan de ningú, per el que vaig decidir “adoptar-ne” un..

I qui  millor que aquest entranyable bostonià, que s’havia donat a conèixer amb el grup i disc homònim The Modern Lovers (1976), que ja contenia temes clàssics del seu repertori com Roadrunner o Pablo Picasso?. Doncs des d’aleshores, sigui amb el grup o com a solista, no ha parat de gravar discos. Jo mateix  en tinc 22 CD a la meva discoteca, que està a la vostra disposició si la voleu consultar.

La primera vegada que la M i jo el varem veure en concert va ser, fa uns 15 anys,  a la sala KGB, de Gràcia, a la que es va presentar en solitari, acompanyat de la seva guitarra acústica, amb un ple absolut d’incondicionals amb els que va establir la complicitat que el caracteritza. La segona vegada va ser fa uns mesos a la sala Apolo, aquesta vegada amb la formació de gala, es a dir, acompanyat del seu bateria habitual en els darrers anys, Tommy Larkins.

El concert va tenir la peculiaritat de que Jo Jo, que es com el coneixem els seus fans, va actuar abans que els “teloneros” perquè, com molt bé es va afanyar a explicar a la tanda de “bisos”, el dia següent havia d’actuar a Palma de Mallorca i tocava sortir de seguida per agafar..el vaixell!. Es el que té ser un artista minoritari.

Al nostre amic, apart de l’anglès, li encanta cantar amb altres idiomes, com el francès, l’italià o l’espanyol, però la veritat es que hi té molt poca traça, sembla que hagi fet la traducció automàtica de les lletres. Si no, ja em direu com s’empesca el començament de la CdD d’avui: “Escúchame un momento o dos...” però probablement això forma part del seu encant.

Aquesta CdD, que havia estat publicada inicialment amb anglès, amb el títol de Vampire Girl, al disc You Must Ask the Heart (1995) i inclosa posteriorment, ara en espanyol, al Her Mystery Not of High Heels and Eye Shadow (2001) va causar, en el seu moment, sorpresa i, fins i tot, estupefacció entre els membres del Fire St. Disc-Club, que es van dividir obertament en defensors i detractors d’aquest freaky de Massachusetts.

Doncs, per si no en tenien prou, l’any passat va recuperar la cançó en un disc de temes en diversos idiomes, sota el nom de ¿A qué venimos sino a caer? (2009), que es el que va presentar a l’esmentat concert de l’Apolo.

Voleu saber que es una Vampiresa Mujer?. Doncs:

No es la máscara

Ni la falda ajustada

Sino el temor causado

Por su fría mirada...

Per a més detalls, us prego que escolteu primer la cançó clickant al petit reproductor i, només desprès, veieu el vídeo, de molt poca qualitat tècnica, però en el que comprendreu el perquè alguns de nosaltres donaríem l’anima per ell.

           

-  JONATHAN RICHMAN. Vampiresa Mujer. ¿A qué venimos sino a caer? (2009).