Unless (The Pale Fountains)

El dia 17 de gener de 2014, el post de la CdD començava així:

"El germans Michael (veu i guitarra) i John Head (guitarra), liderant la banda The Pale Fountains, van publicar un parell de discos, Pacific Street (1984) i ...From Across the Kitchen Table (1985), amb els que van aconseguir molt més bona resposta per part de la crítica musical que no del públic. I, possiblement per això, van fer alguns canvis en la formació i ho van tornar a intentar amb el nom de SHACK, sense que la cosa rutllés, comercialment, gaire millor amb la mitja dotzena de discos que em consta que han editat entre 1988 i 2007, tot i què dos d'ells, H.M.S. Fable (1999) i The Corner of Miles and Gil(2006), els considero sensacionals.

Tots dos grups, originals de Liverpool (Regne Unit), liderats indiscutiblement per Mick Head, un dels millors  compositors britànics de la seva generació, beuen de les influències dels clàssic dels 60, el que queda palès a les harmonies vocals en la línia de The Beatles o The Byrds, i en els sumptuosos arranjaments de tint psicodèlic a l'estil Love, el que no resulta estrany tenint en conte que durant un temps van anar de gira amb els d’Arthur Lee per Europa".

Doncs avui és el torn dels seminals THE PALE FOUNTAINS i el seu Pacific Street (1984), una banda i un disc completament eclipsats en el seu moment per grups vells coneguts d'aquest blog com The Smiths i Echo & The Bunnymen però amb gran repercussió en altres de posteriors, protagonistes tanmateix de CdD, com Belle & Sebastian o The Divine Comedy.

Un disc amb una impactant caràtula -tot i què no suggereix en absolut el que us hi trobareu- que us aconsello aconseguir en la versió en CD, amb quatre bonus tracks, algunes, com Thank You, tan bones o millors que els 11 originals de l'LP, dels que en destacaria la inicial Reach, Something On My Mind, els dos breus interludis instrumentals Faithful Pillow (pt 1 i 2), (Don't Let Your Love) Start A War i la CdD, Unless, amb la seva misteriosa atmosfera tribal, a la que contribueixen el baix i la percussió i -salpicada amb les trompetes, interpretades per Andy Diagrama, que tan protagonisme adquireixen al disc, i que ens evoquen els esmentats Love d'Arthur Lee- la incontestable tornada:

Where has he gone from here

What should I do or try to say?

There is a way

Unless

Where has love gone from here?

How can I try and find a way?

Brutal!

- THE PALE FOUNTAINS. Unless. Pacific Street (1984).

I Have Been To The Mountain (Kevin Mörby)

El proper dimarts, 22 de novembre, actuarà a la Sala Apolo [2], de Barcelona, en KEVIN MÖRBY, un cantautor americà que, amb només 28 anys, ha publicat quatre discos amb el grup de pop-rock The Woods, en el que intervé com a baixista, dos amb el projecte paral·lel The Babies, que va formar amb Cassie Ramone, del trio punk Vivian Girls i tres més en solitari, el darrer dels quals, llançat fa uns mesos, havent abandonat definitivament la banda mare.

I, sense menysprear la obra anterior, ha estat aquest disc, resultat d'un canvi de residència de Brooklyn (New York) a Califòrnia, concretament a una atrotinada casa al Mount Washington, un verd turó a sobre de Los Angles, i la inestimable col·laboració del productor Sam Cohen, de la banda Yellowbirds, el de la seva consagració.

A Singing Saw (2016), la característica veu amb dicció nasal de l'autor, qui, arrossegant una mica les vocals, ens recorda en algun moment a (...l'ejem! Premi Nobel de Literatura) BobDylan, tot i que també hi trobem trets del recentment traspassat Leonard Cohen, es embolcallada per rics i exuberants cors i arranjaments de teclats electrònics, cordes i vents a l'estil "mariachi", que li proporcionen una dimensió extra.

Un àlbum amb precioses composicions, com la homònima i llarga (més de set minuts) Singing Saw, la més pop i comercial Dorothy, Destroyer, Black Flowers o la CdD, I Have Been To The Mountain, emmarcada a l'idíl·lic paisatge del Mount Washington i inspirada per la mort d'un tal Eric Garner, un afroamericà assassinat per asfixia mentre el detenia la policia de New York el 2014, una mordaç cançó de protesta que el torna a emparentar amb el mestre Dylan.

- KEVIN MÖRBY. I Have Been To The Mountain. Singing Saw (2016).

Blue Thunder (Galaxie 500)

Amb aquest nom, que rememora un conegut automòbil de la Ford Motor Company dels anys 60, un amic dels quals en posseïa un, GALAXIE 500 van ser un grup de rock alternatiu d'aquells que podem anomenar "de culte", eufemisme que ve a significar que van obtenir més reconeixement de la crítica (més de la britànica que de la seva nord-amèrica natal) i del seu reduït però selecte grup de fans que no del públic en general.

Formats pel cantant i guitarrista Dean Wareham, el bateria Damon Krukowski i la baixista Naomi Yang, en la seva breu existència van publicar tres LP, Today (1988), On Fire (1989) i This Is Our Music (1990), que van influir en infinitat de bandes d’indie-rock durant la dècada posterior, sobretot a les dels moviments shoegaze i slowcore. Tot i tractar-se de tres instrumentistes no especialment virtuosos, o potser per això mateix, el seu so era extremadament simple, quasi minimalista, però amb la extraordinària producció de l'afamat Mark Kramer, de Rough Trade Records, van aconseguir unes atmosferes tan particulars que els va convertir en referents dintre de la escena dream-pop.

Particularment, penso que va ser una sort que les desavinences entre Wareham i la secció rítmica, aleshores ja parella, portessin a la dissolució de la banda, en un moment en el que el seu so ja s'havia estancat i no donava més de sí, el que ha permès mantenir intacte el mite, així com gaudir dels seus projectes particulars, el primer amb el grup Luna i, posteriorment, amb la baixista del mateix i actual esposa, Britta Phillips (qui, per cert, acaba de publicar un àlbum en solitari), amb el nom de Dean & Britta i els altres dos amb el duo Damon & Naomi, tots prou interessants, encara que per sota del trio seminal.

Today, amb la icònica i llampant portada de color taronja, dissenyada per la Yang, és el seu àlbum més emblemàtic, i es caracteritza, com a tota la seva obra, per la veu malenconiosa i com en segon pla i les textures de guitarra com "de càmera lenta" de Wareham, la percussió jazzística de Krukowski i les serpentejants, i una mica naïf, línies de baix de Yang, inspirades en el seu admirat Peter Hook, de Joy Division, amb composicions el·líptiques amb constants canvis dramàtics, ja de per sí increïbles  que, per obra i gràcia de Kramer i el seu ampli ventall d'arranjaments, plens de reverbs, no fan més que guanyar. 

El disc conté magnífiques composicions pròpies com Snowstorm, Strange o When Will You Come Home, alternades amb versions com Isn't A Pity (George Harrison) o, com a bonus tracks en un CD reeditat posteriorment, Victory Garden (Red Crayola) o Ceremony (Joy Division), convenientment adaptades fins a fer-les seves, una més de les virtuts del trio.  

Com a CdD he escollit el tema que obre majestuosament el disc, el paradigmàtic Blue Thunder, una obra fresca, sense data de caducitat, amb la que, mitjançant aquest blog, espero treure'ls, ni que sigui una mica, del seu discret anonimat.

- GALAXIE 500. Blue Thunder. On Fire (1989).

Banking On A Myth (Andrew Bird)

Aquesta nit actua a la Sala BARTS, de Barcelona, en el marc del Festival Cruïlla de Tardor, ANDREW BIRD, qui suposo ens presentarà el seu darrer disc, Are You Serious (2016), tot i què espero que repassi la seva impressionant discografia, amb més de una dotzena d'àlbums d'estudi en solitari, a més a més de mitja dotzena més en directe, uns tants EP, bandes sonores i multitud de col·laboracions, als que hem de sumar-ne tres, en els seus inicis, amb l'agrupació Andrew Bird's Bowl Of Fire.

Nascut a Chicago (Illinois, USA) i amb formació musical de conservatori, aquest professor de la Old Town School Of Folk Music, interessat en la música tradicional americana i celta, així com en el blues, el jazz, el swing i la música clàssica, va tenir el violí com a principal instrument en els seus inicis amb el grup de jazz Squirrel Nut Zippers, incorporant posteriorment la guitarra i diversos instruments i pedals d'efectes, obtenint un segell inconfusible amb els seus xiulets (dels que es considera "professional") i una preciosa i modulada que veu que ha estat comparada amb icones com Paul Simon o la nissaga Buckley (pare i fill) o amb coneguts del blog com Rufus Wainright o Tom York (de Radiohead).

Els seus LP's més interessants son Andrew Bird & The Mysterious Productions Of Eggs (2005), Armchair Apocrypha (2007), Noble Beast (2009) i Break It Yourself (2012), tot i què cap dels altres baixa d'una qualitat mitjana-alta, però el meu preferit és el primer esmentat, el dels "ous", potser perquè és el primer que vaig escoltar-ne d'ell, disc del que em va cridar l'atenció des de la caràtula a cada un dels 14 tracks (dos d'ells instrumentals i sense títol), tots il·lustrats pel dibuixant Jay Ryan, amb figures com a mig acabar que dona (he d'accentuar o no la paraula?) una sensació de moviment que es reflexa en la música.

És un àlbum relaxat, amb una exuberant orquestració, interpretada majoritàriament per l'autor amb capes de so superposades, que resulta en el seu conjunt una obra magnètica i fascinant. Un grapat de melodies celestials, amb lletres una mica surrealistes i prescindibles, de les que en destacaria els temes Sovay, A Nervous Tic Motion Of The Head To The Left, Fake Palindromes (la més coneguda del disc), les "beatleanianes" Opposite Day i The Name Of Things i, és clar, la CdD, Banking On A Myth, una dramàtica composició que podeu escoltar en la gravació original i en una versió com a suite clàssica, arranjada per Michael Gordon Shapiro i interpretada pels alumnes de The Armory Center For The Arts de Pasadena (Califòrnia).

Dues maneres de gaudir d’aquest Bird..."menudo pájaro"!

- ANDREW BIRD. Banking On A Myth. Andrew Bird & The Mysterious Production Of Eggs (2005).

Andrew Bird | wild Up -- Banking on a Myth from wild Up on Vimeo.