Bo Diddley (Bo Diddley)

PdR'n'R 6:

Aquest capítol de Pioners del Rock and Roll està dedicat a un personatge considerat indiscutiblement com un dels seus pares fundadors. Nascut en una granja cotonera de McComb (Mississippi, USA) amb el nom de Ellas Bates, cognom que es va canviar pel de McDaniel, el de la seva tieta Gussie amb la que va anar a viure a Chicago -ciutat a la que va entrar en contacte amb el mon del blues-, ha passat a la història amb el sobrenom de BO DIDDLEY, el qual havia adoptat prèviament quant va intentar convertir-se, afortunadament per al món de la música popular, sense gaire èxit, en boxejador professional.

Aquest nom artístic, que en argot ve a significar "res de res", en realitat prové d'un instrument musical d'origen africà utilitzat pels músics negres dels camps del sud, conegut com a diddley bow, una mena de guitarra d'una sola corda, en el que es va inspirar, tot i que no en va arribar a posseir mai cap, aquest gran aficionat a la guitarra, des dels 12 anys, quan la seva germana li va regalar una, amb la que va començar a tocar pels carrers de Chicago, imitant a Nat King Cole, John Lee Hooker o Muddy Waters, amb qui posteriorment col·laboraria.

El seu personal estil, en el que el ritme predomina per sobre de l'harmonia, va limitar la seva popularitat però va influir extraordinàriament en la següent generació de músics de rock, aquells que paradoxalment tallarien de soca-rel la trajectòria de la majoria de PdR'n'R al que admiraven i van versionar, i que els seguidors del blog coneixeu prou bé, els de la famosa "british invasion".

El més característic del seu so, en base a un ritme conegut com a hambone, interpretat des dels anys 40 per algunes bandes de rhythm and blues i consistent en colpejar-se algunes parts del cos per crear el ritme, és la seva personal manera de tocar,  anomenada back beat, en la que pot interpretar de manera entusiasta i amb amplificació distorsionada, el mateix acord durant tot el tema, acompanyat d'una bateria sense platerets, prescindint del baix i amb l'afegit particular de les maraques, tocades pel seu incondicional Jerome Green. Les lletres, per altra part, no tenien gaire interès, i solien girar al voltant del sexe, no exempt d'humor i de sornegueria, o eren meres adaptacions de temes tradicionals.

La passió de The Originator (l'Autor), com també se'l coneix, per les guitarres, de les quals en tenia una espectacular col·lecció, el va portar a desenvolupar-ne una amb un disseny particular, quadrat, enregistrada amb la marca Square-bodied, la imatge amb la qual ha esdevingut icònica.

Als interessats en aquest artista us recomano l'LP Bo Diddley (1958), una recopilació dels seus singles prèviament editats, començant pel fantàstic debut amb Bo Diddley a la cara A i I'm A Man a la B, i altres coneguts temes com Before You Accuse Me, Hey! Bo Diddley, Diddley Daddy, o Who Do You Love?

I, com a CdD...no fa falta gaire imaginació, no?

          Bo Diddley bought his babe a diamond ring

          If that diamond ring don't shine...

- BO DIDDLEY. Bo Diddley. Bo Diddley (1958).

An Ocean In Between The Waves (The War On Drugs)

El vell refrany castellà que diu "A la tercera va la vencida" es pot aplicar perfectament a THE WAR ON DRUGS, grup d’indie-rock de Philadelphia (Pennsylvania, USA) format el 2005 per Adam Granduciel i Kurt Vile, qui els abandonaria desprès del disc de debut, Wagonwheel Blues (2008), per iniciar una també molt interessant carrera en solitari.

Amb diversos canvis en la resta de músics, Granduciel, compositor principal, cantant, guitarrista, multiinstrumentista i productor, va publicar Slave Ambient (2011) i, desprès d'una interminable gira en la que va anant composant material nou i un exhaustiu i perfeccionista procés de gravació, l'any passat va tocar el cel amb el tercer, Lost In The Dream (2014), reconegut per crítica i públic com un dels millors discos de l'any.

En el seu estil s'hi reconeixen trets de grans tòtems del rock americà com Bob Dylan, Bruce Springsteen o Tom Petty, actualitzat amb murs de so de guitarres decididament indies i de sintetitzadors que dibuixen paisatges ambientals d'una profunditat emocional indescriptible.

Lost In The Dream és una obra experimental i alhora equilibrada que s'ha d'escoltar unes quantes vegades per gaudir de la seva grandesa, que se'ns revela a poc a poc amb petits detalls i discrets canvis d'acords amb els que aconsegueixen mutacions estructurals, més que boniques, devastadores. Sembla que l'estrès emocional que li va comportar el llarg allunyament de casa per presentar el disc anterior i la conseqüent separació de la seva parella van passar factura al nostre protagonista!

Els temes més interessants dels deu que conté el disc son l'inicial Under The Pressure, de quasi vuit minuts de durada, el track número 2 i més conegut Red Eyes, Eyes To The Wind, Burning i la CdD, An Ocean In Between The Waves, en la que podeu apreciar com, sota un intens ritme de bateria i baix, els teclats murmuren contra uns tempestuosos grunyits de guitarres que, a poc a poc, ens portaran cap a un final, una mica a lo Arcade Fire, que m'atreveixo a qualificar d'inconfusible.

Un tema en el que es pregunta "Can I be more than just a fool?" (Puc ser  més que un ximple?), per respondre's una mica desprès amb un desplegament instrumental -i unes guitarres que ens evoquen a Mark Knopfler (Dire Straits)- per acabar amb la fusió de les cordes i la veu que deixa escapar un triomfal "Whoo!", al voltant d'un minut abans de l'èpic final.

- THE WAR ON DRUGS. An Ocean In Between The Waves. Lost In The Dream (2014).

Do The Whirlwind (Architecture In Helsinki)

Malgrat el seu nom, ARCHITECTURE IN HELSINKI no és cap estudi de decoració finlandès ni rés que se li sembli sinó un grup musical de Melbourne (Austràlia), format l'any 2000 per Cameron Bird, compositor principal, cantant i guitarrista i un nombre variable de membres més, la majoria amics de la infància, amb la particularitat de que tots son multiinstrumentistes, de tal manera que en algun dels seus cinc discos publicats fins ara han arribar a tocar més de 40 instruments diferents, incloent, a més a més dels habituals guitarra, bateria i baix, tota mena de teclats i sintetitzadors, tant electrònics com analògics, i de vents (trompetes, trombó, tuba, clarinet...) que, a més a més, intercanvien constantment als seus concerts, de tal manera que en cap moment saps el que passarà, ni qui cantarà, després de cada cançó.

El seu estil el podem definir com a indie-pop electrònic, amb algun arranjament simfònic, tot i què, per sobre d'algunes estructures complicades i avantguardistes, predominen unes melodies dolces i juganeres que el fan irresistible i que, en algun moment o altre, ens recorden a grups coneguts d'aquest blog com Belle & Sebastian o, fins i tot, The Arcade Fire.

L'àlbum més reeixit de la seva discografia és el segon, In Case We Die (2005), produït per James Cecil, el bateria en aquell temps, i el mateix Bird, que utilitzen el pseudònim de The Carbohydrates, i gravat amb la participació de sis membres més que aporten la cornucòpia d'instruments abans esmentats. Curiosament, a sota d'aquest so lluminós i assolellat, s'hi amaga alguna cosa ombrívola, amb el tema de la mortalitat humana a la que es refereix el títol (En el cas que morim) per tot arreu. Les referències a la reencarnació, els cementiris, les armes o els fantasmes ens conviden a cantar, ballar i estimar-nos, ja que, donat que podem morir-nos en qualsevol moment, no hem de deixar passar cap oportunitat.

Els meus tracks preferits, dels dotze que en conté l'àlbum, son el que obre el disc, Nevereverevrdid, It'5, Maybe You Can Owe Me i la CdD, Do The Whirlwind, en la que van contar amb un membre addicional més per interpretar el sitar en el pont central.

- ARCHITECTURE IN HELSINKI. Do The Whirlwind. In Case We Die (2005).