Advice For Young Mothers To Be (The Veils)

Fa uns dies va venir a visitar-se una jove referint símptomes inespecífics com "mareig" i cansament, motiu pel que, per pròpia iniciativa, s'havia començat a automedicar amb una medicina homeopàtica que contenia Nux vomica, el que m'ha inspirat la CdD d'avui.

I és que Nux Vomica (2006) és el segon dels quatre discos que fins ara porta publicats la banda d’indi-rock alternatiu neozelandesa THE VEILS, nom amb el que, segurament per evitar la síndrome del "fill de" (com son els casos de Sean Lennon o Ziggy Marley), s'aixopluga el compositor i cantant Finn Andrews, qui, no en va, és fill de Barry Andrews, el teclista fundador dels mítics XTC (pronuncieu "Èxtasi"), als que algun dia haurem de dedicar la CdD.

Nux Vomica és un disc més fosc i complex que el seu predecessor, l'aclamat The Runeway Found (2004), el que podem atribuir tant a la veu més dura, que recorda en algun moment al seu paisà Nick Cave, com als arranjaments de corda que li ha proporcionat Jane Scarpantoni, ex-Lounge Lizard. I la caràtula del disc, amb aspecte de mal humor, mal afaitat i fumant una cigarreta, vestit de negre i amb un barret que li dona un look a lo Pete Doherty,  reflecteix perfectament  el seu contingut, una exposició nua, emocional, sovint abrasiva, d'un estat d'angoixa i desig que, tot i ser personal, esdevé universal, dramàtica i brillantment interpretat per aquest magnètic personatge, en la tradició de grans crooners com  l'esmentat Cave, Jeff Buckley, Ian McCulloch (Echo And The Bunnymen), Brett Anderson (Suede), Jarvis Cocker (Pulp) o Conor Orbest (Bright Eyes).

Per a CdD he escollit un dels dos o tres temes més "lleugers" de l'àlbum, una melodia ska enganyosament alegre, amb cors d'acompanyament femenins inclosos però de tràgic contingut, en el que el seu talent compositiu llueix especialment a la sublim tornada:

                              No, this can't go on

                              Your advice for young mothers to be,

                              We'll never find the words darling believe

                              Oh...

Per a qui estigui interessat en completar la discografia de The Veils, els altres dos discos editats son Sun Gangs (2009) i Time Stays, We Go (2013) i, els que vulgueu saber alguna cosa més sobre la Nux vomica, us diré que és una droga obtinguda de les llavors d'un arbre, Strychnos nuxvomica, que conté alcaloides entre els quals, com el seu nom indica, hi ha estricnina, un potent estimulant del sistema nerviós. Entre els seus efectes figuren la millora de la inapetència, la dispèpsia, la hipotensió, l'astènia sexual, la son...però això si, amb risc, per sobredosificació, de hipertensió, bradicàrdia, convulsions i, fins i tot, la mort per asfíxia per contractura diafragmàtica. 

Vigileu amb la Nux vomica a dosis superiors a les homeopàtiques, però gaudiu del nostre artista de les antípodes, així com, si en teniu ocasió, del seu pare i els XTC.

- THE VEILS. Advice For Young Mothers To Be. Nux Vomica (2006).

Into The Mystic (Van Morrison)

Demà, 21 de desembre, està prevista l'actuació al Gran Teatre del Liceu, de BCN, on ja va fer-ho el 2005, de VAN MORRISON, per presentar el seu darrer disc, Born To Sing: No Plan B (2013)...però jo no hi aniré...amb una vegada ja en vaig tenir prou! 
Va ser al concert que va oferir al Poble Espanyol de Montjuïc l'estiu olímpic del 1992. Una desencisada actuació, sense carisma ni cap intenció d'agradar que, tot sigui dit, va decebre més a la M i a la parella d'amics que ens acompanyaven que, sabedor de com les gasta "The Man", a mi mateix.

Però la decepció que sovint suposen les seves actuacions en directe, sembla que fruit d'un pànic escènic que li impedeix establir contacte visual amb els seus espectadors, no canvia el fet de que aquest nord-irlandès sigui reconegut com un dels artistes més influents de la història de la música popular. 

Els seus dos primers discos, Astral Weeks (1968), protagonista del post número 2 de la CdD (vegeu aquí), i Moondance (1970) estan considerats unànimement en el top-ten de tots els temps, però en té una bona pila més d'excepcionals, sinó com podríem qualificar obres de l'alçada de Tupelo Honey (1971), Saint Dominic's Preview (1972), Veedon Fleece (1974), No Guru, No Method, No Teacher (1986), Avalon Sunset (1989), o els seus doble LP en directe It's Too Late To Non Stop (1974) o A Night In San Francisco (1994)?

I és precisament aquest primer en directe de la seva carrera, gravat en el seu millor moment com a intèrpret, el que he escollit avui. És una mescla d'un grapat de cançons d'artistes la influència dels quals reconeixia, com Ray Charles, Sonny Boy Williamson, Willie Dixon o Sam Cooke, amb altres de pròpies dels seus primers discos, incloent la primerenca etapa amb els Them, com la seminal Gloria, acompanyat per un grup de músic que incloïa vents i cordes, The Caledonia Soul Orchestra, amb el que va trencar barreres entre el soul, el blues, el jazz i el rock i en el que s'aprecien balbuceigs, gemecs, grunyits i expressions diverses que mostren un intèrpret gaudint a l'escenari. 

La CdD, Into The Mystic, és un tema del Moondance que parla, amb un tempo relaxat i tranquil, d'una recerca espiritual, tret característic de l'obra de l'autor, per la qual cosa la considero una de les més representatives, a més a més de boniques, de la seva extensa discografia. Un tema que finalitza amb la estrofa que ve a dir "ja és massa tard per aturar-se" i que acabaria donant nom a l'àlbum en qüestió.

Espero i desitjo, per al gaudi dels assistents, que demà, al Liceu, "El Lleó de Belfast" s'assembli, ni que sigui una mica, al que ara podeu escoltar, faci honor al seu sobrenom i torni a rugir. Al segon vídeo podeu comprovar el que es capaç de fer quan li ve de gust.

- VAN MORRISON. Into The Mystic. I'ts To Late To Stop Now (1974).

So You Want To Be A Rock'n'Roll Star (The Byrds)

Molta gent considera THE BYRDS com un dels grups més influents de la història de la música popular i els identifica com a pioners del country-rock, sobretot per la aportació, tot i què en un sol disc,  del teclista Gram Parsons, però jo em quedo amb la seva obra anterior, la de la època psicodèlica, amb un so identificable per la personalíssima guitarra Rickenbacker de 12 cordes de Roger McGuinn i les harmonies vocals, inspirades en The Beatles, de Gene Clark (compositor principal) i David Crosby, als que es va afegir una potent secció rítmica formada pel baixista Chris Hillman i el baterista Michael Clarke.

Donats a conèixer amb un tema de Bob Dylan i l'àlbum homònim Mr. Tambourine Man (1965), de seguida van assolir l'estatus d'estrelles, una mena de Beatles americans, però, poc desprès de la edició del següent disc, Turn!, Turn!, Turn! (1966), Clark abandona el grup, oficialment per aversió als avions (un "ocell" amb fòbia a volar!). Amb major implicació compositiva de McGuinn, Hillman i Crosby van publicar Fith Dimension (1966) i Younger Than Yesterday (1967) i, mentre gravaven The Notorious Byrds Brothers (1968), Crosby abandona la formació por anar al "supergrup" Crosby, Stills, & Nash (& Young), essent substituït  per l'esmentat Parsons a Sweetheat Of The Rodeo (1968), obra fonamental del country-rock. 

El següent daltabaix va ser l'abandonament de Hillman i Parsons per formar The Flying Burrito Brothers, als que aquest últim va tornar a deixar per iniciar el que havia d'haver estat una brillant carrera en solitari, amb el disc en col·laboració amb Emmylou Harris Grievous Angel (1974) al capdavant, si una sobredosi d'heroïna no hagués acabat amb la seva vida amb tan sols 26 anys. Així va ser que McGuinn, responsable del característic so Byrds, va quedar com a únic membre original de la banda, publicant mitja dotzena de discos més, sense obtenir, paradoxalment, l'èxit dels seus antics companys. Jo m'ho explico perquè la seva prodigiosa capacitat pels arranjaments sublims, la interpretació i la producció no s'acompanyava de la mateixa qualitat compositiva, una mena de Brian Jones respecte als Rolling Stones, vaja.

Per a CdD he escollit So You Want To Be A Rock'n'Roll Star, la cançó que obre el seu quart disc, un àlbum que pren el nom d'una frase d'un tema del disc, My Back Pages, una altra versió, com el seminal Mr. Tambourine Man, de Bob Dylan. És una composició de Hillman i McGuinn, cantada per aquest últim, un tema curt, de poc més de 2 minuts, com la resta d'un àlbum de 11 tracks que no arriba a la mitja hora, en el que ironitzen amb el que has de fer per ser una estrella del rock, com aconseguir-te una guitarra elèctrica, anar vestit a la moda, deixar-te créixer el cabell o...vendre l'ànima a una discogràfica!. És un disc amb elements de rock psicodèlic i altres textures musicals, com la incorporació d'instruments de metall, com la trompeta del sud-africà Hugh Masekela, amb un resultat força eclèctic que va suscitar divisió d'opinions tant entre els seus fans com en la crítica. Suposo que no cal que us expliqui a quin costat de la balança em col·loco, oi?

A l'hora d'escoltar la CdD d'avui us proposo que us fixeu bé en la introducció, amb un riff amb la línia de baix de Hillman, intercalada amb els arpegis de la Rick de McGuinn, al que se sumen la trompeta de Masekela (intromissió que, tot sigui dit, penso que no hi feia cap falta) i les harmonies vocals "marca de la casa" i, cap a la meitat del tema, els crits histèrics de les fans, gravats en un concert en directe, tot i què alguna mala llengua diu que els van obtenir d'un concert de The Beatles, teoria que no estic en condicions de confirmar ni refutar.

- THE BYRDS. So You Want To Be A Rock'n'Roll Star. Younger Than Yestarday (1967).