No Woman, No Cry (Bob Marley & The Wailers)

Tot i què no soc aficionat a les corrides de toros he de manifestar que he estat en diverses ocasions a les dues places de BCM, tant a Las Arenas, actualment reconvertida en centre comercial, com a la Monumental, però sempre per assistir a concerts de rock.

I de tots ells, el que recordo amb més emoció va ser el del 30 de juny de 1980, una xafogosa nit d’estiu, agreujada per l’overbooking que va deixar centenars d’espectadors amb entrada a fora de la plaça, “abarrotá” amb més de 18.000 persones, el que va protagonitzar en un moment d’esplendor màxim i només uns mesos abans de la seva prematura mort, l’11 de maig de 1981, amb 36 anys i víctima d’un melanoma, Bob Marley.

Aquest compositor, cantant i guitarrista (i gran aficionat al futbol) jamaicà, de personalitat magnètica, complexa i contradictòria, està considerat el músic més important del tercer mon (on assumí el paper d’un profeta visionari de proporcions místiques per la seva implicació en les qüestions socials) i un dels més influents de la música popular de tots els temps, tant per la seva vessant musical, amb un estil particular del que n’és el màxim exponent, el Reggae, com per la difusió del moviment Rastafari, una mescla de religió amb profecies bíbliques (moltes d’elles provinents de la església copta etíop) amb filosofia naturista (de la que destaca la defensa del consum de marihuana) i nacionalisme negre (amb l’emperador Haile Selassie, el Ras Tafari, com a messies).

Amb uns quants singles en els que van contar amb la col·laboració del productor local Lee “Scratch” Perry, i amb els que, amb el nom de The Wailing Wailers i, posteriorment, The Wailers, van assolir un gran prestigi a la seva illa natal, el directiu londinenc d’Island Records Chris Blackwell els va convèncer per polir (o “desvirgar” en boca d’altres) aquell ritme inicialment exòtic i assilvestrat, emparentat amb l’ska i el rocksteady, amb l’afegit de funk progressiu, dub i rock, amb més protagonisme de les pedal steel guitars i uns omnipresents teclats, limitant la secció rítmica dels germans Barrett i accelerant el “tempo” per assolir unes propietats hipnòtiques i seductores inexistents originalment.

Després de grans èxits amb discos com Catch A Fire (1973) o Burnin’ (1973), els altres dos líders del grup, Peter Tosh i Bunny Livingston, van abandonar la banda que, ara amb Marley com a protagonista exclusiu i amb el nom definitiu de BOB MARLEY & THE WAILERS, va radicalitzar el discurs espiritual sense empitjorar en el musical, que es va veure sublimat amb l’aportació de la guitarra de Al Anderson i de les I-Threes, el trio vocal format per la seva esposa Rita, Judy Mowatt i la posteriorment estrella en solitari Marcia Griffiths. Amb aquesta formació va assolir una fama que ha perdurat en el temps amb àlbums com Natty Dread (1974), Rastaman Vibration (1976), Exodus (1977), Kaya (1978) i Uprising (1980), als que s’han d’afegir algunes mítiques gravacions en directe com Live! (1975) o Babylon by Bus (1978).

La llista de cançons magnifiques, candidates a CdD, seria interminable, amb exemples com I Shot the Sheriff (popularitzada per Eric Clapton), Jamming, Waiting In Vain, Three Little Birds, One Love, Get Up Stand Up, Is This Love...però comprendreu que és inevitable no obviar la seva composició més emblemàtica, No Woman, No Cry, un tema inclòs al Natty Dread que va assolir, però, més popularitat en la versió en directe del concert celebrat al Lyceum Ballroom Theatre de Londres els dies 18 i 19 de juliol de 1975, immortalitzat en l’esmentat disc Live!

Es tracta d’una gravació memorable pel treball dels enginyers i tècnics de so, que van saber capturar la interacció entre els músics i el públic, aleshores ja majoritàriament blanc, com poques vegades s’ha aconseguit, però de la que no em consta que existeixi versió en vídeo.

La cançó, malgrat que és una composició de Marley, està acreditada al seu amic Vincent Ford per tal de que pogués obtenir els beneficis dels royalties que li van garantir la supervivència del menjador benèfic  (Soup Kitchen) de  Trenchtown, el que en el seu dia havia acollit al mateix músic, i tracta sobre els records d’infantesa en aquest ghetto de Kingston (Jamaica), tot i què alguns ho interpreten com una mena de disculpa per les continues infidelitats a les que sotmetia a la seva esposa Rita.

            -  BOB MARLEY & THE WAILERS. No Woman, No Cry. Live! (1975).

Thank You Friends (Big Star)

Alex Chilton és el paradigma de l’artista de culte. Desprès d’assolir precoçment, amb només 17 anys, l’èxit amb The Box Tops, practicant una mena de soul blanc que es coneix com a Blue Eyed Soul, dels que destaca el tema The Letter (1967), va abandonar la formació per unir-se a Chris Bell en un projecte que va passar a anomenar-se, sense cap mena de presumptuositat, ja que es van inspirar en el nom d’una cadena de supermercats, BIG STAR.

En un moment totalment inadequat en el que el mon del rock tirava cap a una altra banda, van girar la vista cap al pop dels dos costats de l’Atlàntic dels 60, amb The Beatles i The Kinks a una banda i The Beach Boys i The Byrds a l’altra, per oferir un producte aleshores anacrònic però mitificat amb el pas del temps fins a ser considerats els pares del power pop i reivindicats per gent com REM, The Posies, Teenage Fanclub, Jeff Buckley i tots aquells que estimen les cançons dolces i tristes.

Desprès d’un fabulós primer disc ple de màgiques harmonies pop, #1 Record (1972) que la discogràfica Stax, del seu Memphis (Tennessee, USA) natal, especialitzada en la música soul, va promocionar fatal, Bell (que va morir el 1978, amb 27 anys, en un accident de trànsit) va abandonar el grup, que, ara liderat indiscutiblement per Chilton, va gravar el no inferior Radio City (1974), rebut amb la mateixa indiferència.

Això va sumir el nostre protagonista, de caràcter ja de per se inestable, en l’alcoholisme, el que no va impedir la gravació de la que va ser la seva obra pòstuma i que va tenir una història ben particular. Finalitzada el 1975, va romandre las calaixos de diverses discogràfiques fins a ser editada tres o quatres anys desprès per diverses d’elles, algunes de ben nefastes, amb diferents seqüenciacions de les cançons, sent la més digna la del format CD de Rykodisc de 1992.  La imatge que il·lustra el post d’avui no és la caràtula més coneguda sinó la que tinc a la meva discoteca, editada per Line Records el 1987.

El que va ser el seu cant de cigne, gravat en condicions tan imprevisibles com el Pet Sounds de The Beach Boys o el Berlin de Lou Reed, és un disc inhòspit, ombrívol i depressiu, sembla que a la banda, o del que quedava de ella, li importava ben poc el seu futur. De fet el disc ni tan sols te un títol reconegut oficialment, hi ha que l’anomena Third i altres Sister Lovers, nom suggerit mig en broma per Chilton i el bateria Jody Stephens, els dos únics de la formació inicial, amb motiu de sortir ambdós amb una parella de germanes.

El productor Jim Dickinson va tenir un excessiu protagonisme en el resultat del disc, fins el punt que Chilton no s’hi va arribar a identificar mai. Entre això i el seu caràcter voluble va escollir el pitjor dels camins, alternant obres en solitari ben allunyades de l’esperit Big Star amb la col·laboració amb diversos grups amb la ocasional producció d’artistes més o menys interessants, dels que destacaria a The Cramps o, fins i tot, els madrilenys Vancouvers, fins a la seva mort prematura el 2010, per una cardiopatia, als 59 anys.

El tema escollit per a CdD, Tank You Friends, és un dels més alegres del disc, una melodia enganxosa i ascendent i una lletra enginyosament mordaç amb la que, amb aparent seriositat, reconeix a aquells que l’han ajudat (Gràcies amics, no seria aquí si no fos per vosaltres...) per passar a continuació a retorçar el ganivet suggerint que millor hauria estat sense tants amics paràsits i amb una impressionat tornada, a la que us podeu afegir, que fa:

                   

                    Thank you, friends

                   Wouldn’t be here if it wasn’t for you...

-          BIG STAR. Thank You Friends. Third/Sister Lovers (1978).

Shanty for the Arethusa (The Decemberists)

Aquest estiu he estat a Sant Petersburg (Rússia), la preciosa ciutat dels canals (la Venècia del Nord), amb monuments famosos com el Palau d'Hivern, construït per Pere el Gran per a residència dels tsars fins a la revolució bolxevic d'octubre de 1917 i actualment Museu Hermitage. Però no és tan conegut un altre fet ocorregut a la mateixa Piter (com li diuen els natius), el de la revolta portada a terme per un grup d'oficials aristòcrates i lliberals per aturar la pujada al tron del tsar Nicolau I, el dia 26 de desembre de 1825, motiu per el que se'ls coneix com a "Desembristes". La rebel·lió va acabar desastrosament, amb milers de detinguts, centenars d'exiliats i alguns penjats a la forca però aquest fet va despertar l'admiració d'un dels meus grups musicals favorits, que els han honorat adquirint com a nom, precisament, THE DECEMBERISTS. 

Es tracta d'una banda d’indie-rock de Portland (Oregon, USA), liderada pel compositor, cantant i guitarrista Colin Meloy, que es caracteritza per uns exuberants arranjaments acústics en els que utilitzen instruments poc convencionals com el violoncel o l'acordió, i unes lletres que mantenen una línia narrativa de temàtica sobre històries i personatges ficticis però barrejats amb fets històrics, sovint relacionats amb guerres.

Inicialment comparats amb uns vells coneguts de la CdD, els Neutral MilkHotel, de la seva atenta escolta en podem trobar trets de la sensibilitat lírica i vocal dels Belle &Sebastian o dels REM, de la narrativa de Neil Young o del desvergonyiment irreverent dels ViolentFemmes, tot i què les anacròniques histories embolcallades en la seva particular gamma d'instruments i la sensació onírica que transmeten els atorguen personalitat pròpia.

Entre el 2002 i el 2011 han publicat sis àlbums, del que he seleccionat el segon, Her Majesty (2003), aquell en el que els vaig conèixer, un disc produït per Chris Walla, de Death Cab For Cutie, ple de moments meravellosos com Los Angeles, I'm Yours; The Bachelor and the Bride; Song for Myla Goldberg o The Soldering Life, amb un elenc de personatges improbables com gimnastes, monges, orfes, oligarques o escura-xemeneies ("deshollinador").

I la CdD escollida és un tema sobre pirates, un conte teatralment narrat sobre un vaixell britànic del segle XIX que solca els mars del sud carregat d'espècies, fulles de té i rom, de tal manera que la cançó es construeix a poc a poc per apagar-se i tornar a començar de nou, amb efectes de so de cruixits de pals i passos dels fantasmes de mariners morts com a fons, que culmina èpicament amb l'avís de "Digues les teves filles que no caminin soles pels carrers aquesta nit" (Tell your daughters do not walk the streets alone tonight).

Impressiona escoltar el moment en el que diu:

          So goodnight, boys, goodnight

          Say goodnight, boys, goodnight

El dibuix de la caràtula, com totes les il·lustracions de la totalitat de la obra del grup, està fet per Carson Ellis, la parella de Meloy.

- THE DECEMBERISTS. Shanty for the Arethusa. Her Majesty (2003).

While My Guitar Gently Weeps (The Beatles)

Pel tercer aniversari del blog "La cançó del divendres (CdD)" he escollit un tema de THE BEATLES, però aquesta vegada és una composició de George Harrison, conegut com "el beatle tranquil" o "silenciós". I és que darrera d'aquesta personalitat introvertida que va viure permanentment a l'ombra del tàndem Lennon-McCartney, hi havia (recordem que va morir prematurament als 58 anys de càncer a la cavitat oral) un músic fantàstic, el que va demostrar en les poques ocasions en que aquests li van permetre, i serveixin com a exemple Taxman, del disc Revolver (1966), Something i Here Comes The Sun, de l’Abbey Road (1969) o la CdD d'avui. També ho va fer en la seva carrera post-beatles en solitari, sobretot en el primer disc, el triple LP All Things Must Pass (1970), el que conté My Sweet Lord, i amb la seva participació en el "supergrup" The Traveling Wilburys (juntament amb Bob Dylan, Roy Orbison, Tom Petty i Jeff Lynne). El que potser és menys conegut és la seva faceta com a productor cinematogràfic, amb la seva companyia Handmade Films, l'èxit més gran de la qual va ser "La vida de Brian" (dels Monty Python, 1979), en la que fins i tot hi te un petit paper en les escenes finals.

Aquesta CdD és una de les quatre composicions que Harrison va aportar i cantar al novè disc dels Beatles, un àlbum que aixeca controvèrsies, amb acèrrims defensors i detractors. És una obra excessiva i caòtica, fruit de la inspiració de tres dels fab four durant la seva frustrant estada a la Índia, de la que van tornar decebuts del guru espiritual Maharishi Malesh Yogi i per la malaltissa competència entre ells que els va portar a negar-se, com els proposava el productor George Martin (Brian Epstein, el seu mànager, havia mort uns mesos abans), a descartar cap tema, motiu per el que va acabar sent un doble LP amb 30 cançons amb un eclèctic ventall de gèneres com el pop, el blues, les balades acústiques i el hard-rock, algunes de les quals, reconeguem-ho, son autèntics "maons".

El disc es va anomenar simplement The Beatles (1968) tot i què, per la seva famosa caràtula amb les lletres encunyades, es coneix també com a The White Album, va ser el primer amb la seva discogràfica Apple Records i conté meravelles com Back In The U.S.S.R. (tot un homenatge al Back In The U.S.A. dels Beach Boys), Dear Prudence, Glass Onion, While My Guitar Gently Weeps, I'm So Tired, Blackbird, Piggies, Don't Pass Me By (de Ringo Starr), Julia (la mare de John Lennon), Birthday o Sexy Sadie (dedicada cínicament al nefast Maharishi).

While My Guitar Gently Weeps és la 7ª cançó de la cara A del primer disc i es diu que el seu nom ve de les primeres paraules (Gently Weeps) que l'autor va llegir a l'atzar en un llibre xinés i que, fruit de les seves creences en teories "relativistes", van originar la resta del text. Harrison, que tot i ser un bon guitarrista no pot ser considerat un virtuós de l'instrument, sembla que tenia problemes per "fer plorar suaument" la guitarra com pretenia, motiu pel que va demanar al seu amic Eric Clapton (paradoxalment amic havent-li pres la dona!) que interpretés la línia solista d'aquest tema, que ha esdevingut mítica i que podeu escoltar en la versió original i en la de l'històric concert per Bangladesh (1971).

- THE BEATLES. While My Guitar Gently Weeps. The Beatles (The White Album) (1968).

http://youtu.be/kJfeLkw7-ck