Madman Across The Water (Elton John)

Avui en dia us pot semblar kitsch però, fa quatre dècades, us ben asseguro que era el paradigma de la modernitat.

A començament dels anys 70’s estudiava jo intern als “hermanos”, es a dir, al Col·legi La Salle, de Tarragona, i per les nits, quan anava  al llit, escoltava amb un petit transistor, l’antena del qual feia contactar amb el ferro del somier per amplificar la recepció, una emissora anomenada Radio Luxemburg, on posaven les darreres novetats internacionals.

I es allí on vaig sentir per primera vegada, noticia que va córrer com la pólvora entre els meus amics, un jove anglès amb sòlida formació musical, que interpretava unes composicions pròpies fantàstiques.

Es tractava d’ELTON JOHN, actualment famosíssim i controvertit personatge que, sobretot en els primers anys en els que contava amb la col·laboració d’en Bernie Taupin com a lletrista, va gravar des d’emotives balades a temes del més pur rock’n’roll, passant per el aleshores anomenat rock progressiu, i deixant-nos un llegat, en els seus cinc o sis primers discos, entre el més sublim de la història de la música pop.

Per la seva contribució a la lluita contra la Sida, amb la Elton John AIDS Foundation al capdavant des de 1992, i altres mèrits, ha estat nomenat Cavaller de l’Ordre de l’Imperi Britànic, el que comporta el tractament de sir.

Dos altres magnífics temes més han disputat fins el final per la CdD d’aquesta setmana, un es Rocket Man, de l’àlbum Honky Chateau (1972) i l’altre Candle In The Wind, del Goodbye Yellow Brick Road (1973), aquest originalment dedicat a Marilyn Monroe, a la que es refereix amb el nom de pila amb aquell inici “Goodbay Norma Jean...” i desprès reversionat per interpretar emotivament a l’enterrament de la seva amiga Lady Di.

Però al final he optat per un de menys obvi, el titulat homònimament  com el primer disc de l’artista que, malgrat ser ja el quart, vaig tenir a les mans. Es un disc conceptual, amb la bogeria com a tema recurrent i es creu que es una metàfora sobre la desgraciada presidència de Richard Nixon als USA, idea que, sense donar cap explicació alternativa, ha desmentit en Taupin.

Encara ara, 40 anys desprès, quan sento l’expansiu so dels paratges instrumentals amb aquell rics arranjaments de corda, cap a la meitat i al final del tema, se’m posa, com diu aquell, la “gallina de piel”.

Comproveu-ho clickant sobre el reproductor.

- ELTON JOHN. Madman Across The Water. Madman Across The Water (1971)

Vídeo afegit posteriorment.

Please Do Not Go (Violent Femmes)

Qui pensi que amb instruments acústics només es pot fer música folk hauria d’escoltar  aquest trio de Milwaukee (Wisconsin) que, amb una guitarra i un baix acústics i un senzill kit de bateria, generen més energia que un grup de heavy-metal.

Liderats per Gordon Gano, exaltat cantant de veu de nas i enginyós lletrista, capaç de captar l’angoixa adolescent i plasmar-la en atmosferes obsessives, rabioses i malsanes però amb el punt just d’un saludable humor negre, els VIOLENT FEMMES van ser els primers a barrejar l’amargura del country amb la violència del punk.

El so minimalista de la guitarra de Gano, la força del contrabaix de Brian Ritchie i l’ímpetu de la bateria de Victor De Lorenzo donen com a resultat un so brusc i cru que, fruit del seu aprenentatge al carrer i a la seva falta de sofisticació, aconsegueixen conservar en la transició del directe a l’estudi de gravació. La veu desencaixada del líder i les esgavellades harmonies vocals dels altres mantenen una inquietant tensió  en temes, generalment curts, que oscil·len de la calma a la tempesta.

Malgrat la consideració de grup minoritari, la seva influència en l’indie-rock americà ha estat enorme, considerant-se aquest disc homònim de debut com un dels més representatius de la música alternativa. El que en diem un autèntic disc “de culte”.

A aquells seguidors del blog a qui no acabin d’agradar els proposo, si més no, que gaudeixen de la imatge que il·lustra aquesta CdD, per a mi una de les caràtules de disc més boniques que conec.

-    VIOLENT FEMMES. Please Do Not Go. Violent Femmes (1982).

Vídeo afegit posteriorment.

Respect (Aretha Franklin)

A l'assabentar-me  de la greu malaltia que pateix ARETHA FRANKLIN he pensat que a la CdD no hem comentat encara cap cançó d'un estil que va fer furor als anys 60 i 70, que venia a ser una fusió de rithm & blues i rock'n'roll, interpretat habitualment amb força passió i vehemència per musics negres i que coneixem com a Soul.

De l'ampli ventall d'artistes masculins, com Otis Redding, Marvin Gaye, Sam Cooke, Curtis Mayfield, Al Green, James Brown, Bill Whiters etc hi sobresurt  aquesta dona, Lady Soul, considerada per molts com la millor cantant de la història. Nascuda a Memphis i criada a Detroit, va tenir una infància difícil, abandonada de petita per la mare, va ser mare adolescent dues vegades, però va tenir la sort de criar-se en un ambient de música gospel, degut a la professió (predicador) i els contactes del seu pare, on va destacar de seguida per les seves facultats vocals i interpretatives.

Desprès de malgastar uns anys a Columbia Records, el productor Jerrry Wexler la va fitxar per Atlantic i això ho va canviar tot. Al contrari de l'optimisme juvenil de la Motown, Aretha aborda el soul des dels laments del blues i el gospel, sumant a la seva prodigiosa veu,  tota una força de la naturalesa, la secció rítmica de l'estudi, el que, lliure de la cotilla de Columbia, li permet expressar tots els seus sentiments.

Als seus discos sol intercalar composicions pròpies amb alienes, tant dels clàssics abans esmentats com d'altres com Burt Bacharach, Simon & Garfunkel o els mateixos Beatles. Els àlbums més exitosos han estat el primer i tercer per Atlantic, I Never Loved A Man The Way I Love You (1967) i Lady Soul (1968), el més conegut, amb cançons com Chain Of Fools, A Natural Woman, Ain’t No Way o People Get Ready, i que li va comportar el sobrenom que arrossegarà tota la vida.

La CdD d'avui, Respect, es un tema inicialment gravat per Otis Redding, el que obre el I Never Loved... i amb el que va aconseguir el reconeixement universal.

Els darrers anys ha espaiat les gravacions però no l'activitat, tant musical com en defensa dels drets racials i de les dones, significant-se tanmateix en el suport als presidents Clinton i Obama, a la presa de possessió del qual, com demostra la imatge que il·lustra aquest text, va interpretar el tema My Country Is Tis Of Thee.

 - ARETHA FRANKLIN. Respect. I Never Loved A Man The Way I Love You (1967).
Vídeo afegit posteriorment

Imaginary Friends (Ron Sexsmith)

Cada vegada que començo a escoltar un disc de RON SEXSMITH, i en particular aquest Retriever (2004), em passa com en aquell anunci de patates fregides a la TV, que diu: "¿A que  no puedes comer solo una?". I es que es donar-li al play i ja no pots parar. Totes les cançons son tan bones i estan tan ben seqüenciades que entren fluidament una darrera de l'altra fins al final.

Desprès d'uns inicis en el terreny de la música folk, a partir precisament d'aquest disc, el sensible narrador canadenc, sense descuidar les seves arrels guitarrístiques, va girar en busca d'un estil més pop per a la seva obra. Retriever, dedicat als malaurats Elliott Smith i Johnny Cash, es una col·lecció de cançons d'amor, fruit d'una nova relació sentimental de l'autor que, amb ploma delicada, relata confessions sovint amb pòsit agredolç . Amb una veu lírica, de timbre juvenil, interpreta dotze temes de gran nivell melòdic que el productor suec Martin Terefe vesteix amb un bloc de preciosos arranjaments orquestrals, convertint-se en una fórmula que Sexsmith administra amb sentit i emotivitat, buscant i, per a mi, trobant, un espai propi d'expressió.

Fa un parell d'anys la M i jo varem assistir al seu concert a la sala Bikini, de BCN, on vam gaudir de la seva ben modulada veu però, desgraciadament, no de la seva música, ja que va interpretar les cançons en format naked, amb la guitarra, que va alternar amb el piano i només amb un acompanyant amb un, això sí, preciós, contrabaix elèctric. Cap al final del concert va tenir el detall (?) cap a la galeria d'intercalar quatre o cinc estrofes en castellà d'aquella cançó "Como una sonrisa eres tú, eres tú...así, así, eres tú", que, per a sorpresa meva, va ser seguida per una bona part d'un públic que encara no havia nascut quant la cantaven els Mocedades.

 Es una llàstima que, pel compromís de la CdD de comentar un, i només un, tema a la setmana, no pugueu gaudir a continuació, més que d'un petit tastet d'aquesta obra atemporal.

- RON SEXSMITH. Imaginary Friends. Retriever (2004).

Vídeo afegit posteriorment.