L’estranya parella (La bella i la bèstia) -1:
La confluència de dos artistes d’estils tan allunyats semblava tan
improbable que he decidit anomenar la sèrie d’aquest quatrimestre com
la famosa obra, The Odd Couple (Neil Simon,
1965), portada al cinema (Gene Saks, 1968) amb Jack Lemmon i Walter Matthau com
a protagonistes i a teatres d’arreu del mon,
i concretament a casa nostra, amb el títol de “L’estranya parella”,
amb els entranyables Joan Pera i Paco Morán.
Una atípica parella -formada pel bregat cantautor americà MARK LANEGAN i
la escocesa ISOBEL CAMPBELL, cantant
i violoncel·lista que va formar part inicialment i sempre a
l’ombra de l’indiscutible Stuart Murdoch, dels meus
estimats Belle & Sebastian- que entre el 2006 i
el 2010 va donar com a fruit tres interessants àlbums que repassarem en el
següent post sobre aquests a qui molts del seus fans es refereixen com “la
bella i la bèstia”.
Una col·laboració a l’acabar la qual vaig perdre la pista de la
de Glasgow fins fa uns mesos en que va publicar probablement el
seu millor treball, There Is No Other (2020), poques
setmanes abans de que ho fes Lanegan amb Straight Songs Of Sorrow (2020),
el darrer d’una dilatada discografia que intentaré resumir tot seguit.
Una carrera iniciada al seu estat natal de Washington, superant alguns
problemes amb la llei per culpa d’unes addicions que el perseguiran tota la
vida, liderant el grup de grunge amb tocs psicodèlics Screaming Trees,
amb els que, jugant en una categoria inferior a bandes que dominaven la escena
a Seattle com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden o Alice In Chains,
va publicar set LP’s, dels que en destacaria el sisè, Sweet Oblivion (1992),
al temps que iniciava una carrera en solitari que ha compaginat amb
múltiples projectes, a més a més del que ens ocupa amb la Campbell, com
l’efímera “superbanda” Mad Season, Queens Of The Stone Age
(QOTSA), The Twilight Singers i The Gutter Twins (tots
dos amb un altre vell conegut del blog, Greg Dulli,
de The Afghan Wigs) o Soulsavers i col·laboracions diverses
amb artistes com UNKLE, Slash (de Guns N’
Roses), Warpaint, Massive Attack, Moby, Neko Case
(de The New Pornographers), Duke Garwood o Josh Homme (el
líder dels QOTSA).
Tornant a la seva carrera com a solista, que ja va per als 30 anys, ha
publicat una dotzena d’àlbums, dels que, per sobre del seu debut, The Winding Sheet (1990),
en el que el van acompanyar ni més ni menys que Kurt Cobain i Krist Novoselic (de
Nirvana), en destacaria el segon, Whiskey For The Holy Ghost (1994), Scraps At Midnight (1998),
I’ll Take Care Of You (1999), un disc de
versions de temes d’artistes diversos com Tim Hardin, Eddie Floyd i Booker T. Jones o
del seu admirat Jeffrey Lee Pierce (el líder
de The Gun Club); Field Songs (2001), Bubblegum (2004),
en el que, entre altres, hi van participar el seu
amic Josh Homme i Nick Oliveri
(també QOTSA), Greg Dulli, PJ Harvey, Izzy Stradlin i Duff McKagan (de Guns N’
Roses) i Wendy Rae Fowler, la seva ex, acreditats
com The Mark Lanegan Band; Blues Funeral
(2012) i el darrer, l’esmentat Straight Songs Of Sorrow,
al que dedicarem el quart post.
Una prolífica carrera marcada pel blues dels seus amors, al que ha
incorporat elements del folk, el rock alternatiu i la
electrònica, amb la seva envejable veu de tenor en primer pla i de la que he de
triar dues CdD, per als post números 1 i 4, previstos per a les properes
setmanes. I començarem per un disc que, tot i poder-se considerar inferior a
d'altres abans esmentats, té un significat especial per a mi, pel fet de ser
aquell amb el que el vaig conèixer. Em refereixo al també esmentat Scraps At
Midnight, el tercer de la seva discografia en solitari, gravat al Rancho de
la Luna, en ple desert californià de Joshua Tree i co-produït amb el seu
col·laborador habitual, Mike Johnson, conegut també per ser el baixista
que va substituir a Lou Barlow als Dinosaur Jr. el líder dels
quals, J. Mascis, contribueix per cert en un tema interpretant el
piano.
Un àlbum terapèutic en el que Lanegan, a l'alta d'un centre de
rehabilitació del que en va sortir reforçat, (si em permeteu el tòpic) exorcisa
els seus dimonis, que no son pocs, amb texts al voltant de la pèrdua, el pecat
i la redempció, en dotze tracks que interpreta amb una passió que, per
moments, evoca mites com John Cale, Tom Waits o Nick Cave,
dels que en destacaria l'inicial, Hospital Roll Call, Hotel, Whells, la
coda final de més de vuit minuts, Because Of This, i la CdD, Stay,
una commovedora balada en la que un amant abandonat suplica poder romandre al
costat del seu objecte de desig, i no és tan el que diu sinó la entrega amb la
que ho fa, com podeu comprovar a la tornada:
Down like the rain, down
like the rain
Comin' down like the rain
comin' down
Oh I wanna be there by your
side
'Cause
this feels like dyin', babe
Let me stay around , let me
stay around.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada