Fa unes
setmanes, després de més d'un lustre de silenci discogràfic, sir PAUL
McCARTNEY ha publicat The Boys Of Dungeon Lane (2026), el que ve a ser el seu
20è àlbum en solitari, o acompanyat de The Wings, després de la desfeta de The
Beatles, ja fa 56 anys.
Un disc cuinat a foc lent, enregistrat de manera intermitent en els
períodes de descans entre gira i gira, amb un títol que fa referència a un
carrer del barri de Speke (el codi postal del qual, L24, s'aprecia al cartell
del carrer de la portada), a la perifèria de Liverpool, on es va criar i va
passar la seva infància, pel que era d'esperar que, sense arribar a ser una
obra conceptual, tingui la nostàlgia com a fil conductor, el que pot suposar el
millor actiu o el pitjor llastre segons el criteri de cada oient, aquí ho
deixo.
Un LP musicalment eclèctic, gens estrany en el seu autor, qui, per
cert, interpreta gairebé tots els instruments, produït per Andrew Watt,
un jove de 35 anys però prou experimentat i de perfil clàssic -coautor, a més a
més de cinc de les catorze tracks- que ha sabut respectar, sense
esforçar-se massa a dissimular, les limitacions vocals d'un Macca que,
amb 83 anys, ens ofereix una obra que, sense estar entre les millor de la seva
carrera, supera amb escreix la majoria de les produccions recents.
Un disc inicialment encetat amb As You Lie There, en la que rememora
un amor secret de l'escola, seguit de temes introspectius, inspirats en records
de joventut com Days We Left Behind ( i la seva relació amb John
Lennon), Down South (en la que evoca els viatges amb bus amb George
Harrison, sempre "cap al sud"), Salesman Saint (un
homenatge a la resiliència dels seus pares durant la II Guerra Mundial) o el
darrer, Momma Gets By (a la seva mare, la que, sense queixar-se mai,
"se'n surt de tot"), així com el curiós Home To Us, que no
destaca per la seva qualitat sinó per contenir el primer duet de la història
amb Ringo Starr, l'antic bateria dels fab four, als qui
acompanyen en el cors ni més ni menys que les senyores Chrissie Hynde,
de The Pretenders, i Sharleen Spiteri, de Texas.
I, d'aquestes, he triat com a CdD l'esmentada Days We Left Behind,
una sentimental balada a la que la fràgil veu de l'octogenari i els
senzills arranjaments donen sensació d'autenticitat, en la que rememora
("Mirant enrere en blanc i negre..." ) les seves primeres trobades i
la complicitat que va establir ("vam escriure un codi secret...") amb
Lennon, en un ambient juvenil ("bars plens de fum i guitarres
barates..."), una de les línies de la qual ("els nois de Dungeon
Lane", referint-se al parell que li van robar el rellotge) dona nom a
l'LP.
Una composició en la que l'autor s'acompanya de piano,
guitarra acústica i baix, i unes harmonies vocals marca de la casa, en la que
se'ns recorda que res no està fet per durar, que res no queda igual o que no
podem oblidar els “dies que vam deixar enrere". Un petit tast d’un disc en
el que potser no trobarem aquelles memorables melodies del passat, però que ben
be podria suposar l’epíleg a la brillantíssima trajectòria d’un home al que no
li queda res per demostrar però que segueix donant-ho tot, pel que mereix la
meva més profunda admiració i que hauria estat ideal per inaugurar, el pròxim
mes de setembre, després de les vacances estivals, la següent temporada del blog,
si no fos que, per a aquell dia, us tinc preparada una altra sorpresa.
-PAUL McCARTNEY. Days We Left Behind. The Boys Of Dungeon Lane (2026).

Es comunica als seguidors del blog que durant el mes d'agost no es publicarà la CdD.
ResponElimina