Streets Of Your Town (The Go-Betweens)

M'agradaria que la CdD contribuís d'alguna manera a reparar el greuge històric que suposa la falta de reconeixement d'un dels millors grups de pop-rock australians de tots els temps, THE GO-BETWEENS. 

Format a Brisbane per Robert Forster i Grant McLennan, dos amics de la Universitat de Queensland, cantants, guitarristes i habilíssims compositors amb un escrupolós 50% cada un, dels aparentment diferents estils dels quals, irònic i punyent el primer i sensible i malenconiós el segon, en resultava una obra homogènia a la que era difícil a qui atribuir l'autoria, una mica com succeeix, salvant totes les distàncies que vulgueu, en el cas de John Lennon i Paul McCartney a The Beatles...o de Bernat Sánchez i Albert Rams als nostres més propers i (snif) enyorats MiNE!

Seguint els passos dels seus paisans i amics, The Birthday Party de Nick Cave, van emigrar a Londres (UK) per iniciar, amb incomptables canvis d'alineació, una carrera tan reconeguda per la crítica com indiferent per al gran públic (us sona allò de "grup de culte"?), ni tan sols amb el cinquè disc, Tallulah (1987) ni, una vegada de retorn a Sydney, amb el definitiu 16 Lovers Lane (1988), el que va suposar la seva dissolució.

I va ser que durant una dècada vam poder gaudir de sengles carreres en solitari dels dos líders fins que una invitació per actuar en el Xé aniversari de la revista francesa Les Inrockuptibles va propiciar la reagrupació de la banda i la gravació de tres àlbums més, dels que en destacaria The Friends Of Rachel Worth (2000) i Oceans Apart (2005), a l'alçada dels dos abans esmentats i que presagiaven una llarga carrera, truncada definitivament per la mort sobtada de McLennan als 48 anys.

16 Lovers Lane, probablement la seva obra més cohesionada, és una col·lecció de temes sensuals sobre les relacions amoroses, en un turbulent moment en el que McLennan iniciava la seva amb la corista i violinista del grup Amanda Brown i Forster trencava amb la baterista Lindy Morrison. Un disc líricament tan ric i agut com musicalment exuberant, amb un tractament de guitarres acústiques memorable, al que no és aliè el baixista i tercer guitarrista John Willsteed, qui completa la que podem considerar formació "clàssica" del grup, i uns subtils arranjaments de cordes i metalls que embolcallen les elegants melodies que els haurien d'haver immortalitzat. 

Un àlbum de dotze tracks, dels que en destacaria l'inicial Love Goes On, Quiet Heart, Was There Anything I Could Do?, You Can't Say No Forever, la meva favorita però de la que no he trobat cap vídeo per il·lustrar aquest post, tot el contrari del seu hit més conegut i que he acabat triant com a CdD, Streets Of Your Town, el contrast entre una melodia romàntica que parla d'esposes colpejades i ganivets esmolats, amb la modèlica tornada que fa:

          Round and round up and down

          Through the streets of your town

          Everyday I make my way

          Through the streets of your town

 - THE GO-BETWEENS. Streets Of Your Town. 16 Lovers Lane (1988).

Could Be You (Allah-Las)

ALLAH-LAS és un grup de rock de Los Angeles, Califòrnia (USA), tres membres del qual es van conèixer treballant en una coneguda botiga de discos del Sunset Bulevard, el que els permetia escoltar molta música tot i què sembla que la recerca es va aturar en el so psicodèlic dels anys 60. I és així que en la seva obra apreciem explícitament influències de molts coneguts d'aquest blog (l'autor del qual no ha amagat mai la seva predilecció per aquest estil, ara en revifalla) com The Beatles, The Beach Boys, The Doors, The Zombies, 13th Floor Elevators, Love, els primers Pink Floyd o The Velvet Underground (vegeu John Cale i Lou Reed).

Si amb els dos primers discos, l'homònim Allah-Las (2012) i Worship The Sun (2014), produïts per Nick Waterhouse, van obtenir molt bona acollida, en base al seu so alhora alegre i malenconiós, el tercer, Calico Review (2016) ha estat el de la seva consagració. Canviant de discogràfica, prescindint d'ajuda externa i incorporant nous instruments com la viola, el clavicordi, el mellotron i el theremin, l'àlbum ha estat enregistrat al Valentine Recording Studio, reobert desprès de més de tres dècades fora d'ús i amb la mateixa consola de gravació (suposo que desprès de treure-li la pols!) que van utilitzar The Beach Boys per al seu mític Pet Sounds (1966). I alguna cosa se'ls ha quedat empegada perquè el resultat és espectacular, unes harmonies i una atmosfera embriagadores, veritablement res que no s'hagi fet abans, però no exempt de personalitat. Per a mi un grup a l'avantguarda d'aquest nou "revival" psicodèlic que ha ressuscitat un estil que, per la constant recerca de novetats, semblava mort i enterrat fa mig segle.

Del grapat de bons temes del disc, com l'inicial Strange Heat, Satisfied, 200 South La Brea o Place In The Sun, pel compromís, gairebé sempre complert, de publicar una sola CdD cada setmana, he hagut d'escollir un dels tretze tracks i he triat el número tres, Could Be You, amb les seves guitarra i bateria "garatgeres" que tant ens evoquen els esmentats The Velvet Underground, a la que ens proposen una cosa no tan fàcil com deixar-nos anar i no resistir-nos als canvis.

- ALLAH-LAS. Could Be You. Calico Review (2016).

Roads (Portishead)

El teclista i productor Geoff Barrow ja havia treballat amb altres icones de la escena local del que es coneixeria com a Bristol Sound com Massive Attack i Tricky quan es va unir a la cantant Beth Gibbons per formar un grup al que va batejar amb el nom del seu poble a l’oest d’Anglaterra (UK), PORTISHEAD, per a la gravació del primer disc del qual van contractar a un guitarrista amb amplia experiència en el mon del jazz, Adrian Utley, qui, finalment coautor de vuit temes, acabaria com a tercer membre oficial.

El seu so inicial el podem qualificar sens dubte d'experimental, amb ritmes lents ("downtempo") i estructures poc convencionals que barrejaven música electrònica amb elements del cool-jazz, el blues, el soul, el hip-hop, el dub i sons prèviament gravats ("samples") que dona la sensació a l'oient d'estar realitzant un viatge ("trip"), per el que es va etiquetar amb el nom de "trip-hop", per cert sempre rebutjat pels interessats (vegeu aquí).

El seu disc de debut, Dummy (1994) va ser un èxit sensacional i està considerat el millor del seu any de publicació i, per a molts, de la dècada dels 90, provocant una allau d'imitadors, els únics dels quals val la pena recordar son Morcheeba, que es van aprofitar de que el grup va desaparèixer d'escena per preparar un segon disc que trigaria tres anys a veure la llum. L'homònim Portishead (1997), demostrant el nul interès dels autors per l'aspecte comercial, accentua el caràcter inquietant del primer i requereix de diverses escoltes, a cada una de les quals, però, resulta més fascinant. 

El trio, en un estat de forma sensacional, va presentar aquell any un espectacle únic amb sublims arranjaments orquestrals al Roseland Ballroom de New York (USA) que va ser gravat en directe (vegeu el vídeo) i publicat amb el títol de Roseland NYC Live (1998), moment en el que cada membre va emprendre sengles projectes personals, havent d'esperar-nos 10 anys fins al següent disc, tercer gravat en estudi i anomenat precisament així, Third (2008), que els ha tornat a l'Olimp, ja sense rastres del (per ells) injuriat trip-hop.

I què podem dir de Dummy que no sigui que és un àlbum perfecte? Si els temes estan excel·lentment composats, la producció, amb la participació de l'enginyer Dave McDonald, és tècnicament impecable, farcida d'efectes de scratch, loops i samples i la interpretació vocal de la Gibbons, plena de  xiuxiuejos i gemecs, l'ha dut a la comparació amb dives com Billie Holiday, Nina Simone o, com dèiem al darrer post, el divendres passat, Dusty Springfield.

Un disc d'onze tracks, que comença amb Mysterons i Sour Times i acaba, 45 minuts desprès i igual de magistralment, amb Glory Box, camí en el que, sense afluixar ni un moment l'ambient de tensió cinematogràfica, gaudirem de temes com Numb o, el que, tot i ser menys conegut, Roads, he triat com a CdD en base als majestuosos arranjaments orquestrals i la dramàtica veu de Beth Gibbons quan fa:

                  Ohhh, can't anybody see

                  We've got a war to fight

                  Never found our way

                  Regardless of what they say...

- PORTISHEAD. Roads. Dummy (1994).

Son Of A Preacher Man (Dusty Springfield)

Nascuda Mary O'Brien, havent triomfat precoçment amb el trio de pop-folk vocal The Springfields, que formava amb el seu germà Dion i amb Tim Feild, i ja amb el nom artístic de DUSTY SPRINGFIELD, la nostra protagonista d'avui va iniciar una carrera en solitari amb clares influències  dels grups de noies de la Tamla Motown Records de Detroit, Michigan (USA). 

I, amb discos com A Girl Called Dusty (1964), You Don't Have To Say You Love Me (1966) o The Look Of Love (1967) es va convertir en la millor  intèrpret de pop-soul blanc, o "blue eyed soul", com sabreu els més atents seguidors del blog (vegeu aquí), a més a més d'una autèntica icona del moviment "mod" en el moment àlgid del Swinging London dels primers anys 60, l'imponent pentinat cardat ros oxigenat (de natural era pellroja) i el maquillatge d'ulls de la qual imitaven milers de joves.

L'adveniment de la cultura hippie i del rock psicodèlic li va suposar una pèrdua de popularitat que va voler redreçar traslladant-se a Memphis, Tennessee (USA) i fitxant per la multinacional Atlantic Records que va posar a la seva disposició tots els mitjans per gravar un àlbum sensacional, Dusty In Memphis (1969), molt ben acollit per la crítica però amb el que, incomprensiblement, no va recuperar l'èxit massiu, el que tampoc va succeir en LP's següents com A Brand New Me (1970) o Cameo (1973), el que li va comportar una greu crisi personal, amb l'addicció a la cocaïna inclosa, de la que no es recuperaria fins que va participat en la gravació d'un tema del disc Actually (1987), de The Pet Shop Boys, que li produirien el seu Reputation (1990), en plena era tecno, penúltim de la seva carrera, que acabaria amb la seva mort, víctima d'un càncer de mama, el 1999, amb 59 anys.

Tornant a Dusty In Memphis, val a dir que no va ser un disc fàcil de gravar. Tot i què Atlantic li va proporcionar l'equip de músics de sessió de la casa, com The Memphis Cats, les vocalistes The Sweet Inspirations i un brillant equip de productors, liderat per Jerry Wexler, la personalitat que Dusty havia demostrat a la vida, en moments com l'enfrontament amb el govern de Sudàfrica, on es va negar a cantar en un auditori segregat racialment, al menystenir en un concert a part de la família reial britànica, afirmant alegrar-se de que la reialesa no estès confinada a la llotja, per a alegria d'un auditori ple de gais i lesbianes o reconeixent ella mateixa la seva bisexualitat (definir-se homosexual hauria estat massa per a la època) no es corresponia amb la inseguretat a l'hora de cantar, el que treia de polleguera a Wexler fins a l'extrem que les preses de veu es van acabar fent a New York.

Però el resulta final va ser una obra excepcional, el seu millor treball i, malgrat el fracàs comercial, un dels millors discos de tots els temps. Un àlbum d'onze tracks, als que, en successives reedicions, se'n han anat afegint, així, si en la remasteritzada  llançada en CD del 1988 en van ser tres, la de luxe del 1999 en conté catorze més, sense millorar el perfecte repertori original.

Una obra mestra que, per la seva sofisticació, ha influït en el so de dècades posteriors, com el trip-hop i en artistes actuals com Adele o la malaurada Amy Winehouse, que conta com a compositors a "monstres" com Carole King, Randy Newman, Michel Legrand, el tàndem Burt Bacharach-Hal David o John Hurley i Ronnie Wilkins, els autors de la CdD, Son Of A Preacher Man.

La lletra d'aquesta tracta de la relació secreta d'una dona amb el fill d'un respectat predicador i els autors la van oferir inicialment a Aretha Franklin qui, casualment filla de predicador, la va rebutjar, tot i què, desprès de l'èxit de la Springfield, la va acabar gravant un parell d'anys desprès, sense superar, a l'igual que les versions de Nancy Sinatra, Liza Minnelli, Dolly Parton, Tina Turner, Janis Joplin i alguna altra,  la que escoltareu a continuació.

- DUSTY SPRINGFIELD. Son Of A Preacher Man. Dusty In Memphis (1969).