Sunshine Of Your Love (Cream)

Els aficionats al futbol sabem prou bé que contar amb els millors jugadors no garanteix el millor equip ni, en el millor dels casos, que el bon joc es mantingui durant diverses temporades. 

Doncs això ve a ser, d'alguna manera, el que va passar amb CREAM, la unió de tres grans instrumentistes, "la crème de la crème", el guitarrista (seguidor del blues de Chicago i del Delta)  i ocasional cantant Eric Clapton, amb una fama incipient gràcies a la seva participació en dues formacions mítiques, The Yardbidrs i John Mayall & The Bluesbreakers i la secció rítmica (influenciada pel jazz i la música popular africana) formada per Ginger Baker a la bateria i Jack Bruce al baix i, inicialment, cantant principal, amb experiència a l’Alexis Korner Blues Incorporated i a The Graham Bond Organisation, grup en el que les seves desavinences van acabar amb la expulsió del segon.

Durant els pocs més de tres anys d'existència, Cream (definitivament sense l'adjectiu The) van publicar quatres discos d'estudi, el primer dels quals, el precipitat Fresh Cream (1966) evidenciava la falta de rodatge, com en el futbol, palesa amb una reproducció electrificada de versions de blues tradicional amb algun tema propi però que va generar certa expectació, que va quedar justificada en el següent àlbum, Disraeli Gears (1967). Amb majoria de composicions pròpies i, per recomanació del productor Felix Pappalardi i a desgrat de Bruce, amb major protagonisme vocal de Clapton, van fusionar el blues, el pop-rock i la psicodèlia (atenció a la fosforescent caràtula, obra de l'australià Martin Sharp) com no s'havia fet fins aleshores i la seva influència en els grups de blues-rock i hard-rock de la dècada posterior va ser transcendental. Un disc d'onze tracks, dues d'elles versions i la resta composades per ells, en solitari o amb col·laboració amb l'esmentat Pappalardi, el lletrista Peter Brown i altres, de les que en destacaria la inicial, Strange Brew, Tales Of Brave Ulysses i, com no, Sunshine Of Your Love, el seu tema més popular i CdD d'avui.

Però a Cream es va donar una dicotomia més gran que a cap altre grup de rock entre els seus dos models d'expressió, per una banda, a l'estudi, el seu so devia molt als arranjaments dels seus col·laboradors però en directe es deixaven anar i, eludint moltes de les seves composicions, es lliuraven a  interpretacions de clàssics del blues com Robert Johnson, Howlin' Wolf o Willie Dixon, sovint utilitzats com a plataformes de llançament de llargues improvisacions. I això és el que va recollir el tercer disc, Wheels Of Fire (1968), un doble LP en el que destaquen temes propis gravats a l'estudi, com White Room, acreditat a Bruce-Brown, i versions en directe com Crossroads (de Johnson) o Spoonful (de Dixon), amb els que Clapton seria considerat un dels millors guitarristes de la història del rock. 

I, a partir d'aquí, les picabaralles entre Baker i Bruce es van revifar fins el punt que, quan van publicar el quart disc, de forma premonitòria titulat Goodbye (1969), en el que s'alternen també gravacions d'estudi, una d'elles, Badge, composada a mitges per Clapton i George Harrison, i en directe, la banda ja s'havia extingit, per donar lloc a sengles carreres en solitari, amb sort desigual.

No cal dubtar de que la de Clapton, conegut també com a Slowhand (irònicament "ma lenta") ha estat la més transcendent, tot i els seus dubtes inicials en que va endegar diversos projectes, com un altre "supergrup", Blind Faith, amb el mateix Ginger Baker i Steve Winwood, de Traffic; formant part de Delaney & Bonnie & Friends o amb el pseudònim Derek & The Dominos, els del mític Layla (1970) fins que el 1970 va iniciar una carrera en solitari que, superats els alts i baixos, fruit de les seves addiccions, perdura fins a l'actualitat.

Sunshine Of Your Love és una composició de Clapton, Bruce i el lletrista Brown, basada en un obsessiu riff de baix sorgit de la ment de Bruce, amb un ritme de bateria de Baker inspirat en les pel·lícules clàssiques de westerns i conegut per aquest motiu com a "ritme indi", suggerit per l'enginyer Tom Down i un solo de guitarra (concretament d'una Gibson SG i no de la icònica Fender Stratocaster a la que el tenim associat) de Clapton, que podem considerar com paradigma de la hibridació del blues, el hard-rock i la música psicodèlica. Quan la torneu a escoltar passarà molt temps sense que us podeu treure l’enganxós riff del cap.

- CREAM. Sunshine Of Your Love. Disraeli Gears (1967).

Loser (Beck)

El disc que conté la CdD d'avui va arribar a les meves mans de manera inversemblant! Un col·lega i amic, gran aficionat a la música pop-rock, especialment de la dels anys 70, passant per una botiga va veure aquest àlbum i va pensar: "Ostres, un disc de Jeff Beck que no tinc!" i, sense pensar-s'ho, se'l va comprar. I, en arribar a casa i posar-se'l i veure que no es tractava d'una obra per a ell desconeguda del llegendari guitarrista de The Yardbirds -grup en el que va substituir a Eric Clapton i precedir a Jimmy Page (posteriorment de Led Zeppelin) quant els va deixar per iniciar carrera en solitari- me'l va regalar, sense donar-se la oportunitat d'escoltar-lo.

I és que el disc en qüestió, Mellow Gold (1994), era el primer, desprès de diverses maquetes lo-fi, editat en una discogràfica major, Geffen Records, de Bek (sense "k") David Campbell, un californià que va adoptar el cognom matern de Hansen quant els seus pares es van separar i conegut artísticament com a BECK, gràcies a l'èxit previ del single, Loser, que inaugura tanmateix l'LP i que es va convertit en un autèntic himne generacional.

L'estil d'aquest jove de família d'artistes i músics i seguidor de la Església de la Cienciologia és un autèntic poti-poti musical que parteix del folk alternatiu i abasta el country, el rock psicodèlic, el punk, el soul, el funk i el hip-hop, que ha barrejat en diverses proporcions en la dotzena de discos que porta publicats, en els que, amb arranjaments variats que incorporen samples, caixes de ritme i múltiples efectes, i amb unes lletres iròniques i compromeses, ha mantingut la creativitat, al que ha ajudat el canvi de col·laboradors i productors, dels que en destacaria a Karl Stephenson,  Nigel Godrich,  The Dust Brothers i a un vell conegut del blog, en Danger Mouse (vegeu aquí).

Mellow Gold és un treball de bricolatge amb sons aparentment impossibles de conciliar, amb els que Beck Hansen i Stephenson juguen com si no existissin divisions entre gèneres musicals, que va rebre l'aprovació de crítica i del públic, esdevenint un autèntic fenomen de masses. I tot gràcies a Loser, la CdD, amb aquest títol tan paradoxal ("perdedor" és el que significa en català) que va venir a representar la continuació de Creep, de Radiohead, com a himne de la Generació X.

Però, per a sorpresa dels que pensaven que Mellow Gold resultaria un one-hit wonder, va ser el següent àlbum, Odelay (1996), amb la inestimable ajuda d'uns inspiradíssims Dust Bros, el que va suposar la consolidació de l'autor com a un dels pilars del rock alternatiu dels 90's. Un disc -amb aquesta estranya portada amb un gos de la raça Komondor, originària de Hungria (tot i que sembla una “mopa”), saltant una tanca- amb una estructura de collage similar a l'anterior però en el que, gràcies a una, ara sí, meticulosa producció, conviuen el beat (Devil's Haircut, Where It's At), el country (Lord Only Knows, Sissyneck), el soul (Hotwax), el rap (High 5 [Rock The Catskills]) etc, sense problema.

I, a partir d'aquí, tot un seguit de canvis de direcció en els següents discos, Mutations (1998), un dels més accessibles, produït per Godrich, Midnite Vultures (1999), Sea Chance (2002), Guero (2005), amb la participació de Jack White, de The WhiteStripes, The Information (2006), Modern Guilt (2008), produït per l'esmentat Danger Mouse i, desprès de 6 anys de sequera personal però en els que va col·laborar i produir a diversos artistes, Morning Phase (2014), en un moment en el que molts dels seus desconcertats seguidors ja li havíem perdut la pista.

Som-hi, doncs, amb la CdD, acreditada a Beck Hansen i Karl Stephenson, amb una lletra poc elaborada del primer però amb aquesta tornada que inclou la expressió en llengua castellana que ve a dir "Soc un perdedor, nena, perquè no em mates?" que per a alguns és una paròdia de la Generació X però que, segons Beck, únicament reflecteix la seva poca traça per cantar rap.

Però no ho fa tan malament, oi?:

          Soy un perdedor

          I'm a loser, baby, so why don't you kill me?

- BECK. Loser. Mellow Gold (1994).

Blue Suede Shoes (Carl Perkins)

PdR'n'R 7/Covers 4:
CARL PERKINS no es pot dir que fos un paio amb sort. Criat en una família humil de grangers de Jackson (Tennessee, USA) on es cantava gospel a les esglésies i als camps de cotó, de ben jovenet va començar a tocar la guitarra i cantar amb els seus germans Jay i Clayton, amb els que formaria una banda i amb 23 anys, però ja amb tres fills, de la ma del coronel Sam Phillips, el productor de Sun Records, assoliria l'èxit amb el tema, CdD d'avui, Blue Suede Shoes (1956).

Però el destí li tenia preparada una mala passada i, el dia 21 de març de 1956, camí de New York, on anaven a actuar, va patir un greu accident automobilístic en el que va morir el mànager Dave Stewart, que conduïa el vehicle, la Jay mai no se'n va recuperar fins a la seva mort el 1958 per un tumor cerebral sense relació amb el traumatisme i ell va patir una fractura cranial que el va mantenir un any convalescent, temps en el que, com era habitual a la època, altres artistes van gravar la seva composició.

I un d'ells va ser, com molts aficionats deveu saber, el seu amic Elvis Presley, la versió del qual va eclipsar completament la original de Perkins que mai mes aconseguiria un èxit similar fins a la seva mort, per càncer de laringe (al que va contribuir la seva afició a l'alcohol) als 65 anys, ni tan sols canviant de discogràfica, en aquest cas a la Columbia.

Per cert, el 1986 va tornar als estudis Sun, de Memphis, per gravar amb Jerry Lee Lewis, Johnny Cash i Roy Orbison el disc Class Of '55 (1987), un disc d'homenatge als seus anys en aquesta discogràfica i específicament al seminal grup de rockabilly format per Perkins, Presley, Lewis i Cash, conegut com el Million Dollar Quartet (vegeu imatge).

Però la veritat és que, gràcies a Blue Suede Shoes, Carl Perkins està considerat com un dels llegendaris pares fundadors del Rock'n'Roll, i no n'hi ha per menys, sinó que ho preguntin als artistes que han gravat o interpretat aquest tema, entre els que podem recordar, a més a més de Elvis Presley, Jerry Lee Lewis, Johnny Cash i Roy Orbison, a Bill Haley & His Comets, Buddy Holly, Chubby Checker, Cliff Richard & The Shadows, The Beatles, John Lennon, Paul McCartney, The Grateful Dead, Eddie Cochran, Jimi Hendrix, Ten Years After, Van Morrison, Bob Dylan, Bruce Springsteen i molts altres més.

Un tema amb una història particular, iniciada amb un comentari de Cash sobre un pilot d'avió de combat de raça negra que servia a l'exèrcit americà a Alemanya i portava un singular calçat militar, al que Perkins inicialment no va prestar atenció, fins que un dia, mentre ballava, va sentir dir-li a un noi amb unes sabates de camussa (o potser n'hauríem de dir ant o pell girada?) blaves, que semblaven importar-li més que la seva parella, que mirés de no trepitjar-li ("But don't you, step on my blue suede shoes"), fet que, ara sí, va inspirar el nostre desafortunat protagonista d'avui a composar aquest hit intemporal que comença amb la mítica estrofa:

          Well it's one for the money, two for the show

          Three to get ready, now go cat go

          But don't you, step on my blue suede shoes

          You can do anything but lay off of my blue suede shoes.

I que a continuació podeu escoltar en la versió original i en el seu millor “cover”.

- CARL PERKINS. Blue Suede Shoes (1956).

Standing In The Way Of Control (Gossip)

GOSSIP, coneguts en els seus inicis com The Gossip, és un trio d’indie-rock procedent d'Olympia (Washington, USA) i resident a Portland (Oregon), liderat per un personatge singular, la polifacètica Beth Ditto, cantant i compositora d'aquest projecte i d'uns quants més, a més a més de dissenyadora de moda, i fins i tot ocasional model de Jean Paul Gaultier, tot i la seva imponent figura, i ardent defensora del moviment pels drets del col·lectiu LGBT.

El so de la banda es caracteritza per una fusió de post-punk i dance però, sobretot, per la poderosa i emotiva veu de la cantant, sovint comparada amb la de Janis Joplin o Tina Turner i amb una presència escènica que ha esdevingut icònica, com podeu apreciar al vídeo.

Des del 2001 al 2012 han publicat cinc àlbums d'estudi, a més amés de dos en directe (i sembla que no en hi haurà cap més, ja que el passat mes de febrer han confirmat la seva dissolució), el més interessant dels quals és el tercer, Standing In The Way Of Control (2006), amb el que van obtenir reconeixement internacional. 

I va ser així, fonamentalment, pel tema homònim i CdD d'avui, composat per la Ditto en resposta a una decisió del govern del president George Bush Jr. de negar el dret al matrimoni entre persones del mateix sexe. Una cançó amb una clara intenció d'animar a la gent a no rendir-se, amb aquesta tornada que fa:

          Oh oh oh

          Standing in the way of control

          Yeah live your lives

          By the only way that you know, know  

Afortunadament la seva lluita ha obtingut recompensa i, finalment, al desembre del 2014 es va poder casar a Oregon amb la seva novia Kristin Ogata, per legalitzar al seu estat el matrimoni que havien dut a terme un any i mig abans a Hawaii, vestida de blanc per Gaultier i descalça, amb aquesta imatge que il·lustra el post.

-GOSSIP. Standing In The Way Of Control. Standing In The Way Of Control (2006).