Es veia venir que això no podia acabar bé...a no ser que en el subconscient d’AMY WINEHOUSE hi hagués la idea d'assolir el paradigma de l'estrella del rock, allò de "morir jove i deixar un bonic cadàver".
El cas es que, des del el passat dissabte ha passat a engruixir la llista de l'"altra generació del 27”. No em refereixo, es clar, a la dels magnífics escriptors García Lorca, J. Guillén, Alberti, Aleixandre etc sinó a la de músics que ens han deixat, casualment (o no?) a aquesta edat. La funesta relació va començar a la època daurada del rock amb Brian Jones (The Rolling Stones), Jimi Hendrix, Janis Joplin i Jim Morrison (The Doors), per continuar ja als 90 amb Kurt Cobain (Nirvana) i es tanca, de moment, amb aquesta polèmica però fantàstica estrella fugaç, londinenca.
Amb només dos discos, Frank (2003) i el que li va dur el reconeixement universal, Back To Black (2006), ha demostrat ser una compositora amb idees i una intèrpret descomunal, que es presenta al públic amb un look força discutible (un monyo impossible, tatuatges per tot el cos...) i una veu d'aiguardent amb la que explica històries d'amor i desesperació, de traïció i submissió, amb format de soul-pop gloriós però impregnat de swing i de jazz.
No es tracta de la típica diva prefabricada incapaç de transmetre passió ni emoció sinó d'una autèntica soul-woman a l'antiga, amb clicada d'ullet a Billie Holiday, Phil Spector o Marvin Gaye, capaç de tornar l'orgull a la música "negra" (ironia del destí, tractant-se d'una joveneta britànica blanca).
Si algun seguidor del blog dubta de que una persona amb tants problemes amb l'alcohol, les drogues i, fins i tot, amb la justícia, pugui ser tan extraordinària artista només cal que escolti un dels seus temes més emblemàtics, aquell en el que rebutja amb contundència (No, no, no...) la possibilitat de Rehab-ilitar-se.
- AMY WINEHOUSE. Rehab. Back To Black (2006).
Vídeo afegit posteriorment.
