Bend Beyond (Woods)

La passada tardor, baixant de l'Albayzín cap al centre de la ciutat de Granada, ens vam aturar en aquesta agradable terrassa de la Plaça de San Gregorio, la fotografia de la qual il·lustra el post, i, mentre fèiem una canya, la M. em va preguntar quin era el grup tan bo que sonava pels altaveus. Ferit en el meu orgull vaig haver de recórrer a Shazam, la coneguda App de l'smartphone per obtenir resposta, que no va ser altra que WOODS, la prolífica banda de Brooklyn (New York, USA) que, liderada pel compositor, cantant i guitarrista Jeremy Earl, ha publicat pràcticament un disc per any des dels seus inicis al 2005.

Si al començament es caracteritzaven per un estil folk-rock de garatge, gravat amb un mínim de recursos (allò al que ens referim habitualment com a baixa fidelitat o lo-fi) en cintes de cassette als estudis Woodsist, propietat del mateix Earl, amb el temps, paral·lelament al perfeccionament tècnic en el procés de producció que permet gaudir encara més de les cristal·lines guitarres acústiques, i mantenint el característic falset del cantant, ho ha fet la qualitat melòdica, el que els ha suposat el reconeixement de la crítica i d'un nombre cada vegada més gran de seguidors, entre els que ja ens contem nosaltres.

Això ha succeït a partir del tercer àlbum, Songs Of Shame (2009), i els següents, At Echo Lake (2010), Sun & Shade (2011) i Bend Beyond (2012) -precisament els quatre en els que va participar com a baixista un conegut del blog, Kevin Mörby (vegeu aquí)- nivell que han mantingut en els dos darrers, With Light And With Love (2014) i el recent City Sun Eater In The River Of Light (2016), que en vindran a presentar el proper dijous 6 d'abril a la sala Apolo de Barcelona.

Com veieu, les paraules llum i sol son recurrents en els títols de les seves obres, el que ens evoca més aviat la Califòrnia amarada de sol i brisa marina que no el seu Brooklyn natal, observació aplicable a la seva música, amb trets psicodèlics en perfecte equilibri entre la eufòria i la malenconia amb reminiscència a artistes de la west-coast dels anys 60 com The Byrds, Love, The Beach Boys o Neil Young. 

Als seguidors del blog que, com jo mateix fins fa poc, no els coneixeu, us recomano endinsar-vos en la seva obra amb l'esmentat Bend Beyond, un disc de 12 curts tracks a consumir en 32 minuts, que comença fantàsticament amb la homònima Bend Beyond, Call In A Cup, Is It Honest?...i acaba millor, amb la triada final de Size Meets The Sound, Impossible Sky i Something Surreal. 

I com a CdD, és clar, la cançó que sonava aquell assolellat migdia a Granada i que espero tornar a escoltar el dijous que ve a l'Apolo.

- WOODS. Bend Beyond. Bend Beyond (2012).

Yellow Moon (The Neville Brothers)

Els germans Art, Cyril, Aaron i Charles Neville van engegar als anys 60 sengles carreres musicals per separat, els dos primers inicialment com a músics de sessió, com a teclista i bateria respectivament, per altres artistes com Patti LaBelle o Robert Palmer, sota la direcció de l'afamat productor i paisà Allen Toussaint i, posteriorment, amb el seu propi grup de funk, The Meters; Aaron com a solista i Charles com a saxofonista de jazz a New York fins que el seu oncle George Landry, conegut com a "Big Chief Jolly" els va convèncer l'any 1976 per gravar The Wild Tchoupitoulas amb el Mardi Gras Indian Grup que dirigia, per al carnaval de la seva New Orleans, Louisiana (USA) natal.

I així va ser que, a partir d'aquí, amb la intenció de gestionar el negoci familiar evitant l'abús que prèviament havien patit per part de la industria, van unir els seus interessos com a THE NEVILLE BROTHERS, i van publicar discos com l'homònim The Neville Brothers (1978) o Fiyo On The Bayou (1981), amb els que van obtenir un notable reconeixement però no més enllà de la seva zona d'influència, ni tan sols amb el següent Uptown (1987), a la gravació del qual van participar figures com Branford Marsalis, Keith Richards (de The Rolling Stones), Jerry Garcia (de Grateful Dead) o Carlos Santana.

Però quan semblaven condemnats a convertir-se en llegendes de la escena local de la exuberant ciutat dels pantans va aparèixer un vell conegut del blog, el canadenc Daniel Lanois, que amb una producció atmosfèrica i etèria va conjugar l'inconfusible batec de la secció rítmica dels Metters amb les miraculoses veus, amb Aaron al capdavant, per crear la seva obra mestra, Yellow Moon (1989), no superada en la mitja dotzena d'àlbums d'estudi -ni en directe, com Live In The Planet Earth (1994)- posteriors fins a la seva dissolució, a la que va contribuir l'èxode massiu a conseqüència del tràgic huracà Katrina l'any 2005.

A Yellow Moon la esotèrica batuta de Lanois, amb una eventual participació del seu soci Brian Eno (vegeu aquí), posa cada cosa al seu lloc, les veus i els arranjaments son espectaculars i els temes estan intel·ligentment seqüenciats, cosa complicada si tenim en conte la barreja d'estils, fruit dels diversos gustos personals dels artistes, que van del tribalisme afrocubà al pop, passant pel rhythm & blues, el soul, el funk i el jazz, el dixieland, sense oblidar els estils que formen part del teixit musical de la ciutat criolla, el zydeco i el cajun.

Es tracta d'un disc amb dotze tracks, cinc dels quals son versions de temes aliens, de les que en destacaria dues de Bob Dylan, With God On Our Side i The Ballad Of Hollis Brown, i A Change Is Gonna Come, de Sam Cooke, amb qui, per la seva estremidora interpretació, ha estat comparat Aaron Neville i la resta originals, composades per diversos autors, amb participació o no dels germans, de les que he triat com a CdD l'homònima Yellow Moon, la història d'un amant desemparat que busca consol en la lluna, acreditada al mateix Aaron, i que podeu escoltar en el vídeo següent, amb il·lustres convidats com Herbie Hancock i John Hiatt.

- THE NEVILLE BROTHERS. Yellow Moon. Yellow Moon (1989).

Fill In The Blank (Car Seat Headrest)

Will Toledo és un jove músic nord-americà de Virginia, actualment resident a Seattle, Washington, que, des del 2010 al 2013, ha publicat una dotzena de discos a la plataforma digital Bandcamp, gravats de manera casolana, el que habitualment anomenem en "baixa fidelitat" (lo-fi) amb el programa que porta incorporat el seu ordinador portàtil, el micròfon del qual va descobrir que recollia millor la veu si cantava des del seient del darrera, penjant el PC al "suport per al cap del seient del cotxe" (el que habitualment anomenem “reposacaps”), terme que es va convertir en el seu nom artístic.

Aclarit el dubte que aquest extravagant nom de CAR SEAT HEADREST us devia suscitar, direm que als 23 anys ja porta dos àlbums publicats per una discogràfica, concretament Matador Records, molt ben acollits per la crítica i el públic. I si el primer, Teens Of Style (2015), no era més que una col·lecció de temes prèviament gravats i autoeditats a la Bandcamp, el segon, Teens Of Denial (2016), amb l'acompanyament d'una banda completa i una producció definitivament neta i ambiciosa a càrrec de Steve Fisk, el podem considerar el seu debut pròpiament dit i, en el meu parer, per la porta gran. 

Un disc llarg, de més de 70 minuts, d’indie-rock basat en guitarres elèctriques i acústiques que ens evoquen vells coneguts del blog com Dinosaur Jr, Pixies o Yo La Tengo i a altres que estan per ser-ho, com Pavement, Guided By Voces o Wire, amb estructures melòdiques complexes i poc convencionals i lletres introspectives que retraten amb mal humor tota una generació de joves, la seva, maltractada econòmicament per la cobdícia de les anteriors.

Un àlbum del qual se'n van haver de destruir còpies físiques per un valor de 50.000 $, al no obtenir finalment el permís de Ric Ocasek, per incloure una versió de Just What I Needed, un tema de The Cars, però que podreu escoltar en la versió digital que corre per la xarxa titulada  Just What I Needed/Not Just  What I Needed , i del que en destacaria altres tracks com Destroyed By Hippie Powers, Drunk Drivers/Killer Whales o The Ballad Of The Costa Concordia, en el que utilitza el naufragi provocat per l'infame capità italià com a metàfora per una crítica social sobre la lluita entre l'individu i la comunitat, una sensacional composició, la durada de la qual, més de 11 minuts, se'n surt de l'estàndard de la CdD, per el que he escollit com a tal la que obre el disc, la també magnífica Fill In The Blank, que comença reconeixent "estar tip d'omplir l'espai en blanc":

          

      I'm so sick of (fill in the blank)...

i reivindica el seu dret a estar deprimit a la tornada:

     You have no right to be depressed

            You haven't tried hard enough to like it

          Haven't seen enough of this world yet

           But it hurts, it hurts, it hurts, it hurts... 

- CAR SEAT HEADREST. Fill In The Blank. Teens Of Denial (2016).

I Want To See The Bright Lights Tonight (Richard & Linda Thompson)

Richard Thompson és un compositor, cantant i, sobretot, extraordinari guitarrista que, als 18 anys, va ser un dels fundador de la pionera banda de folk-rock britànica Fairport Convention, amb qui, entre el 1968 i el 1970, va gravar cinc LP, tres dels quals, What We Did On Our Holidays (1969), Unhalfbricking (1969) i Liege & Lief (1969), no haurien de faltar a les vostres discoteques.

L'estil del grup combinava les versions de grups californians, amb una especial influència de The Byrds i de The Mamas & The Papas, i de cançons tradicionals angleses amb composicions pròpies, amb diferents punts de vista al respecte entre els seus membres, el que va provocar continus canvis en la formació, de la que durant un temps en va formar part una de les millors cantants de la època, la malaurada Sandy Denny -morta precoçment al 1978, amb 34 anys, víctima d'un traumatisme cranial per una caiguda per les escales, probablement a conseqüència de la seva addicció a l'alcohol, els analgèsics i la cocaïna- i fins i tot la dissolució temporal entre el 1979 i el 1985.

El mateix Thompson els va deixar el 1971 per treballar com a músic de sessió d'artistes com John Martyn, Al Stewart, Nick Drake o l'esmentada Sandy Denny i iniciar una carrera en solitari que no hauria començat amb bon peu amb Henry The Human Fly (1972) si no fos perquè en el disc, a més a més de la Denny, hi cantava una tal Linda Peters, que acabaria convertida en la seva esposa, així com parella artística en el duo RICHARD & LINDA THOMPSON amb el que han passat a la història de la música popular, fonamentalment pel seu àlbum de debut, el sensacional I Want To See The Bright Lights Tonight (1974).

Dissortadament, l'èxit artístic no va anar acompanyat del comercial, ni en aquest LP ni en els dos següents, motiu pel que, probablement, la parella, convertida a l'islam, va ingressar en una comunitat sufí en la que van romandre dos o tres anys, a la tornada de la qual van publicar tres àlbums més, el darrer dels quals, el també magnífic Shoot Out The Lights (1982) amb el matrimoni fent aigües. La inevitable separació artística va portar el guitarrista a viatjar amb regularitat als USA i ha anat gravant, fins a la actualitat un parell de dotzenes de discos i participant en múltiples col·laboracions com amb David Byrne (de Talking Heads), Bonnie Raitt, la seva ex i el seu propi fill, Teddy Thompson.

Les seves composicions han estat versionades per grans artistes de tots els temps vells coneguts del blog com REM, Elvis Costello, Dinosaur Jr i molts més, que el consideren un dels millors guitarristes de tots el temps, reconeixement que el 2011 va arribar fins al seu nomenament com a Oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic i al Doctorat Honoris Causa per la Universitat d'Aberdeen, a Escòcia, país natal del seu pare, detectiu d’Scotland Yard.

"...Bright Lights...", publicat més d'un anys desprès d'haver estat gravat, a conseqüència de l'encariment del preu del vinil per un embargament de petroli, és una obra mestra atemporal en la que podem gaudir de la magistral, tot i què discreta, guitarra de Richard i de les seves composicions, fosques i ombrívoles, en les que retrata la desolació de la condició humana, exemplificada en les capes socials més baixes de la societat britànica, com els lladres, els borratxos i els sense-sostre, interpretades vocalment per un o altre, com les inicials When I Get To The Border o The Calvary Croos (una de les meves preferides de l’àlbum) per ell o les següents Withered And Died i la homònima, i CdD d'avui, I Want To See The Bright Lights Tonight per ella, posseïdora d'una veu d'una qualitat tan suprema, tan clara i rica en matisos però encara més potent que la de la Denny, que ha fet de la parella una de les més venerades de la història del rock.

A continuació podeu gaudir del tema en el moment de la seva publicació i, com a "bonus", una entranyable versió acústica, enregistrada per l'autor, només fa tres anys. 

- RICHARD & LINDA THOMPSON. I Want To See The Bright Lights Tonight. I Want To See The Bright Lights Tonight (1974).

I Wanna Prove To You (The Lemon Twigs)

Do Hollywood (2016), l'àlbum de debut del combo de Long Island, New York (USA) THE LEMON TWIGS, ha generat una gran expectació, sobretot entre aquells que, per edat (com el mateix autor d'aquest blog) o per gustos, ens hem criat i estimem la música popular dels anys 60 i 70.

I, donat que el disc és un compendi de totes les èpoques del rock, amb deutes especialment a The Beatles i a The Beach Boys, però també a Big Star, The Kinks, Todd Rundgren, Harry Nilsson, Queen, els Wings de Paul & Linda McCartney i, fins i tot, els primitius Pink Floyd, no ens hauria d'estranyar el seu èxit, si no fos que el grup està liderat pels germans Brian i Michael D'Addario, de només 19 i 17 anys, respectivament. Es tracta de dos autèntics nens prodigui, fills del compositor, músic de sessió i productor Ronnie D'Addario, que des de l'escola primària toquen en bandes, interpretant diversos instruments que s'intercanvien en els concerts, en els que, amb l'acompanyament dels seus amics Megan Zeankowski al baix i Danny Ayala als teclats i cors, generalment cada un canta els seus propis temes, que composen per separat.

El disc, gravat a Los Angeles, Califòrnia, produït per Jonathan Rado, el teclista d'uns altres depredadors del passat i vells coneguts de la CdD, Foxygen -qui, per cert, acaben d'editar un nou àlbum, Hang (2017)- i publicat per la llegendària discogràfica britànica 4AD, líricament tracta dels sentiments personals propis de la seva edat però musicalment és sorprenentment sofisticat, des de les melodies i harmonies fins als arranjaments, als que no és aliè l'esmentat Rado, que participa tanmateix en labors de guitarra i percussió electrònica.

I és que aquests nens que, des de ben petits -com el d'aquesta foto que ja us vaig mostrar en el seu dia (vegeu aquí)- han anat assimilant informació de la col·lecció de discos de la família, han demostrat una gran capacitat per processar-la per, sense que sembli passada de moda, donar-li un toc contemporani.

Com a CdD he triat el tema que obre magistralment l'àlbum, una melodia enganxosa amb un so atemporal titulada I Wanna Prove To You que us farà entrar ganes d'escoltar la resta del disc, en el que us garanteixo que trobareu sorpreses a cada cantonada.

- THE LEMON TWIGS. I Wanna Prove To You. Do Hollywood (2016).