Red Eyes And Tears (Black Rebel Motorcycle Club)

BLACK REBEL MOTORCYCLE CLUB, nom inspirat en la banda de motoristes liderada per Marlon Brando a la pel·lícula The Wild One/El Salvatge (László Benedek, 1953), son un trio d’indie rock de San Francisco (Califòrnia, USA) format per Peter Hayes (cantant i guitarra) i Robert Levon Been (cantant i baix), amics des de l'institut, i una bateria a la que, en el temps, s'han anat alternant Nick Jago i Leah Shapiro

El seu primer disc, l'homònim B.R.M.C. (2001),  una mescla de punk-rock accelerat i balades psicodèliques, em va captivar, però a partir d'aquí van començar a divagar com poques vegades s'ha vist (bé, si que es veu sovint en aquest mon del rock), passant d'un estil a altre, des del folk a la música electrònica-ambient, situació agreujada pels previsibles conflictes amb Virgin, la seva discogràfica, i l'abandonament temporal de Jago per problemes derivats de les seves addiccions, motius suficients per a que molts dels seus seguidors inicials els giréssim l'esquena.

De totes maneres la seva persistència, tot i els daltabaixos comercials, és admirable i ja van pel setè disc, això si, sempre allunyats del seminal àlbum al que dediquem la CdD d'avui. Un disc fosc, brut, diria que fins i tot sexy, gràcies a la peculiar producció i mescles fetes per ells mateixos, del que es poden destacar unes quantes cançons, des de Love Burns, la que obre magistralment l'àlbum, a les més rockeres Whatever Happened To My Rock'n'Roll o Spread Your Love; les balades melancòliques i intimistes com Awake o As Sure As The Sun o la que finalment he escollit, el track número dos, Red Eyes And Tears, que amb un desenvolupament hipnotitzant ens envolcalla en una atmosfera densa, gairebé asfixiant, basada en una relaxant melodia vocal i una guitarra amb la dosi justa i mesurada de distorsió. Jutgeu-ho.

- BLACK REBEL MOTOORCYCLE CLUB. Red Eyes And Tears. B.R.M.C. (2001).

Shelter Song (Temples)

Els seguidors del blog segurament ja haureu apreciat que a l'autor li agrada especialment la música psicodèlica, el que és fàcilment deduïble de les referències enllaçades a la CdD d'avui, per la qual cosa no us ha d'estranyar que aquest disc hagi estat tan ben acollit a la meva discoteca i sigui un dels que més he escoltat en les darreres setmanes. 

Es tracta de Sun Structures (2014), l'al·lucinant àlbum de debut dels britànics TEMPLES, moltes de les cançons del qual ja havien estat editades com a singles en els darrers mesos, amb gran repercussió, tant entre el públic seguidor de la escena indie en general com entre algunes estrelles del rock, com Johnny Marr (The Smiths) o Noel Gallagher (Oasis), declarats admiradors seus.

Aquest grup, liderat pel cantant i guitarrista James Edward Bagshaw i el baixista Thomas Edison Warmsley, sembla haver escoltat molta música, tot i la seva joventut, i al seu disc hi trobarem flaires dels més clàssics dels dos costats de l'Atlàntic, amb The Beatles, The Rolling Stones, els PinkFloyd de la època Syd Barrett o T. Rex a una banda i el més selecte de la west-coast, com The Beach Boys, Love o The Byrds a l'altra, formant part d'aquesta, per al meu plaer, meravellosa nova fornada (revival) neo-psicodèlica, al costat d'altres coneguts del blog com Tame Impala, Foxygen o tot el moviment PaisleyUnderground (vegeu aquí). Ja ho veieu, tots vells (i joves) coneguts, amb els que podeu enllaçar només clickant a sobre dels seus noms.

Des dels primers acords de  Shelter Song, el primer single publicat pels nostres protagonistes i que obre el seu disc, produït pel mateix Bagshaw, sembla que fem un pas enrere cap als anys 60, sensació que es manté al llarg dels 12 tracks de l'àlbum, els primers cinc o sis dels quals, que recomano escoltar d'una tirada, formen, per a mi, un dels millors inicis d'un disc des de fa anys. Però és una revisió molt ortodoxa, amb uns arranjaments calidoscòpics molt elegants i continguts, d'omnipresent i implacable esperit pop sense estridències però també sense innecessaris ensucrats.

I ara escolteu Shelter Song i fixeu-vos en la introducció, en aquests acords amb textures de guitarra de 12 cordes en el més pur estil Roger Mcguinn (The Byrds) i en la meravellosa línia de baix i aquestes harmonies que sembla que en qualsevol moment vagin a enllaçar amb temes de The Beatles com Day Tripper o Taxman. Una cançó que convida a l'optimisme i que segurament serà de les més reeixides als seus concerts, com el que tenen previst per al pròxim dimecres 28 de maig al Parc de Fòrum de BCN, en el programa previ (i gratuït) del Primavera Sound 2014.

Es possible que a alguns us semblin "retro" però, per a mi, son la sensació indie-rock del moment.

- TEMPLES. Shelter Song. Sun Structures (2014).

Ain't No Sunshine (Bill Withers)

El post MN(I)O 6 està dedicat a un artista amb una personalitat singular. Tant com per a ser capaç, en plena fase de reconeixement artístic i comercial, de deixar-ho tot penjat per tornar a la vida “normal” i gaudir de la seva família i dels amics de sempre.

I, si algun seguidor del blog es pregunta el perquè (i als que no, també), li donaré una possible explicació, basada en el fet que el cantant, compositor i guitarrista BILL WITHERS va néixer en el si d'una família nombrosa d'una localitat minera de Virgínia (USA), que es va quedar orfe de pare d'adolescent i va deure de treballar des de ben jove per ajudar la família, va servir nou anys a l'exèrcit i desprès va entrar a treballar a la indústria aeronàutica, concretament fabricant vàters per als avions Boeing, feina que no va abandonar ni tan sols quant, ja amb 32 anys, la fama li va arribar sobtadament amb la CdD d'avui, Ain't No Sunshine. És fàcil comprendre que, al contrari de la majoria d'artistes, en aquell moment el seu caràcter ja estava definit, per el que no li va costar el captar la sobreexplotació a la que estava sotmès per la indústria, el que va evitar, al·legant precisament no tenir la personalitat necessària per a ser un artista, amb un solemne “portazo”. Suposo, però, que amb un bon matalàs pel volum de les vendes de grans altres èxits com Lean On Me, Grandma's Hands (dedicada a l'àvia que tant el va encoratjar de petit), Use Me, Just The Two Of Us o Lovely Day, moltes d'elles interpretades també per altres artistes com Gladys Knight o Aaron Neville, o utilitzades en bandes sonores de diverses pel·lícules i sèries de TV, a més a més de la quantitat d'actuacions que va oferir entre 1970 i 1985, algunes de tan sonades com la que va protagonitzar a Kinshasa (República Democràtica del Congo, aleshores Zaire), juntament amb James Brown, Etta James i BB King, en els dies previs al famós combat de boxa, conegut com a “Rumble in the Jungle”, entre Muhammad Alí i George Foreman pel campionat del mon dels pesos pesants l'any 1974.

Els seus millors àlbums son els tres primers, Just As I Am (1971), produït per Booker T. Jones, tanmateix responsable dels arranjaments i de tocar els teclats, i amb la participació de Stephen Stills a la guitarra; Still Bill (1972), probablement el millor de la seva carrera, i +'Justments (1974), tots ells amb Sussex Records, companyia que va fer fallida i va ser adquirida per Columbia, amb la que en va gravar cinc més, dels que en cal destacar Menagerie (1977), escorat més cap al funk i la disc-music pròpies del moment, respecte al folk-rhythm'n'blues-soul de la etapa inicial.

Ain't No Sunshine, la CdD, cara B del EP (single) amb el tema Harlem, a la cara A, està inspirada en la pel·lícula “Dies de vi i roses” (Blake Edwards, 1962), que tracta dels conflictes autodestructius entre una parella d'alcohòlics, magníficament interpretada per Lee Remick i Jack Lemmon. A la cançó Withers parla de la soledat en absència de la estimada, de que pensa que ella estaria millor sense ell però, destrossat pel dolor de la pèrdua, no deixa de suplicar-li que torni perquè a la seva vida “no hi ha llum si ella no hi es” (Ain't No Sunshine When She's Gone). La música és senzilla i comença amb la veu, així, sense la típica “intro” ni res, seguida d'un baix que va marcant el ritme, de la guitarra i, a la segona estrofa, dels característics violins, molt discutits per alguns (per això us ofereixo dos vídeos, amb i sense violins). Es diu que mentre la composava, a la espera d'inspiració, en el tercer vers repeteix fins a 26 vegades la expressió I Know, que finalment va decidir deixar tal qual pel consells dels seus músics.

Qui vulgui saber de primera mà el motius del sobtat abandó d'aquest home digne i coratjós però no falsament rebel, consentit o capritxós, pot veure el documental titulat precisament, com el segon disc, “Still Bill” (Alex Vlack i Damani Baker, 2009), escollit millor pel·lícula de la secció oficial internacional del festival de documentals musicals In-Edit-Beefeater de 2009 (vegeu aquí).

- BILL WITHERS. Ain't No Sunshine. Just As I Am (1971).

Pure Morning (Placebo)

En medicina habitualment anomenem placebo a aquella substància biològicament inert que s'utilitza en els assajos clínics per comprovar si un fàrmac és realment eficaç i no ho és per un efecte psicològic, tot i què, en realitat aquest mot, que significa "complaure", originalment és refereix a la indicació d'un producte d’escassa o nul·la efectivitat amb la intenció de satisfer la demanda del pacient.

Aquesta pràctica mèdica té alguns detractors però, si algú està interessat en la meva opinió, li contestaré allò de que "qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra". I es que, qui no ha receptat mai un mucolític a aquell pacient que reclama alguna cosa que li "talli el refredat"?, o una pomada antiinflamatòria per "curar" l'artrosi dels genolls d'un octogenari que no té present la seva data de naixement? fins i tot aquelles vitamines a un infant, la neguitosa (per insegura) mare del qual afirma taxativament que "el niño no me come nada, pero lo que se dice nada"?

Però be, deixem-ho, que si la CdD és un blog musical no deu ser d'aquest sinó d'un altre PLACEBO que venim a parlar. I és que, amb aquest nom deliberadament equívoc, es coneix un grup de rock alternatiu britànic, liderat per Brian Molko, el carismàtic cantant, guitarrista i compositor principal, nascut a Brussel·les (Bèlgica), on treballava el seu pare (un reconegut banquer), criat a Luxemburg i, a rel de la separació dels seus progenitors, a Londres (la seva mare és escocesa), on va formar la banda amb el suec Stefan Olsdal, un company d'escola a Luxemburg, tot i què al col·legi mai no s'havien tractat, al baix i amb Steve Hewitt a la bateria, substituït l'any 2007 per un altre Steve, en aquest cas Forrest.

La banda està fortament marcada per l'aspecte androgin del seu líder, reconegut bisexual i pare d'un nen que ara deu tenir 8 o 9 anys (amb la seva actualment ex-companya Helena), amb un aspecte provocador per la seva vestimenta i maquillatge, a l'estil del seu admirat (i admirador) David Bowie, de The Cure o de T. Rex, amb una forma de tocar la guitarra molt influenciada pels seus ídols Pixies, Smashing Pumpkins, Dinosaur Jr o Sonic Youth i per un to de veu agut i nasal que el fa recognoscible a la primera.

En els seus 20 anys de carrera han publicat set discos, el darrer dels quals, Loud Like Love (2013) presentaran aquest estiu al Festival de Cap Roig, dels quals considero especialment interessants els tres primers, l'homònim Placebo (1996), el que s'havia de dir Placebo II però va acabar en Without You I'm Nothing (1998) i Black Market Music (2000), amb un estil eclèctic dominat inicialment pel so cru de la guitarra de Molko, i pel piano i la electrònica en els següents Sleeping With Ghosts (2003), Meds (2006) i Batlle For The Sun (2009).

La CdD, Pure Morning, el track inicial del segon disc, ple de grans temes com Every You, Every Me; You Don't Care About Us o el mateix Without You I'm Nothing, és una enganxosa melodia pop, d'estructura rítmica molt més senzilla que la majoria dels altres, amb un patró de bateria quasi immutable, amb pinzellades electròniques i intenses guitarres rock, distorsionades però riques en matisos, en la que celebra un cant a l'amistat, evidenciat amb la repetició al començament de estrofa del vers que ve a dir "Un amic en necessitat és un amic de veritat...":

                     A friend in need's a friend indeed...

- PLACEBO. Pure Morning. Without You I'm Nothing (1998).

El sitio de mi recreo (Antonio Vega)

ANTONIO VEGA ha estat uns dels compositors fonamentals de la música pop espanyola des dels seus inicis amb Nacha Pop, el grup que va formar amb el seu cosí Nacho García Vega, amb els que va gravar mitja dotzena de LP, dels que destacaria els dos primers, l'homònim Nacha Pop (1980), el de la celebèrrima Chica de ayer, i el segon, Buena disposición (1982), amb els que es van posicionar com una banda de referència del moviment contracultural sorgit a la dècada dels 80 a la Capital del Reino, conegut com "la movida madrileña". 

Abandonada la banda, va accentuar la seva vena més intimista, contrapunt a la del seu cosí, d'un pop més directe i menys metafòric, cap a un univers de introversió i solitud, però amb una especial sensibilitat per participar-la als oients, que li professaven una devoció equiparable al respecte per part dels companys de professió. Mentre la seva decadència física s'anava accentuant va publicar cinc discos d'estudi més dos directes i unes quantes col·laboracions amb artistes com Miguel Bosé i altres, fins que la mort de la seva companya Margarita Del Río, a la que va dedicar el darrer 3000 noches con Marga (2005), el va sumir en una profunda depressió que ni la tornada temporal als escenaris el 2007 amb Nacho García Vega i uns reunits Nacha Pop li va permetre superar, fins a la seva prematura mort per un càncer de pulmó als 51 anys.

D'aquesta etapa recomano especialment dos discos, el primer, El sitio de mi recreo (1992), més que un veritable disc és una "maqueta" en la que recopila 12 cançons, tant de la època de Nacha Pop com en solitari, tan emblemàtiques com Chica de ayer, Lucha de gigantes, Una décima de segundo, Desordenada habitación, Esperando nada, Se dejaba llevar por tí (reconeguda al·lusió a la seva dependència de la heroïna), més una particular versió de Ansiedad, tema de l’any 1958 del veneçolà Chelique Sarabia i, com a genial colofó, la inèdita que li dona nom.

L'altre és Básico (2002), el directe gravat al Círculo de Bellas Artes de Madrid, amb versions acústiques d’algunes de les composicions més conegudes d’aquest "chico triste y solitario", que és com se'l va definir en el disc d'homenatge que li van dedicar en vida, el 1993, diversos artistes amics com Tam Tam Go, Ketama, Cómplices, Gabinete Caligari, Fangória, Rosendo, Los Secretos, Duncan Dhu, Ramoncín i altres.

La CdD d'avui és el tema que dona nom al disc, una cançó "paisatgística", composada en una tarda, fruit d'un moment d'inspiració a la illa d'Eivissa, que parla, més que d'un lloc, d'un estat d'ànim en el que un es troba a gust amb sí mateix, el lloc on voldries romandre per sempre i que acaba amb les estrofes:

               ...hay nieve, hay fuego, hay deseo,

               ahí donde me recreo.

     

-          ANTONIO VEGA. El sitio de mi recreo. El sitio de mi recreo (1992).