La CdD d'avui està continguda en un disc l'èxit
comercial del qual és un autèntic enigma de la història del rock. M'explicaré: PETER FRAMPTON és un músic britànic que va destacar des de
l'adolescència per la seva tècnica a la guitarra, així com, per què no dir-ho?
pel seu atractiu físic. Amb poc més de 20 anys, i havent participat en la
gravació del mític All Things Must Pass
(1970) de George Harrison, es va
unir a Steve Marriott, que acabava
d'abandonar els psicodèlics Small Faces,
per formar la banda de blues-rock i hard-rock Humble Pie, amb la que van gravar cinc LP's com Town And Country (1969), Rock On (1971) o el directe Rockin'
The Fillmore (1971), potser poc reconeguts per la crítica, motiu, a més a
més de per les discrepàncies amb Marriott en el lideratge del grup, pel que va
decidir llançar-se a una carrera en solitari.
Però la cosa tampoc no va funcionar massa bé en els
quatre discos que va publicar entre 1972 i 1974, per el què el que va venir
desprès sembla no tenir explicació. I va ser que la discogràfica A&M Records va decidir editar un
doble àlbum, Frampton Comes Alive!
(1976), gravat en viu en una gira americana, majoritàriament a les ciutats de
San Francisco i New York, que contenia algunes de les mateixes cançons que, en
els àlbums d'estudi havien passat sense pena ni glòria, amb algun tema aliè com
el Jumpin' Jack Flash de The Rolling Stones, CdD en el seu dia,
per cert (vegeu aquí), que va assolir un èxit tan espectacular que va ser
considerat "disc de l'any" per moltes publicacions especialitzades i
es va convertir durant molt de temps en el disc en directe més venut de la
història.
Malauradament els següents treballs el van tornar a
l'anonimat i la seva carrera, i la seva vida, van començar una espiral cap
avall, incloent la participació en una pel·lícula nefasta sobre el disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band,
de The Beatles (Robert Stigwood,
1978); un greu accident de circulació a les Bahames, varis divorcis, algun
problema amb les drogues, de la que en va aconseguir escapar participant en la
composició de la banda sonora de Grease
(Randal Kleiser, 1978), o com a músic d'acompanyament del seu amic de la
infància David Bowie. Per si no en
hi havia prou, un intent de reconciliació amb Steve Marriott, amb el que estava
gravant nou material, va quedar tallat de soca-rel amb la mort accidental
d'aquest en un incendi a casa seva el 1991, per la qual cosa el bo de Frampton,
la professionalitat del qual és innegable, ha anat publicant discos
periòdicament, el darrer em consta que el 2006, i girant de tant en tant en el
"circuït de la nostàlgia" (vegeu segon vídeo). Una carrera tan fulgurant com
inevitablement ensorrada que representa el paradigma del que els anglosaxons
qualifiquen de "overnight sensation",
literalment la "sensació d'una nit".
A l'escoltar el Frampton
Comes Alive! de seguida ens cridarà l'atenció la depurada tècnica de
l'artista, amb aquesta guitarra Gibson
Les Paul amb triple, i no doble com és habitual, pickup (pastilla) Humbucker,
amb la que surt retratat a la portada del disc, el pòster del qual va penjar a
tantes i tantes habitacions de teenagers
de la època. I es que aquest noi va ser pioner en l'us d'originals i
avantguardistes efectes de guitarra, com el cèlebre talk box, un pedal d'efectes que connecta per un tub de plàstic a
la boca de l'artista (vegeu imatge i als vídeos), que el modula de manera que sembla que la guitarra
estigui parlant.
Com a anècdota us diré que aquesta famosa
guitarra es va donar per perduda a l'estavellar-se l'avió de càrrega que la
transportava de Veneçuela a Panamà, accident en el que es va destruir tot l'equip, fins
que, 30 anys desprès, va aparèixer, mig carbonitzada (vegeu imatge), a la illa caribenya de
Curaçao, en mans d'un músic local que l'havia comprat vés a saber a qui.
Les cançons més conegudes del disc que ens ocupa i que
encara s'escolten sovint a les emissores de radio-fórmula, son la primera, I Love Your Way; Do You Feel Like We Do?, amb els
seus més de 14 minuts, Baby, I Love Your Way i la CdD, de la que de seguida us
vindrà al cap aquest vers tan conegut que fa:
- PETER FRAMPTON. Show
Me The Way. Frampton Comes Alive! (1976).
