Changing The Rain (The Horrors)

Després d'uns inicis dubitatius amb el disc Strange House (2007), amb una música propera al post-punk més garatger i una estètica gòtica exagerada, va ser com si, de sobte, David Bowie o Brett Anderson (Suede) se li haguessin aparegut i Faris Badwan va aprendre a cantar, Joshua Third va treure el màxim profit de la guitarra i, sobretot, del seu joc de pedals autoconstruït (es llicenciat en Física), impregnant al grup del rock psicodèlic dels 70, amb la qual cosa van pujar uns quants esglaons en el següent Primary Colours (2009).

I ara, agafant el comandament els sintetitzadors de Rhys Webb, qui fins ara tocava el baix, han girat cap als 80, amb l'encara millor Skying (2011). Per fi, ben al contrari dels seus inicis, podem dir que els britànics THE HORRORS no son cap idem!

En el moment actual el so de la banda ve a ser una mena de compendi del millor pop anglès de fa un quart de segle, el de The Chameleons, The Psychedelic Furs, Echo & The Bunnymen, The Blue Nile o, fins i tot, U2, amb el sorprenent resultat, malgrat l'ampli catàleg de referents, d'obtenir-ne, amb impecable cohesió, un de propi i inconfusible.  I tot el mèrit es seu, ja que han gravat el disc en el seu propi estudi i, a diferència de l'anterior, en el que van contar amb Geoff Barrow (Portishead), sense l'ajuda de cap productor extern.

El tema més promocionat, que no el millor, del darrer disc es Still Life, però la resta de temes no desmereixen gens ni mica, com You Said, I Can See Through You,  Moving Further Away, Oceans Burning o, el meu preferit com a CdD, la inicial Changing The Rain, en el que, per sobre dels teclats psicodèlics, quasi lisèrgics, de Webb, planeja la veu de Badwan, qui, per cert, te un interessant projecte paral·lel, Cat's Eyes, a mitges amb la soprano Rachel Zeffira.

- THE HORRORS. Changing The Rain. Skying (2011).

Vídeo afegit posteriorment.

Heart Of Glass (Blondie)

Amb el seu tercer disc, Parallel Lines (1978), els novaiorquesos BLONDIE van assolir l'estatus de referent musical i estètic de la dècada dels 80, el que es va conèixer com a new wave.

Liderats per la cantant Deborah Harry i el seu company, el guitarrista Chris Stein, van saber conjugar el moviment punk-rock recent sorgit amb The Ramones i Television al capdavant, amb el reggae i la música "disco" fins aconseguir un impressionant èxit de públic i vendes a raó d'un disc anual durant un lustre.

A tot això hi contribuí la bellesa, més que no el carisma (jo sempre la he trobada excessivament gèlida), la sofisticació i l'atreviment de la Debbie, que va acaparar nombroses portades de revistes, musicals i de tota mena. El mateix nom de la banda fa referència a les floretes (Rossa!!!) que la cantant s'havia de sentir a cada pas. I així fins el 1982, any en el que, no només per la escassa repercussió del seu darrer disc sinó i sobretot per una malaltia (genètica, res a veure amb els excessos de les rock-stars) de Stein, es van separar, artística i sentimentalment, amb ocasionals i amistoses reunions per publicar material nou els anys 1998, 2003 i 2010.

Des d'aleshores la cantant ha seguit gravant algun que altre disc menor, el que ha compatibilitzat amb una digna carrera cinematogràfica que inclou la pel·lícula Mi vida sin mi (Isabel Coixet, 2003) i, ja sexagenària, deixant-se caure de tant en tant pels escenaris, com en el Primavera Sound de Barcelona del 2011.

La CdD d'avui es el tema més famós del disc, el que sonarà fins i tot als no seguidors del grup, ja que ha estat utilitzat en diversos spots publicitaris, serials de TV i bandes sonores de pel·lícules, entre elles We Own the Night (James Gray, 2005), estrenada aquí com a "Uno de los nuestros", amb la participació de Joaquin Phoenix i Mark Wahlberg. Es un tema inicialment composat en estil reggae però al qual el productor Mike Chapman va imposar un ritme electrònic, en la línia dels alemanys Kraftwerk, que va causar furor a les pistes de ball.

 - BLONDIE. Heart Of Glass. Parallel Lines (1978).

Aquesta CdD està dedicada a la D, una recent incorporada al nostre cercle familiar i, des d'ara, estimada com un membre més.

Je t'aime...moi non plus (Jane Birkin/Serge Gainsbourg)

La cancel·lació a darrera hora, al·legant una caiguda de la que esperem que es restableixi aviat sense seqüeles, de l'actuació de JANE BIRKIN, prevista per el passat dimarts  al Palau de la Música de Barcelona m'ha evocat l'estiu de 1969.

Van ser uns mesos que em vaig passar escoltant quasi obsessivament dues cançons, una era The Ballad of John and Yoko, el presagi de la imminent dissolució de The Beatles,  l'altra la CdD d'avui. Va ser el tema més popular dels disc Serge Gainsbourg/Jane Birkin (1969), al qual seguiria el millor Histoire de Melody Nelson (1971), en els que el genial compositor, mort ja fa 20 anys, inspirat per les seves musses, primer Brigitte Bardot i després aquesta britànica, que no francesa, malgrat les aparences, amb aspecte d'adolescent equívoca, la seva particular recreació del mite de Lolita, ofereix una música amb grooves sensuals, guitarres amb wah-wah,  psicodèlia i funky a dojo, això si, embolcallant amb frondoses masses orquestrals, uns diàlegs xiuxiuejats que han passat a la història del pop.

Jane Birkin, malgrat una llarga carrera com a model i actriu, incloent una incursió en la direcció (Boxes, 2007), està destinada a ser recordada com a icona de l'alliberament sexual i com a musa de la seva parella i pare de la seva filla Charlotte, amb qui va protagonitzar aquelles gravacions plenes de gemecs, simulant sexe pur i directe, que els van convertir en paradigma del glamour, la provocació i la bohèmia durant una dècada. Però la desconcertant afirmació, xiuxiuejada a duo, "Je t'aime...moi non plus" (T'estimo...jo tampoc) no es només el fulgor eròtic més nítidament expressat sinó una bellíssima i melancòlica cançó amb una melodia d'òrgan que podria no acabar mai. Una fantasia libidinosa per la qual no passa el temps.

El que recordo amb més gràcia es que els censors franquistes de la època van trigar una setmana a adonar-se'n de l'escàndol i quan van prohibir la distribució del disc...jo ja el tenia!!!

 - JANE BIRKIN/SERGE GAINSBOURG. Je t'aime...moi non plus. Jane Birkin/Serge Gainsbourg (1969).

Vídeo afegit posteriorment.

Woman (John Cale)

La CdD d'avui m'ha estat suggerida pel fet que el passat 27 de desembre la editorial Elsevier va comunicar que, després de 40 anys d'existència, deixava de publicar  "JANO. Medicina y Humanidades". Es tracta d'una revista molt popular entre les darreres generacions de metges i també entre els pacients que l'hauran pogut fullejar en alguna sala d'espera, el contingut de la qual jo classificaria en tres blocs: un primer de temes corporatius amb la col·laboració d'eminents col·legues i de periodistes professionals, un segon, ubicat al quadernet central, de formació mèdica continuada i un tercer dedicat a la cultura, l'oci i l'entreteniment, que, abans d'acabar amb dos acudits del genial humorista Forges, sempre al voltant de temes mèdics, tracta sobre viatges, motor, gastronomia, i una miscel·lània cultural que avarca la literatura, el cinema, el teatre i la música.

El més sorprenent d'aquell numero de fa uns 4 anys es que la crítica musical no anava dedicada com es habitual, donat l'esperit conservador de la publicació, a un disc de música culta, ja sigui clàssica, òpera i, com a molt, jazz, sinó a un disc de rock!

I quin disc, amics seguidors de la CdD, quin disc! Ni més ni menys que un doble CD en directe, titulat Circus Live (2005), de JOHN CALE, el músic gal·lès que es va donar a conèixer amb una de les bandes més influents de la història, The Velvet Underground, amb la que va gravar The Velvet Underground and Nico (1967), el de la famosa caràtula amb el plàtan d’Andy Warhol i White Light/White Heat (1968), fins que la desavinença amb l'altre tòtem, Lou Reed (vegeu aquí) van comportar la dissolució.

Des d'aleshores, però amb molta menys repercussió mediàtica, ha col·laborat amb artistes de la categoria de Nick Drake, Kevin Ayers, Brian Eno, Patty Smith, The Modern Lovers, Siouxsie and The Banshees, Manic Street Preachers, Happy Mondays, LCD Soundsystem o el mateix Lou Reed, amb el que, amb ocasió de la mort de Warhol va gravar el disc d'homenatge Songs For Drella (1990) i ha publicat una trentena de discos en solitari, els més importants del quals son: Paris 1919 (1973), el més elogiat pel seu equilibri entre la doctrina de la música culta en la que s'havia format (recordem que tocava, a més a més del baix, el violí i la viola) i la vulgaritat del pop-rock; Music for a New Society (1982), més imprevisible i complex, però també més fascinant i Black Acetate (2005), un retorn, ja sexagenari, al rock més enèrgic dels seus inicis.

I va ser precisament aquest darrer disc el que el va portar a una gira mundial durant el 2005 i el 2006, que es va recollir en aquest doble compacte, resum dels seus 40 anys de carrera, que inclou temes de totes les èpoques, incloent la de la V.U., de la que en rescata dos de Reed, Venus In Furs i Femme Fatale, i del que he escollit com a CdD un tema del darrer disc del 2005, per a que comproveu que es conservava en plena forma.

- JOHN CALE. Woman. Circus Live (2007).

Vídeo afegit posteriorment.