Making Plans For Nigel (XTC)

XTC (pronunciat "ecstasy"), és un grup musical britànic, el nom del qual per a alguns rememora el d'una coneguda droga de disseny, el que ha estat desmentit pels interessats amb l'argument plausible de que se'l van posar amb la única intenció de que sonés bé i molt abans de que es generalitzés el consum la substància en qüestió, la metilendioximetanfetamina (MDMA), que és el seu veritable nom químic.

La banda va estar liderada durant la seva vida activa pel compositor principal, guitarra i veu Andy Partridge i l'altre compositor, inferior en nombre però no en qualitat, com demostrarà la CdD d'avui, el baixista i cantant Colin Moulding, acompanyats inicialment pel teclista Barry Andrews, el pare de Finn Andrews, de The Veils, CdD en el seu dia (vegeu aquí), que va deixar-ho desprès del segon disc, essent substituït per Dave Gregory, multiinstrumentista que va sumir una segona guitarra, i pel bateria Terry Chambers, el lloc del qual, al plegar, no va ser necessari substituir, com es comprendrà seguidament.

En els quasi 30 anys de vida, entre el 1977 i el 2005, van publicar una dotzena de discos (més un parell més amb la banda alternativa que van formar, a mena "d'alter ego", anomenada The Dukes Of Stratosphear, per homenatjar la seva estimada música dels 60, com The Beatles, The Byrds, The Beach Boys o The Kinks), els més interessants dels quals considero el tercer, Drums And Wires (1979), cinquè, English Settlement (1982) i el vuitè, Skylarking (1986) - un àlbum conceptual produït amb força controvèrsies però amb molt bon resultat artístic, amb temes com Dear God, per Todd Rundgren-, als que es podrien afegir els dos darrers, un ambiciós projecte de disc doble que finalment van publicar per separat, amb els noms de Apple Venus Volume 1 (1999) -moment en el que Gregory els va deixar, desprès de 20 anys, per motius musicals al considerar excessiva la orquestració- i Wasp Star (Apple Venus Volume 2) (2000).

I és que el que va caracteritzar la seva obra va ser la constant evolució, des de la new wave (post-punk) inicial,  cap a tots tipus d'influències, des del folk al pop i a la psicodèlia (amb ritmes orientals inclosos), amb sumptuosos arranjaments instrumentals i vocals.

El seguidors del blog menys informats us preguntareu com és que una banda tan bona -la influència de la qual podem apreciar a grups recents com Blur, Franz Ferdinand o Maxïmo Park- mai no assolís un èxit comercial massiu i la raó és fàcil de comprendre. L'any 1982, durant la gira de presentació de l'esmentat disc English Settlement, el del preciós single Sense Working Overtime, Partridge va patir una crisi de pànic (diuen que per la sobtada abstinència, forçada per la seva dona sense encomanar-se a cap metge, del consum de benzodiazepines, a les que sembla que n'era addicte) que li va comportar una por escènica que, a diferència d'algun conegut cantautor espanyol, no va poder superar, per la qual cosa, a partir d'aleshores la seva activitat artística es va limitar a gravar discos, amb ocasionals actuacions per a emissores de radio i TV. Va ser quant Chambers, davant de la previsible reducció d'ingressos, va deixar la música i se'n va anar a viure a Austràlia, i el seu lloc a la bateria va ser cobert per músics d'estudi per a les gravacions posteriors. I així va ser que una de les millors bandes dels 80, impossibilitada però per actuar en públic, i, tot s'ha de dir, amb constants canvis estilístics que la mantenien fora de sintonia amb els temps, mai no va arribar a rebre el reconeixement que es mereixia dels aficionats en general.

Jo, personalment, els vaig descobrir amb Drums And Wires, un punt d'inflexió per al grup, amb el canvi del teclista Andrews per l'altre guitarrista, Gregory (d'aquí el títol de l'àlbum, "Tambors i cordes", en referència a l'absència de teclats), i amb una gran competència entre Partridge i Moulding per la composició dels temes, amb victòria per al primer, en proporció de 2 a 1, però amb l'honor per al segon per l'autoria del seu primer èxit important, la CdD d'avui, és clar.

És un disc de 15 temes prou diferents entre si, produït per Steve Lillywhite, ple de riffs de guitarres i d'enganxoses línies de baix, amb detalls psicodèlics i harmonies vocals de l'escola Beach Boys i melodies en les que a aquests post-punks se'ls entreveu l'admiració (més o menys oculta) que devien sentir per The Beatles i amb unes lletres notables, tan àcides com personals.

I el tema escollit per a CdD és el track que obre el disc, un dels cinc composats pel baixista, en general més convencionals i assequibles que els del seu company, que representa una crítica social a la realitat de moltes llars de classe mitjana britànica, a aquells pares que tenen decidit el futur laboral del seu fill, en aquest cas el petit Nigel, pel que fan plans per a que sigui feliç treballant...a l'acer! 

          We're only making plans for Nigel

          We only want what's best for him...

Rendim culte, doncs, a una (altra) de les grans bandes perdudes del pop.

- XTC. Making Plans For Nigel. Drums And Wires (1979). 

Pulgas en el corazón (Christina y Los Subterráneos)

Anit  Christina Rosenvinge va actuar a l'Auditori de Barcelona, dins del Guitar Festival, per presentar el seu últim disc, Lo nuestro (2015), en el que, amb predomini de la guitarra elèctrica i els sintetitzadors, se'ns mostra allunyada dels seus darrers treballs, més intimistes. És una artista la carrera de la qual no he seguit especialment però que resulta ser, de tots els que he publicat alguna CdD, de la que he estat físicament més a prop i durant més temps. Concretament va ser en un concert de Keith Richards i la seva banda alternativa als Stones, The X-pensive Winos, a la sala Zeleste, l'actual Razzmatazz, en el qual es va situar just al davant meu, acompanyada de la que aleshores era la seva parella, el cineasta Ray Loriga (vegeu aquí).

Fins fa poc només tenia a la meva discoteca un àlbum d'aquesta madrilenya, filla de danès i britànica,  Que me parta un rayo (1992), el primer que, finalitzada la etapa de música per a adolescents en la que va triomfar amb el duo Álex Y Christina, va endegar com a CHRISTINA Y LOS SUBTERRÁNEOS, amb els que en gravaria dos més, el directe Vivo en Madrid (1993) i Mi pequeño animal (1994), a partir del qual va començar una carrera en solitari, tan interessant com poc comercial, que amb una desena de discos mes, segueix en plena forma i amb el prestigi intacte tot i els múltiples canvis de pell que ha portat a terme en els seus més de 30 anys d'activitat artística.

I aquest LP solitari fa poc es va veure acompanyat d'una obra que recomano a tots aquells que, coneixent-la poc, com jo, us hi voleu aproximar. Es tracta de Un caso sin resolver (2011), un quàdruple CD (més un DVD i un llibret) amb cançons escollides per la pròpia autora de totes les seves èpoques, el primer dels quals recull temes amb els Subterráneos i dels primers discos en solitari, Cerrado (1997) i Flores raras (1998); el segon correspon a la època "americana", fruit del seu periple per New York, on, amb la companyia dels seus amics Steve Shelley i Lee Ranaldo, de Sonic Youth, va editar Frozen Pool (2001), Foreign Land (2002) i Continental 6 (2006), amb la majoria de cançons de caràcter introspectiu i en anglès, abans de tornar a Espanya per reiniciar la carrera en llengua castellana amb els aclamats Tu labio superior (2008) i la seva seqüela, l'EP Tu labio inferior (2008) i, per a molts la seva obra definitiva, La joven Dolores (2011), el que queda recollit al tercer CD, deixant per al quart, com una mena de calaix de sastre, composicions com Chas! Y aparezco a tu lado, de la època de Álex y Christina, altres del disc  Verano fatal (2007), gravat a mitges amb Nacho Vegas, i covers com l'Hallelujah de Leonard Cohen o, el súmmum de l'atreviment, El sud, tema del disc Els invertebrats (2007), de Raül Fernández, Refree, productor del recent Lo nuestro, que canta en l'idioma original, el català.

Com a CdD he escollit un tema de Que me parta un rayo,  el primer disc amb els Subterráneos, grup que contava, entre d'altres, amb grandíssims músics que desprès s'incorporarien a la banda de Joaquín Sabina, com Antonio García de Diego i Pancho Varona (vegeu aquí) o Álvaro Urquijo, de Los Secretos i Alejo Stivel, posteriorment a Tequila i famós productor. El seu estil, ben allunyat del pop d'autor posterior, era pop-rock d'influència franco-britànica, amb el que van aconseguir molt bona acollida de crítica i públic. És un dels LP més interessants del rock espanyol, amb deu tracks rotunds, tot i la seva aparent sensibleria, dels que destacaria la inicial Tú por mí, Mil pedazos, Señorita (amb lletra de Ray Loriga), Voy en un coche, Alguien que cuide de mí,  la balada final, avançament del que vendria desprès, o la CdD d'avui.

Es tracta de Pulgas en el corazón, amb una melodia i una harmònica que ens recorden a Bob Dylan i una lletra a mitges entre Rosenvinge i Loriga en la que fa homenatge als seus admirats The Clash, un tema dels quals esmenta a la estrofa que diu:

          Un chaval pide monedas

          para echar en la juke-box

          y ya ha puesto 15 veces

          "Should I Stay Or Should I go"

I que conté la coneguda tornada:

          Pulgas en el corazón

          perros en el callejón

          y yo voy a estarme quietecita

         hasta ver venir lo bueno en mi rincón.

- CHRISTINA Y LOS SUBTERRÁNEOS. Pulgas en el corazón. Que me parta un rayo (1992).

With A Little Help From My Friends (Joe Cocker/The Beatles)

COVERS 2:

En el quatre anys i mig d'existència del blog hem escoltat unes quantes CdD que son versions (terme al que en endavant ens referirem tal com es coneix en terminologia anglosaxona, covers) de temes originals d'altres artistes, exemples de les quals son la que Enrique Morente va fer del Manhattan de Leonard Cohen (vegeu aquí), Khaled i Noa del Imagine de John Lennon (aquí), Aretha Franklin del Respect d’Otis Redding (aquí) o Patti Smith del Gloria de Van Morrison (i aquí).

Però no va ser fins al post de Stand By Me, del que vaig proposar el cover de John Lennon i l'original de Ben E. King (vegeu aquí), que em vaig plantejar iniciar una secció fixa periòdica del blog, com ja ho eren les de MN(I)O i PdR'n'R. I, des del primer moment vaig tenir clar quin seria el post número dos de la secció, però la mort del protagonista el passat més de desembre m'ha  fet endarrerir una mica més del previst la publicació, per tal d'evitar l'efecte oportunisme.

I estic segur que a la  majoria de seguidors de la CdD quan parlem de covers una de les primeres que us venen al cap és aquesta que JOE COCKER va fer del With A Little Help From My Friends de TheBeatles. Jo, particularment, va ser la primera cançó que li vaig veure interpretar i la sensació que em va produir em perdura 45 anys desprès.

Aquest cantant britànic va publicar amb gran èxit el seu primer disc el 1969, amb el títol homònim de la CdD, que contenia altres versions cèlebres com Feeling Alright, de Dave Mason (de Traffic), Just Like A Woman i I Shall Be Released, de BobDylan, així com tres temes propis, dels que destacaria Marjorine, composats a mitges amb Chris Stainton, el teclista de la seva banda, The Grease Band, de la que, per a la gravació del disc, van formar part músics de la categoria de Jimmy Page (de Led Zeppelin) i Albert Lee a les guitarres, o Stevie Winwood (Traffic i altres) a l'orgue.

I aquesta va ser la característica de la seva carrera -interrompuda temporalment a conseqüència de les seves addiccions-, la alternança de temes propis, els menys, amb grandíssims covers, com Honky Tonk Woman (The Rolling Stones), The Weight (The Band), The Letter (The Box Tops), Something, She Came In Through The Bathroom Window o Let It Be (The Beatles), You Are So Beatiful (Billy Preston), Unchain My Heart (popularitzada abans per Ray Charles) o You Can leave Your Hat On (Randy Newman). A l'èxit d'aquesta darrera va contribuir el que formés part de la banda sonora de la pel·lícula "Nine 1/2 weeks" (Adrian Lyne, 1986) al so de la qual Kim Basinger fa un sonat streptease per a Mickey Rourke. Tanmateix va ser molt popular (oscar inclòs) la interpretació, a duo amb Jennifer Warnes, del tema Up Where We Belong, per a la banda sonora de “An Officer And A Gentleman” (Taylor Hackford, 1982), interpretada per Richard Gere.

De totes les versions possibles de With A Little Help From My Friends per part de Joe Cocker he escollit la que em va impactar a mi en el seu moment, la que va efectuar al festival de Woodstock de 1969, una actuació físicament intensa, amb uns vibrants moviments de braços i mans que el van fer conèixer com ¨l'home de la guitarra invisible" i una veu més pròpia d'un home negre de mitjana edat que d'un jovenet blanc de 25 anys. El cover suposa un canvi radical del original, amb un alentiment del compàs i una llarga introducció instrumental que la fa ràpidament recognoscible.

I a continuació la podeu comparar amb la versió original de The Beatles, publicada al mític disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967), composada per John Lennon amb la participació de Paul McCartney de tal manera que pogués ser cantada còmodament per Ringo Starr, que manté parcialment una conversa amb els altres tres quan, a la pregunta:

          Would you believe in a love at first sight?

Respon:

          Yes, I'm certain that it happens all the time.

- JOE COCKER/THE BEATLES. With A Little Help From My Friends. With A Little Help From My Friends (1969)/Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967).