Powder Blue (Elbow)

La recent publicació de The Take Off And Landing Of Everything (2014), el seu sisè disc, gravat als estudis Real World de Peter Gabriel, ha posat de nou d'actualitat als ELBOW, una de les bandes més infravalorades de la darrera dècada.

Aquesta formació britànica, liderada pel cantant i compositor Guy Garvey, s'ha mantingut estable des de que van començar a actuar a l'institut, com a deu anys abans de llançar el primer àlbum, Asleep In The Back (2001), obra que em va captivar, fins i tot més que The Seldom Seem Kid (2008), el quart i més reeixit de la seva discografia. El seu estil, dintre del rock alternatiu, es distingeix pel caràcter èpic i emotiu i, amb les seves virtuoses execucions instrumentals, complementades amb sumptuosos arranjaments orquestrals, assoleixen un nivell tan exquisit i subtil que alguns, incapaços de copsar tanta sofisticació, qualifiquen de pretensiós. Pitjor per ells, es clar que estem davant d'un grup relativament allunyat de modes i convencions basades en actituds contestatàries agressives i simples sinó davant d'una altra banda "de culte", amb un públic reduït però rabiosament fidel.

Per a CdD he escollit un tema de l'esmentat Asleep In The Back, un àlbum imponent, amb una atmosfera intensa i malenconiosa que funciona com un cos sòlid que, si un s'ha mentalitzat prèviament, es pot (m'atreveixo a dir "s'ha de") escoltar d'una seguida. Així hi trobarem el ressò de coneguts del blog com U2, Talk Talk, The Blue Nile o el mateix Peter Gabriel i d'altres que encara no han tingut CdD, com Radiohead, Joy Division o Coldplay, només és qüestió de parar bé l'orella.

Amb el tema Any Day Now el disc te un inici tan espectacular com és habitual a les seves obres, el que ja s'ha convertit en marca de la casa, però he preferit el track número 4, Powder Blue, que tracta sobre una parella amb problemes sentimentals, la part femenina de la qual pateix d'epilèpsia i, en un moment donat del text, ell li diu "I'm proud to be one you hold when the shakes begin", que ve a ser com "Estic orgullós de ser el que tens quan els tremolors (epilèptics s'entén) comencin".

Més emocionant impossible!

 - ELBOW. Powder Blue. Asleep In The Back (2001).

Hope There's Someone (Antony And The Johnsons)

Encara que el nom ho pugui suggerir, ANTONY AND THE JOHNSONS no son un grup sinó el vehicle pel que s'expressa l'incommensurable talent del compositor, cantant i pianista Antony Hegarty, un dels fenòmens musicals del començament del segle XXI.

D'origen britànic, ha desenvolupat la seva carrera professionals als Estats Units, primer a Califòrnia però sobretot a New York, on va arribar amb un magnífic primer disc, l'homònim Antony And The Johnsons (1998, reeditat al 2000), que va passar sense pena ni glòria, però amb la fortuna de despertar l'admiració d'una de les icones de la ciutat, el recentment traspassat Lou Reed, que es va convertir en el seu mecenes. L'èxit majúscul li va arribar amb el segon àlbum, l'espectacular I Am A Bird Now (2005),  nivell impossible de mantenir, tot i què els dos posteriors, The Crying Light (2009) i Swanlights (2010), s'hi aproximen més que dignament. Les darreres publicacions que li conec son el directe Cut The World (2012) i una insòlita i espectacular col·laboració amb Franco Battiato, Del suo veloce volo (2013).

El seu estil parteix del jazz, el gospel i el soul més intimistes amb aproximacions al cabaret, al pop barroc i la música de cambra, destacant la seva veu melodramàtica, amb un vibrato distintiu i inquietant, l'acompanyament de piano i unes lletres al voltant de l'amor, el dolor i la lluita contra la malaltia però, sobretot, la vida de les persones transgènere, de les que Antony es considera com a tal, el que queda patent a temes com My Lady Story, For Today I'm A Boy o You Are My Sister.

Per a la gravació de I Am A Bird Now va contar amb la col·laboració de grandíssims artistes de diverses generacions, com els seus admirats Boy George, ex Culture Club (que interpreta a duo la fascinat You Are My Sister, una de les millors cançons del disc) i l'esmentat Lou Reed (la guitarra del qual ens introdueix a Fistful Of Love), i els seus contemporanis Rufus Wainwright i Devendra Banhart i el resultat ha estat aquesta obra bonica i emotiva, per moments sinistra, a la que, sense exagerar, podem qualificar de gloriosa, venerada ja com una clàssica de la música pop.

La portada del disc contribueix a promocionar l'androginia del nostre protagonista, amb el toc "arty" que suposa la imatge de Candy Darling, transexual amiga de Lou Reed i Andy Warhol a la època de The Factory dels anys 70, fotografiada per Peter Hujar en el seu llit de mort, glamourosa fins i tot a prop del seu tràgic final afectada de leucèmia.

La CdD és el tema que obre el disc i estableix el to per a la resta, amb uns arranjaments variats i complexos, destinats a realçar la veu i el piano d'Antony, és un al·legat a favor de la companyia humana (“Espero que hi hagi algú que cuidi de mi quan em mori, quan me'n vagi...” diu a la primera estrofa) i, presteu atenció perquè, ja des dels primers segons, podreu copsar la increïble tècnica vocal d'aquest artista singular, una de les més transparents i belles de la música actual:

               Hope there's someone

               Who'll take care of me

               When I die, will I go...

-          ANTONY AND THE JOHNSONS. Hope There’s Someone. I Am A Bird Now (2005).

Heather (The Wedding Present)

THE WEDDING PRESENT, als que els seus seguidors anomenem simplement “The Weddoes”, son un grup d’indie-rock britànic, concretament de Leeds, en actiu des de 1985, l'únic membre permanent dels quals des de l'inici és el compositor, cantant i guitarrista David Gedge. En aquests anys han editat vuit discos, el darrer el 2012, amb un lapsus temporal de 9 anys, entre 1996 i 2005, període en que la banda, formada per Gedge i la seva companya Sally Murrell, va durar el que la seva relació sentimental, es va anomenar Cinerama i va gravar tres àlbums més.

Desprès de dos correctes discos de pop-rock, George Best (1987), com el nom del famós futbolista nord-irlandès, i Bizarro (1989), molt ben acollits per la crítica, sobretot pel famós DJ de la BBC John Peel, caracteritzats per guitarres accelerades amb estructures de tres acords i lletres al voltant  del desamor, la luxúria i la venjança, amb breus incursions en la crítica social i la política, els Weddoes van marxar als Estats Units i, amb la participació d'un dels més afamats productors de la escena indie, Steve Albini (al currículum del qual ja hi figuraven PJ Harvey, Pixies, The Breeders o Nirvana), van gravar en només deu dies la obra més interessant de la seva carrera, Seamonsters (1991), per la que es van donar a conèixer de forma més o menys massiva. El seu estil es caracteritza ara per una duresa, una aspror i un "embrutiment" general del so, "marca de la casa", vull dir del Pachyderm Studio, de Cannon Falls, a Minnesota (USA). És un àlbum de deu temes, amb títols, al contrari de la seva obra anterior, d'una sola paraula però fidels a si mateixos, amb un estret marge de maniobra compositiva: només ritme i veu, rés de punteigs ni floritures instrumentals però amb un so més dens i penetrant que mai, un disc auster, contingut i gens complaent però amb melodies esplèndides que Gedge interpreta amb la seva veu idiosincràtica, sovint soterrada pel mur de soroll, distorsió i reverberació implacable que, des de l'ombra, empeny el de Minnesota.

Per a CdD he escollit el track número nou, Heather, una cançó melancòlica sobre la infidelitat i la frustració, perquè penso que reflecteix molt bé l'estil de la banda i d'aquesta obra mestra de disc, que no ha envellit ni una mica des de la seva publicació fa 23 anys, indie-rock en la seva màxima expressió. Us proposo que no escolteu sinó que sentiu i gaudiu de la poesia que s’oculta a les escames d’aquest “monstre marí”.

-          THE WEDDING PRESENT. Heather. Seamonsters (1991).

All You Need Is Love (The Beatles)

En complir-se el quart aniversari del blog, i com és tradicional, tornarem a "ells", als millors, al millor i més influent grup de la història de la música i la cultura pop, el nom dels quals, als seguidors habituals de la CdD, no fa falta que us el digui.

I, per primera vegada desprès de 185 post, repetirem cançó d'un disc. Un disc ben particular, per cert, es tracta de la versió americana en LP del que a Europa va ser un inusual doble EP, destinat a ser la banda sonora d'una pel·lícula val a dir que molt justeta però que musicalment va ser un grandíssim esdeveniment, com es va comentar un dia com avui de fa quatre anys, quant em vaig llançar a aquesta aventura bloguera.

Magical Mystery Tour (1967), l'LP, conté a la cara A els sis temes del doble EP i a la B, cinc de publicats com a singles en la època més fructífera de la carrera dels fab four, pocs mesos desprès d'haver publicat un dels discos més lloats de la història, el Sgt. Pepper's (1967). I entre aquests hi ha la cançó a la que vaig oferir l'estrena del blog (vegeuaquí), unes quantes meravelles més, com Hello, Goodbye i Penny Lane, per acabar tancant amb la CdD d'avui.

Es tracta d'un tema compost a corre-cuita per John Lennon per sortir-se del compromís en el que els havia posat el seu mànager, Brian Epstein, que moriria pocs mesos desprès, per representar al seu país en un programa especial de la BBC, anomenat Our World, que, el dia 25 de juny de 1967, s'emetria a la TV per primera vegada simultàniament ("via satèl·lit", com s'anunciava) a tot el mon (em sembla que va ser a 26 països, amb una audiència aleshores estratosfèrica de 400 milions d'espectadors), en el qual, amb una durada de dues hores, cada un d'aquest països disposava d'uns minuts per oferir un aspecte artístic representatiu (paisatges, monuments, edificis...) i en el que la BBC va triar aquesta sorprenent opció.

I, potser imbuïts d'aquest esperit internacional (que no va agradar a mols dels seus conciutadans), la composició inclou, des de "La Marseillaise", himne nacional francès, inicial, referències musicals de diverses cultures, incloent fragments de Johann Sebastian Bach, Glenn Miller (pel que van haver de pagar drets d'autor), Jeremiah Clarke i, com no?, d'ells mateixos, amb aquell mític i sembla que espontani "She love's you yeah, yeah, yeah..." final.

Per interpretar el tema a la TV van portar algunes bases orquestral pregravades a l'estudi d'Abbey Road, afegint alguns instruments en directe, com el baix (Paul), guitarra (George) i bateria (Ringo) a més a més de les veus, en les que, la solista a càrrec de l'autor (tot i què per conveni les composicions s'acreditaven a Lennon-Mccartney), s'acompanya en la clàssica tornada que em sembla no caldria recordar (All you need is love, love, love...), d'uns quants amics no menys famosos com Mick Jagger i Keith Richards (The Rolling Stones), Eric Clapton, Keith Moon (The Who), Graham Nash (futur CSN&Y), Marianne Faithfull, Donovan etc.

La estrofa de la cançó, ben al contrari de la esmentada tornada, te una composició complexa i inusual amb tempos de 7/4 i 8/4 alterns (això m'ho han explicat) i comença, desprès del Love, love, love inicial, amb la veu de Lennon: 

          There's nothing you can do that can't be done

          Nothing you can sing that can't be sung

          Nothing you can say but you can learn how play the game

          It's easy

I, desprès de la segona, feu tots:

          Xan xa-xàn, xan xa-xàn...All you need is love... 

Eh que us trobeu millor? És bo sentir-se una mica hippy de tant en tant, no?

- THE BEATLES. All You Need Is Love. Magical Mystery Tour (1967).