I Don't Like Mondays (The Boomtown Rats)

Els seguidors del blog que em coneixeu personalment, i identifiqueu les sigles CdD i FCGD, sabreu que a mi, com a Robert Smith, de The Cure, m'agraden els divendres (vegeu aquí) i, com a la majoria de la gent, no gaire els dilluns, es clar que no tan poc com per a donar lloc a aquesta composició de THE BOOMTOWN RATS, un grup musical irlandès en actiu entre els anys 1977 i 1985, liderat per tot un personatge, en Bob Geldof.
Carismàtic compositor i cantant, ocasionalment actor (protagonista de la pel·lícula The Wall, sobre el disc homònim de Pink Floyd) i, sobretot, activista polític (sovint controvertit), dedicat fonamentalment a combatre la fam a Etiòpia i a la resta del continent africà, amb múltiples iniciatives, de les en destaca el famós concert Live Aid, el 1985, celebrat simultàniament als estadis de Wembley, a Londres (vegeu el vídeo), i al de John F. Kennedy, de Philadelphia, motiu pel que va ser condecorat per la reina d'Anglaterra amb la Ordre de Cavaller de l'Imperi Britànic.

El seu estil musical inicial era l'imperant a la època, la new wave, però al llarg dels seus sis LP va anar derivant cap a altres, com el reggae, amb el que va anar perdent la identitat i, el que és pitjor, el favor dels seus seguidors, fins a desaparèixer, tot i què el 2013 es van reunir alguns del membres fundacionals, sense que se'n hagi sentit a parlar gaire més.

Els seus treballs més representatius son el segon, A Tonic For The Troops (1978), amb el single del qual, Rat Trap, es van fer populars i el tercer, The Fine Art Of Surfacing (1979), la publicació del qual va anar precedida d'un altre single que els col·locaria al número 1 de tot el mon,excepte als USA, on van sofrir el boicot de moltes emissores de ràdio que consideraven el tema, com veureu, massa sòrdid.

L'àlbum conté unes quantes cançons interessants com Someone's Looking At You, Diamonds Smiles o Nothing Happened Today però cap d'elles pot fer ombra a la CdD d'avui, I Don't Like Mondays, un tema en el que es va inspirar en Geldof al llegir casualment un teletip en una agència de notícies.

Concretament tractava sobre una adolescent de 16 anys anomenada Brenda Spencer (vegeu la fotografia), que el matí del dia 29 de gener de 1979, demà passat farà 38 anys, va agafar el rifle semiautomàtic del calibre 22 que li havia regalat el seu pare per Nadal, en lloc del radiocassette que ella havia demanat i, des de la finestra de la seva habitació, es va posar a disparar a tort i a dret contra els nens que en aquell moment estaven entrant a l'escola primària Grover Cleveland del davant de casa seva a San Diego (Califòrnia).

Amb el resultat de vuit alumnes i un policia ferits i el director i el conserge de l'escola, que van intentar amb el seu cos protegir els nens, morts, la homicida seria condemnada a 25 anys de presó, però el que va inspirar a Geldof per compondre la cançó va ser el que, a la pregunta de per què ho havia fet, sense mostrar cap mena de penediment la criminal va contestar: "No m'agraden els dilluns". D'aquí la famosa tornada de la agredolça CdD:

   

    

     Tell me why?

     I don't like mondays...

    

      I want to shoot

     The whole day down.

- THE BOOMTOWN RATS I Don't Like Mondays. The Fine Art Of Surfacing (1979).

Give It Away (Red Hot Chili Peppers)

Per al seu onzè disc d'estudi, The Getaway (2016), els RED HOT CHILI PEPPERS -als qui els seus seguidor anomenem simplement els Chili Peppers i als que, en endavant ens referirem amb l'acrònim RHCP- han prescindit del seu productor en els darrers cinc LP, l'afamat Rick Rubin, per posar-se en mans d'un altre vell conegut d'aquest blog, en Danger Mouse (vegeu aquí).

El que, en canvi, no és estrany son els continus canvis en la formació, deguts quasi sempre a problemes d'addicció a drogues, de tal manera que, del quartet original, format el 1983 a Los Angeles (Califòrnia, USA), han romàs estables el cantant i lletrista Anthony Kiedis i el baixista Michael Balzary, conegut amb l'encertat malnom de "Flea" (puça), amb una desfilada de músics en la secció rítmica que es va estabilitzar amb l'entrada de Chad Smith a la bateria, però no en la guitarra, amb participacions tan breus com la de Dave Navarro, ex-Jane's Addiction, o més perllongades, tot i què amb continues entrades i sortides, com la de John Frusciante.

El seu estil parteix del rock psicodèlic i el punk-rock, al que incorpora el rap i el funk com a gènere distintiu, amb unes descarades actuacions en directe, en algunes de les quals Kiedis va arribar a actuar amb un mitjó estratègicament col·locat en una certa part de la seva anatomia com a única vestiment,a i unes lletres de contingut lúdic, al voltant de sexe més luxuriós, les drogues i la mort.

Però diverses circumstàncies dramàtiques, mort per sobredosi inclosa, van fer moderar els impulsos dels RHCP i donar un cert gir melòdic a les seves composicions, amb el que els va arribar la fama amb el quart àlbum, Mother's Milk (1989) i, sobretot, en el següent i per a molts el millor de la seva discografia, Blood Sugar Sex Magik (1991), tot i què el de més èxit comercial ha estat el setè, Californication (1999).

Blood Sugar...amb el disseny gràfic de la caràtula del director de cinema Gus Van Sant i de la ma de Rubin, representa un cert canvi d'estil, amb Frusciante moderant els rampells de heavy metal en els seus riffs  i Kiedis amb unes lletres una mica més "radiables". Un àlbum en el que destaca el seu hit més conegut, Give It Away, la CdD d'avui, gràcies en gran part a l'impactant videoclip, dirigit pel realitzador francès Stéphane Sednaoui, amb aquestes poses, balls i moviments que, amb les crestes, banyes i tattoos, transmeten l'autèntica filosofia "Chili Pepper", però del que calen destacar altres tracks com If You Have To Ask, Breaking The Girl, Suck My Kiss i una balada acústica sorprenent, Under The Bridge, fidel retrat del més baix al que va arribar Kiedis, pidolant heroïna sota aquest pont que esmenta i que podeu escoltar tanmateix en aquest enllaç.

Espero que gaudiu de la CdD, del riff de guitarra de Frusciante, i de la poderosa i complexa línia de baix de "Flea", amb lletra de Kiedis, inspirada en una experiència amb la seva ex-núvia, la cantant de punk-rock alemanya Nina Hagen, pel que fa al desinterès i al comportament altruista (Give It Away, o sigui, "Regalar-lo"), tema del que s'allunya per retre homenatge al seu admirat Bob Marley i, com no? per tornar a tocar la luxúria i la sexualitat.

- RED HOT CHILI PEPPERS. Give It Away. Blood Sugar Sex Magik (1991).

El Corrido de Jesse James (Ry Cooder And Corridos Famosos)

Ry Cooder-1:

Aquestes festes, viatjant per passar-les en família amb el meu iPod Classic de 160 GB, amb 14.515 cançons, en posició de "reproducció aleatòria", ha sonat en tres ocasions un tema relacionat d'una manera o altra amb RY COODER. I això, que per a alguns pot ser interpretat com obra de l'atzar, jo ho he vist com una "revelació", en el sentit de que ja tocava una CdD d'aquest músic californià.

Però ha estat al posar-me mans a l'obra que me'n he adonat de la dificultat d'abastar en un post l'obra d'aquest injustament poc conegut artista, per el que aviso, des d'ara mateix, que aquesta entrada al blog tindrà continuïtat en els propers mesos.

Per començar direm que des de ben petit, sembla que amb només tres anys, va començar a tocar la guitarra, de la que ha esdevingut un autèntic virtuós, sobretot de la modalitat slide (consistent a lliscar el dit pels trastes amb un aparell que en els seus inicis era un coll d'ampolla, per el que es coneix també com a "bottleneck"), essent considerat un dels millors guitarristes  de rock de tots els temps, tot hi haver de superar la pèrdua d'un ull per un accident domèstic a la edat de quatre anys.

I, partint de la música d'arrels americana (roots rock), el seu interès s'ha expandit pel folk, country, rock, blues, rhythm and blues, gospel, soul, doo.wop, jazz i, fins i tot, música hawaiana, a més a més de productor i compositor de bandes sonores per a pel·lícules, la més coneguda de les quals és París, Texas.

La seva eclèctica activitat la podríem classificar, didàcticament, paral·lela a la seva biografia, iniciada de ben jove com a músic d'acompanyament o d'estudi (modalitat en la que és una autèntica icona) d'artistes com Taj Mahal, Captain Beefheart i, sobretot, de The Rolling Stones, abans d'engegar una carrera en solitari centrada en el blues, amb discos com Into The Purple Valley (1972) o Boomer's Story (1972), per continuar amb una etapa més variada amb àlbums com Paradise And Lunch (1974) o Chicken Skin Music (1976), tornant al rhythm & blues amb Bop Till You Drop (1979), el primer disc de rock gravat digitalment o Borderline (1980). 

I a partir d'aquí, potser decebut per l'escàs èxit comercial, va començar la seva aventura cinematogràfica (ja es diu que "si naixes a Los Angeles acabaràs a Hollywood"), amb més d'una dotzena de bandes sonores, de les que en destacaria The Long Riders (Walter Hill, 1980), The Border (Tony Richardson, 1982), per sobre de totes, la esmentada París Texas (Wim Wenders, 1984), Palma d’Or al Festival de Cannes o Primary Colors (Mike Nichols, 1998).

Assegurada la supervivència econòmica, sobretot com a aclamat músic de sessió per a gent com Randy Newman, Van Dyke Parks, Little Feat, Van Morrison, Neil Young, Judy Collins, Nancy Sinatra, Gordon Lighfoot, The Doobie Brothers i no sé quants més, la seva  participació amb el "supergrup" Little Village, format amb els seus amics John Hiatt, Jim Keltner i Nick Love, amb qui va publicar el disc homònim el 1992, no deixa de ser una anècdota, perquè estava a punt d'iniciar una altra faceta per la que molts el coneixereu.

Es tracta d'un seguit de col·laboracions amb músics tradicionals de països i ètnies molt variats, del que han sortit LP com A Meeting By The River (1993), amb l'hindustaní Vishwa Mohan Bhatt; Talking Timbuktu (1994), amb el malià Ali Farka Touré; Mambo Sinuendo (2003), amb el cubà Manuel Galbán; San Patricio (2010), amb els irlandesos The Chieftains, als que hem de sumar la trilogia “tex-mex” formada per Chavez Ravine (2005), My Name Is Buddy (2007) i I, Flathead (2008) i la seva obra més popular, en aquest en qualitat de productor. Em refereixo a la recuperació de vells artistes cubans en una obra que ha esdevingut mítica i que ha donat per unes quantes seqüeles i una pel·lícula i a la que, més endavant, dedicarem un altre post, Buena Vista Social Club (1999).

I, per a demostrar que segueix en bona forma, no podrem oblidar la darrera publicació que en conec a data d'avui,  el segon disc, desprès de Show Time (1977), gravat en directe de la seva carrera, precisament al mateix lloc, al The Great American Music Hall, de San Francisco, amb la participació de dos dels mateixos músics, el cantant Terry Evans i l'acordionista Leonardo "Flaco" Jiménez i, com a novetat, el seu fill Joachim a la bateria. Un disc atribuït a Ry Cooder And Corridos Famosos i titulat simplement Live (2013), en el que repeteix quatre cançons de Show Time i repassa la seva àmplia discografia, amb temes dels esmentats Into The Purple Valley, Boomer's Story, Chicken Skin Music, Borderline i altres LP, com el també recent Pull Up Some Dust And Sit Down (2011), del que prové la CdD d'avui.

En un àlbum, aquest últim esmentat, obertament polititzat, inspirat en la crisi econòmica de finals dels anys 2000, així com en cançons de protesta del passat, per la qual cosa ha estat comparat amb el cantautor Woody Guthrie, utilitzant tot l'arsenal d'"americana" que atresora (folk, country, blues, rock...i tex-mex), Cooder, autor i productor del disc, critica la disparitat econòmica, la injustícia social, la política i la guerra.

A continuació podeu escoltar el mític pistoler Jesse James, des del cel, demanant-li a Déu la seva arma, la "fidel 44", per baixar a arreglar contes amb els banquers, el que fa a ritme de vals, amb l'acordió de "Flaco" Jiménez i una potent secció de vents, La Banda Juvenil.

- RY COODER AND CORRIDOS FAMOSOS. El Corrido De Jesse James. Live (2013).